Rosa Díez

Salvador Vendrell

 

El que no tolere en els polítics és la hipocresia, l’oportunisme, la mentida i la demagògia de mala bava. Per això, mai no m’he empassat el tarannà simpàtic que volia vendre González Pons, que és un paio tan exagerat que és  capaç d’anar als premis Ciutat d’Alzira com a conseller i fer  un discurs com si fóra un líder del PSAN i, a l’endemà, provocar un incendi anticatalanista per interessos particulars i partidistes. No m’agrada la gent que diu una cosa i, després, fa tot el contrari. Això em passa també amb Rosa Díez i el seu partit UPyD. Rosa Díez és una dirigent fracassada del PSOE que ha viscut molts anys de la política i que vol seguir vivint d’ella a base d’un discurs antipolític, perquè sap que agrada a un cert personal desencantat. Si en el PSOE haguera aconseguit el que volia, no haguera abandonat el partit, ni haguera muntat la paradeta que ha muntat. I ara també li ve molt bé jugar a viure contra tots els nacionalismes excepte l’espanyol que, com diu la santa Constitució, és cosa sagrada. I el programa és molt fàcil: cal acabar amb les autonomies i amb totes les llengües que no siguen l’espanyol. I, per això, el seu acòlit que juga a casa nostra Toni Cantó s’atreveix a dir que li sembla un error que els valencians  parlen un perfecte valencià i no sàpien anglés i ho atribueix a les prioritats del PP en matèria educativa. I, això, basant-se en experiències d’amics, saludats i coneguts. No cal parlar d’estudis contrastats sobre l’experiencia bilingüe o plurilingüe. La gran mentida és atribuir al PP el coneixement del valencià com a prioritat educativa. Els senyors del PP, si hagueren pogut, ja faria temps que hagueren tret el valencià del mapa, l’hagueren aniquilat... I l’altra gran mentida és dir-ho com si tots els madrilenys, andalusos, extremenys i... tingueren un coneixement de la llengua de Shakespeare millor que els valencians o catalans. Que ens ho demostre i, després, parlem. No m’agrada i m’amoïna que aquesta gent, que no té partit ni té res en aquesta terra, tinga més vots que la gent que s’ho ha currat durant molts anys. Només em consola el que diu Empar Moliner, que té més raó que una santa: “No sabem què faria Rosa Díez si governés en matèria econòmica... Sabem això sí, que seria una gran gestora cultural, perquè fins ara el que ha fet de manera intuïtiva és un triomf absolut per al món de l’art: ha apartat Toni Cantó de la interpretació”. Jo afegiria que, més aviat, l’ha apartat dels escenaris teatrals, perquè continua fent teatre del dolent.

La tertúlia de Joan Fuster

Ara que la dreta tornarà a traure sense èxit el fantasma de l’anticatalanisme i que els federalistes, fins ara amagats sota les pedres, comencen a traure el cap, perquè encara estan astorats de la resposta dels catalans als efectes de la crisi, resulta molt interessant llegir el llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, (Afers), perquè, en poques planes, trobem sintetitzades les claus per a comprendre de quina manera responen els nostres polítics i la premsa del país davant els problemes que patim. Com l’autoritat de Vicent Ventura, que era el cap inqüestionable del socialisme del país, es va vaporitzar amb l’arribada d’Ernest Lluc. I  com el socialisme valencià, a partir d’aleshores, quedà subordinat al socialisme espanyol. Com Doro Balaguer, va voler agafar el bou comunista, com havia intentat Ventura agafar el socialista, i va fusionar les tres seccions provincials del partit i fundar el Partit Comunista del País Valencià.  I com l’acceptació d’aquest fet va ser purament epidèrmica i episòdica i, al primer descuit, es van veure arraconats i obligats ─per dignitat─ a abandonar el partit. Com Ventura i Balaguer, no renunciaren a crear plegats, encara, un nou partit: l’Agrupament d’Esquerres, que s’uní més endavant al Partit Nacionalista per a formar la Unitat del Poble Valencià. Com Fuster, del no res, creà, a partir de Nosaltres els valencians un públic per als llibres en català. Com l’atac de Fuster en la premsa ja havia començat abans que les crítiques recaigueren sobre el  País Valenciano. Diego Sevilla, aleshores vicepresident de la Diputació, el 22 de desembre del 1962, ja havia publicat en el Levante un article “Burguesía y separatismo” i un segon “Alerta a los valencianos”, títol que era una aproximació a “Alerta valencians!” que era un article que Joan Fuster havia publicat en una revista que editaven els exiliats catalans. Fuster no volgué callar i publicà una rèplica en Levante: “Mi vela en este entierro”. A partir de llavors, abans de l’aldarull sobre  El País Valenciano, en el Levante,  ja no van voler publicar-li cap article. Veurem com l’exclusió dels diaris no comportà aparentment la minva d’influència. Hi havia els llibres. I el prestigi de Fuster afectà només un sector concret de la societat: el sector més inquiet dels universitaris. La resta de la societat quedà immobilitzada i subjugada  al plovisqueig catlolicoespanyolista dels diaris de Castelló, València i Alacant. I com ajudà, aquest fet, a iniciar l’enorme escissió, que encara patim, entre la minoria intel·lectualitzada ─i catalanista─ i la massa poblacional.

 

Levante, 8 d'octubre de 2012

El món de les paraules

Ho recordaré sempre. La primera vegada que vaig tenir un grapat de pessetes me’n vaig anar a la llibreria Sant Pere de Sueca i Ricardo em va vendre, a molt bon preu, el Diccionari català-valencià-balear, conegut també per Diccionari Alcover-Moll en honor als seus creadors, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquesta obra monumental m’ha acompanyat sempre i m’ha vingut com l’anell al dit per resoldre tot tipus de problemes en les meues lectures i en la meua faena. Quan em dedicava a l’adaptació dels clàssics, encara recorde les grates sorpreses que em trobava. Buscava una paraula i no només m’apareixia, sinó que, a més, em posava com a exemple el passatge que jo volia resoldre, ja fóra del Curial e Güelfa, del Tirant lo Blanc,  de l’Spill... I sempre he comptat amb aquest diccionari descriptiu i etimològic on he pogut trobar cites de tots els autors de la literatura catalana, refranys, locucions, frases fetes... i que representa una font inesgotable per als lingüistes, però també una lectura entretinguda per a qualsevol enamorat de la llengua. Alcover va iniciar el projecte l’any 1900 en què va publicar, des de Mallorca, la Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana convidant tothom a col·laborar a la replega del nostre lèxic. Gràcies a l’eufòria que hi havia per la llengua, es va poder muntar una xarxa de corresponsals que aportaren fitxes lexicogràfiques de tots els indrets del país. La direcció de tota aquesta tasca va correspondre a mossèn Alcover i al seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que va acabar el diccionari l’any 1962, ara fa cinquanta anys. Hi van col·laborar també, entre altres, Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll. Es va culminar una obra fonamental per a la nostra llengua que només té parangó a la de l’Oxford English Dictionary. Com diu el seu subtítol el Diccionari és un “inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana”, una llengua que es parla, segons el mateix títol, “al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Aquest any és un bon any perquè recordem aquesta tasca celebrant els 50 anys del diccionari i els 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover. Les institucions haurien d’estar obligades a commemorar aquests aniversari i els que estimem la llengua també.

 

Levante, 1 d'octubre de 2012

Més que ningú

Aquesta gent del Partit Popular que governa aquest país no vol aprendre. No han aprés encara que les declaracions demagògiques puntuals, les mentides i els sermons anticatalanistes poden donar fruits electorals a la curta però que, a la llarga, creen problemes sense solució. Amb la que cau, com se li pot ocórrer al president Albert Fabra traure pit com si tinguérem més drets que ningú? Diu que estem, junt a la Regió de Múrcia, “infrafinançats” i, per tant, més legitimats que Catalunya per a reclamar. (Quin amor li ha agafat a Múrcia! Per què? Perquè es parlava el més bell catalanesc del món, com deia Ramon Muntaner en la seua  Crònica?) Com si no haguérem viscut l’època de Zaplana i Francisco Camps en què érem els més guapos i construíem tots els castells en l’aire que ens donava la gana. Quant de fum que es va vendre i quants diners es balafiaren en ximpleries! Encara conservem un grup nombrós de parlamentaris imputats per històries raríssimes.

 

I pot ser que, malgrat tots els desficacis, tots els sobrecostos i tots els diners que s’han perdut pel camí i que Déu sap on són realment, estem “infrafinançats”. Sí, potser que tinga raó el president, però qui va aprovar l’esquifida reforma de l’Estatut que anava a ser l’exemple del món mundial? Es van oblidar del finançament. Com ara, que estem més legitimats per a reclamar, però com nosaltres no som d’eixe món, no reclamem: ofrenem noves glòries a Espanya. Unes glòries que ja ningú no vol, perquè som l’exemple que posen tots com a argument per a carregar-se l’estat autonòmic. El president Fabra, com que no té vergonya, en compte de callar i passar desapercebut perquè li ajuden a pagar els deutes de la desfeta que han fet els seus “camarades”, s’apunta altra vegada a l’anticatalanisme que tants rèdits electorals ha donat al seu partit i que tant de mal ha fet al nostre país. Per què? Perquè li importa ben poc el país. Sap que per culpa de l’anticatalanisme, per exemple, encara no tenim el necessari Corredor Mediterrani que, ara sí, els empresaris s’han dignat a exigir. El president d’aleshores s’apuntà a no sé quin corredor de progrés que com sempre passava per Madrid. I el d’ara diu que la balança fiscal valenciana és negativa, com  la catalana, i a més el nostre cas és encara més greu perquè la renta per capita està per sota de la mitjana nacional. Però ara és el moment d’ajuntar esforços entre totes les comunitats i no abandonar el vaixell, diu. I ho diu, perquè no mana  Zapatero, perquè si manara, li ho demanarien tot. Com sempre, pura demagògia.

 

Dilluns, 24 se setembre de 2012

 

 

 

Estat amable

Encara que tothom s’ho veia vindre, ningú no s’esperava la magnitud de la manifestació de Barcelona de l’11 de setembre. Una manifestació que ha deixat descol·locada la classe política de tot l’Estat i que segur que portarà conseqüències. Com que no som faves del tot, sabem que una bona part de l’èxit de la convocatòria es deu a la maleïda crisi i que l’eixida cap a la independència es veu com una via, una possible porta d’eixida, esperançadora davant una situació cada vegada més precària i sense cap altra alternativa que il·lusione. També és veritat que Artur Mas ha sigut hàbil ─ja veurem com ho gestiona després─ i ha sabut sumar-se a una iniciativa que no era d’ell, que era de la societat civil catalana, i traslladar tot el malestar dels retalls que ell mateix ha fet contra un enemic exterior: Espanya. Tot això és veritat. Però també és veritat que, una vegada més, els polítics no han estat a l’altura de la societat i que van a remolc del personal. A Catalunya ha aparegut un independentisme transversal que no té res a veure en els partits polítics i que obligarà a aquests a replantejar-se tota l’estratègia política. En la resta de l’estat s’ha vist un canvi d’actitud en aquells intel·lectuals que es vanten de demòcrates. Això de la independència ja no és un tema d’un grapat de peluts indocumentats que fan pintades per les parets. Els va impressionar la manifestació i no poden ja mirar cap a una altra banda: no poden negar la democràcia. No poden manifestar-se directament contra la voluntat de tot un poble i, per això, per primera vegada, han estat molt prudents en analitzar els fets. Comencen a veure qui és realment el culpable de tota aquesta història. Saben que l’anticatalanisme ha sigut rentable a nivell de vots i que se n’ha abusat. Ací, en el nostre país, hem sigut experts en pervertir al màxim la maniobra, però també n’abusà l’amic Bono i el demagog Rodríguez Ibarra, que han sigut els més nacionalistes de tots en defensar els interessos de la seua comunitat. Del PP no fa falta parlar: una fàbrica d’independentistes que mai no els ha importat construir una Espanya amable, sinó guanyar les eleccions. El PP d’Aznar va donar totes les portades del món a Carod-Rovira i el va ajudar a créixer. I els seus companys de partit s’han dedicat a posar tots els impediments del món perquè el català fóra un idioma de primera divisió. És patètic que en el parlament un diputat no puga parlar en el seu idioma. No han volgut construir un estat amable. Haurien de saber que el pecat porta la penitència.

 

Levante, 17 de setembre de 2012

El miracle de la MIM

Amb la que cau, La Mostra Internacional de Mim de Sueca es manté amb la cara ben alta i la seua vint-i-tresena edició obrirà les portes el proper dimecres. En una situació normal, sense crisi, ja era un miracle, una pura xamba històrica, poder celebrar a Sueca, durant tants anys, un festival on el protagonista és el gest com a element de comunicació internacional i sense barreres. I si ara, en l’època de les vaques flaques, el festival pot continuar pràcticament en el mateix pressupost que ha tingut fins ara és perquè els seus responsables no han estirat mai més el braç que la màniga i han demostrat que sense tirar de talonari, amb molts pocs diners i molta imaginació i treball, es pot organitzar un festival amb molta dignitat que ha assolit un prestigi inqüestionable. I és per això que les entitats patrocinadors com Compromís Social Bancaixa, Teatres de la Generalitat, l’Ajuntament..., no s’han pogut negar a seguir col·laborant malgrat que han tingut que tancar l’aixeta a tantes altres coses. Molt poques vegades tants pocs diners donen tant de fruit. Gràcies a això enguany podrem assistir a una programació articulada sota el leit motiv “On man show/ one women show” que, en paraules d’Abel Guarinos, el director del festival “tracta d’una banda de treballs unipersonals, amb la soledat de l’actor-autor davant de l’escenari i, d’altra, d’espectacles concebuts per un únic creatiu que li dóna al producte la seua petjada i estil inconfusibles”. No em perdré la inauguració amb la classe magistral de Gardi Huter, la clown suïssa més guardonada del món i amb més de 3000 actuacions representades. M’agrada el títol de la seua classe, Ser simple és complicat, perquè reflexiona sobre la dificultat de la senzillesa. Una proposta de fer que les coses siguen senzilles que es podria generalitzar per a qualsevol tipus de creació: “Ser complicat és fàcil i ser senzill és complicat. Un clown necessita idees clares, lògiques, radicals i sorprenents, però el treball bàsic és veure realment el que succeeix en una improvisació i trobar idees per tal de desenvolupar una història i una sorpresa per finalitzar-la”. Uns bons dies de festival per a passejar per Sueca i viure el teatre en una gran varietat d’espais i retrobar-vos amb el somriure necessari per als temps que corren gràcies a espectacles mítics, alguns dels quals porten més de deu anys exhibint-se, però que són novetat al nostre país, o amb novetats recents i fins i tot alguna estrena. Passeu-ho bé.

 

Dilluns, 10 de setembre de 2012

Trista tardor

Ara que acaba l’estiu i tornem a la realitat, que cada cop és un poc més àcida, veig que es pronostica en la xarxa, però també en els mitjans de comunicació tradicionals, un tòpic més vell que la picor: “tindrem una tardor calenta”. Però crec que s’equivoquen. Tothom té molt assumit que els dissenyadors dels retalls són molt lluny de casa nostra i que els que gestionen ací són uns inútils que només tenen un paper: amorrar-se al piló. Els que formulen les protestes tampoc no troben alternatives creïbles en unes organitzacions socials que tenen por d’arriscar-se a fer un esforç que saben inútil. I la incertesa i la por que les coses empitjoren encara desactiva més la capacitat de rebel·lió. Hi ha indignació i disconformitat, però encara n’hi ha molt més d’escepticisme. Han sabut inculcar un sentiment de culpa en el personal: vivíem tots per damunt les nostres possibilitats i el pecat porta la penitència.  I la penitència és que ja no hi ha conquestes irreversibles. Es pot desmuntar tot els que s’havia guanyat gràcies a les autèntiques tardors calentes, sobretot, la d’octubre de 1917. Ara i ací, tenim derrotat el socialisme dòcil i sumís i un govern que resa, retalla i espera que passe la borrasca, sense cap tipus de marge per poder posar una miqueta d’imaginació i parir una idea diferent de les que els prescriuen els qui manen de veritat. I l’esquerra plural dividida en llegir el gest del barbut de Marinaleda. Ni els mateixos d’Esquerra Unida tenen una manera única d’interpretar els fets. Total: una classe política completament desacreditada, però que no deixa de mirar-se el melic i amb el mateix discurs de sempre: nosaltres som la solució, però no ens diuen quina. Només els faves de la dreta carpetovetònica instal·lada a Madrid que dirigeixen la fàbrica d’independentistes potser obtinguen bons resultats. L’11 de setembre i les eleccions basques sí que poden donar una miqueta de calor a aquesta tardor fresqueta. Perquè els professors, els sanitaris, els parats, els bombers, els joves sense perspectives.., no tenen ni nord, ni brúixola. I estan farts de fer manifestacions molt boniques, però de les que ningú no fa cas. I els sindicats, que no dirigeixen, pregunten al personal, que hauria de ser dirigit, si volen les vagues d’un dia, dos dies, tres dies... I els que manen sense manar, com que no tenen ni un duro, ho tenen molt clar: “Que vinguen les vagues”, diuen. I fan una mica més de  caixa.

 

Levante, 3 de setembre de 2012