El descrèdit de la política

Una càtedra de la Universitat està viva quan planteja i polemitza sobre qüestions de la realitat immediata que interessen a la societat on està instal·lada. Això és el que van pretendre els organitzadors de la Vuitena Jornada de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco que dedicava el dia a “El descrèdit de la política: crisi i desafecció”. I, en aquella jornada acadèmica, va intervenir un Joan Romero que proposà Deu mesures urgents per a eixir d’una situació excepcional. Mesures que en col·loquial diríem “de caixó”,  per evidents i per molt fàcils d’aplicar, si hi haguera la voluntat política que el ponent no hi trobava. Malgrat el seu castellà innecessari i una terminologia que grallava en la sensibilitat d’un públic que gairebé tot era de la penya, es va poder sentir un Joan Romero radical en el millor sentit de la paraula. Radical en el diagnòstic de la situació, que va qualificar d’extrema gravetat, perquè vivim en una democràcia segrestada on regna la corrupció. I en les mesures que, encara que només ens portarien a una situació de democràcia liberal, no veia en els partits polítics majoritaris cap voluntat de canvi. Curiosa la poca fe en el fet que el PSOE canviara per iniciativa pròpia: necessita obrir un procés constituent que l’allibere de l’exili interior en què està instal·lat”. Un procés constituent  que no farà si no és conseqüència de la pressió social: “Demanem deu i potser en conseguirem dues”. Manuel Jardí va contar la història d’un fracàs: de l’intent de construir uns mitjans de comunicació que vertebraren el país amb un discurs que va titular Deserció mediàtica i devastació social o (viceversa). Josep Ramoneda explicà com el règim sorgit de la transició ha entrat en crisi. Com que no hi havia Capella Sixtina ni cap Esperit sant que il·luminara els ponents ni l’auditori, no vam poder saber com canviar la por de bàndol.  Una qüestió plantejada en homenatge a la tesi de Josep Fontana que explica que l’actual crisi i el desmantellament de l’estat del benestar és conseqüència de la pèrdua de la por a la revolució.  Una pèrdua de por que s’havia produït en els anys setanta del segle passat amb la Thatcher i el Reagan com a protagonistes. Com fem por, ara, a aquesta gent?  Un altre fantasma recorria la sala en forma d’interrogant: la tornarà a cagar el tripartit, si és que guanya?

 

Levante 18 de març de 2013

Xof! A les calderes

Salvador Vendrell

A banda de Ricardo Costa, que, afortunadament, sembla que ha desaparegut de l’escena política, Esteban González Pons és el polític més trampista que he vist i sentit vagarejar pels mitjans de comunicació. Sembla que tant se li dóna dir una cosa que altra en tal de  desacreditar el contrari i traure avantatge electoral. No li he vist mai perseguir cap altre interés. I n’ha dit de molt grosses perquè, encara que no li arriba ni a la sola de la sabata al demagog Alfonso Guerra, és un expert en dir la frase justa que servisca de titular als mitjans de comunicació per a fer dany. I això que diu que ha vist obrir-se la terra davant els seus peus, mostrant-li la gola negra de l’infern. Encara com, per a la seua fortuna, tornà a tancar-se abans que arribara a caure al calder. Que vaja amb cura, però, perquè si segueix llegint Sant Vicent Ferrer, que sembla que és on s’ha inspirat, deu saber que “quan l’ànima és de fora, tantost los dimonis la prenen, e lliguen-li una cadena al coll, e menen-la cap primer en infern; e quan l’ànima veu aquell foc tan gran e aquells turments tan terribles, crida uns crits, “Aah! Aaai!”. Perquè, ja ho deia el sant: cal donar bon exemple de si a les gents ... I, ara, en els temps que corren, en què els polítics tenen mala fama, cal anar amb més cura que mai i no és bo seguir amb la mateixa cançoneta de sempre. Ara, el personal no vol sentir sordament un pul·lular de mentides mossegadores que no volen solucionar els problemes que tenim. No es pot ja mentir impunement i qualificar de “molt greu” el fet que els socialistes catalans aposten per l’independentisme”. No es pot dir, perquè és una bola ben gran. Ell sap que els socialistes catalans només defensen  un dret democràtic: el dret a decidir. I això no és cap pecat. És una virtut. I sap que el PSC té una proposta molt clara: el federalisme, com la de Ximo Puig a casa nostra. Encara que la de Puig no inclou el dret a decidir. Deu voler  que decidisquen els altres. I d’una mentida no es pot traure la conclusió que el PSOE hauria de fundar-se a Catalunya com un partit diferent del PSC.  Però ni ell, ni els seus col·legues d’ací estan disposats a rectificar i segueixen amb els seus pecats que els portaran a l’infern. Parle de tornar a utilitzar la llengua per a fer mal. Els ho ha hagut de repetir la Justícia trenta-vuit vegades:  “Només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris dels científics que avalen la unitat de la llengua es manifesta com a exclusiva raó de la posició contrària per part de la Generalitat...”. Ooi, quin faixot tan gran via infern, xof! A les calderes!

Levante, 11 de març de 2013

L'escriptor i la consciencia

 

Com que a Sueca hi ha un fum d’escriptors, és un lloc idoni per a fer itineraris literaris com el que va organitzar l’amic Pere Marco per a joves, que candorosament volen ser mestres. Un itinerari en què d’entrada els estudiants estaven advertits que no s’hi trobarien en cap meravella monumental ni arquitectònica per uns carrers tan neutres. Només calia llegir-los el que va escriure Joan Fuster: “Sueca és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí... El turista pot passar-ne de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos”. L’organitzador de l’itinerari i els estudiants de magisteri no buscaven, però, cap monument que els deixaren bocabadats. Potser només tenien la mateixa necessitat que va tenir una vegada Josep Pla que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. Pla venia a veure Fuster de la mateixa manera que ara han vingut els estudiants de magisteri: a remenar en les petjades de l’assagista i en la seua herència. I sembla que va ser agradable visitar els llocs emblemàtics de  l’escriptor, gaudint de la lectura d’uns textos molt ben escollits que anaven llegint-los pels camí. A Sueca és natural que qualsevol dels estudiants, sense cap por de fer-se el desraonat, pregunte: quin és el millor escriptor d’aquest carrer?  I Pere, amb tota la seguretat del món, els contestava un nom que segur que coneixien. I en passar per la plaça de l’Ajuntament, inevitablement, els portà al carrer Cullera on té l’estudi Manolo Baixauli. Malgrat que era un grup bastant nombrós de gent, l’escriptor els va fer pujar al seu estudi per atendre’ls com Déu mana. Mireu si els va fer cas que, fins i tot, els va presentar la seua consciència. Mentre l’escriptor explicava als estudiants no sé quina cosa del procediment d’escriptura relacionat amb la seua faceta de pintor, es van sentir uns colps forts i violents en una porta: pam, pum! L’escriptor, inalterable, continuava el seu discurs, mentre els colps es repetien: pam, pum! Els estudiants es miraven atònits sense saber com reaccionar i murmuraven a propòsit dels colps que continuaven insistint: pam, pum! L’escriptor, ferm, va fer un gest que convidava a la calma i els va dir: tranquils, no passa res, només és la meua consciència. Una consciència que sembla ser que s’alliberà de la presó on la tenia tancada i va passar com una ratlla de fum entremig del personal. Després, ens va tocar atendre els joves  als més veterans i volgueren que els parlàrem de les tertúlies. Cap problema, si es tracta de parlar, d’això en sabem molt. I parlàrem.  

Levante, 4 de març de 2013

 

 

Encetar el meló

No fa ni quatre dies la Sagrada Constitució era insubstituïble, pura... No se li podia tocar ni un pèl. Només s’hi deixà acaronar amb nocturnitat i traïdoria,  pels partits fidels als criteris del Capital    ─quina paraulota!─. Només es tractava d’introduir-li un poquet de reforma per donar preferència als interessos del diners, que han obtingut prioritat absoluta en relació a les altres partides del Pressupost. La Santa Constitució no podia resistir-se a la boja voluptuositat que les ideologies lliberals estan imposant per encarar la crisi. Però això sí: continua sent casta i pura contra les temptacions dels que exigeixen més democràcia, per als qui volen decidir en quin Règim volen viure.

Ara, però, tots els partits, excepte el PP, en demanen la reforma. I ho fan, no perquè tenen un projecte clar i molt estudiat de regeneració democràtica que ofereixen a la societat a la qual haurien d’aspirar a guiar pel recte camí. No. Ho fan, perquè totes les institucions que consagra la Santa fan olor a clavegueram i el personal indignat els arrossega i els obliga a moure’s un poc. I què fer? No tenen ni idea! I, per això, ja ens anuncien un nou espectacle improvisat. Un dels primers a moure peça ha estat Pere Navarro que, pobret, ja fa temps que no n’encerta una, perquè tampoc no sap de què mana i què pot o no decidir ell mateix o deixar decidir  a la gent que representa. Uns minuts abans que Rubalcaba compareguera al debat de política general al Congrés, va plantejar una de les qüestions més intocables de la Constitució. En una conferència a la Cambra de comerç davant un centenar d’empresaris, va deixar caure que els socialistes creuen que el relleu a la monarquia podria ser una porta oberta a la reforma constitucional que anhelen i que, al seu parer, frenaria les aspiracions sobiranistes de Catalunya.  Encara no havia obert el meló i ja tenia les respostes per davant i per darrere: per passar-se’n i per no arribar. Per passar-se’n, el PSOE l’ha desautoritzat, el Rei no es pot tocar; i, per no arribar, les Joventuts Socialistes de Catalunya  li han dit que de relleu res, que cal proclamar la III República. Com veieu es tracta de plantejaments molt pròxims. L’altra esquerra encara no ha dit aquesta boca és meua sobre la divertida qüestió... Però mai no havia coincidit tanta gent en plantejar la Reforma Constitucional. No estaria malament que es prepararen la lliçó i ens presentaren alguna cosa un poc treballada i meditada. Haurien d’estudiar quina hauria de ser la reforma convenient per salvar la democràcia, per acabar amb tot aquest desgavell i que no passe el que passa sempre: que de tan impura cadena sempre ens deslliguem tard i malament.

 

Levante, 25 de febrer de 2013

Parlem de bous

No sé qui va dir que la corrupció del llenguatge és un indici de la malaltia del cos social. I estem tan malalts que ja no sabem ni a quin extrem estan arribant els nostres polítics en l’expressió dels pensaments i sentiments per mitjà de la paraula. Sembla que s’ha arribat al consens que no cal acostar-se a la veritat sinó, com feien els vells sofistes, només es tracta de defendre els propis interessos adquirint el domini de raonaments enganyosos, enverinant i intentant extasiar els personal amb les paraules. Plató diria que amb les paraules només hi ha la intenció de capturar les nostres ànimes calmes. Cadascú té la seua pròpia veritat, però, en compte d’enunciar-la d’una manera clara, hi ha la tendència d’aplicar les tècniques persuasives amb l’única finalitat de fer-se un lloc en l’administració de la polis.

Tota la polèmica que s’ha muntat a propòsit de l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular per regularitzar les corrides de bous com a bé d’interés cultural em va semblar una pel·lícula de Woody Allen. Si no recorde malament era Annie Hall, en què els personatges protagonistes, una parella que havia trencat, parlaven, dialogaven, dient-se coses que realment no pensaven. La genialitat de Woody Allen consistia en el fet que, mitjançant subtítols, apareixen els veritables pensaments dels personatges. Així, Toni Cantó, per defensar les corrides de bous, diu en el Parlament alguna cosa així com: Els animals no tenen “ni drets ni obligacions”, i afegeix que, en no tenir “capacitat de decisió”, no es poden considerar “subjectes ètics capaços de discernir entre el bé i el mal”. Però, si li posarem subtítols que digueren el que realment pensa, llegiríem: “Els catalans no tenen dret, ni capacitat de decisió per prohibir les corrides”. No us cregueu, però, que en l’altre bàndol es van quedar curts, perquè quan el Parlament català va manifestar-se contra el maltractament als braus i les corrides quedaren prohibides per respecte als animals, si ho haguérem subtitulat, llegiríem: “Prohibim les corrides perquè són espanyoles”. Per què els “correbous” són permesos, argumentant que són una tradició? La tradició és un argument que pot servir per defensar més d’una aberració, si no expliqueu-me com justifiquen algunes cultures l’extirpació del clítoris a les xiquetes. Si parlem de maltractes d’animals, parlem-ne, però seriosament. Toni Canto i els  seus oponents parlen d’una altra cosa. No parlen de bous.

Levante, 18 de febrer de 2013

 

 

Les torres enlairades

Com que no tinc el temps que voldria, m’agrada veure les bones sèries de televisió d’una tirada, i quan em dóna la gana, sense haver de dependre de cap horari que em condicione. Aquest cap de setmana he vist la quarta temporada de Mad Men que m’ha entretingut de veritat, perquè en molts aspectes reconec els condemnats valors que regeixen un món que potser ara es troba esbufegant en l’abisme. El seu personatge principal Don Draper encarna aquests valors convertint-se en una metàfora del fantasma triomfador sense escrúpols que el personal persegueix, sense tenir en compte el sacrifici que suposa per a la vida, perquè, en aquest món tan veloç en què vivim, no tenim memòria per recordar les paraules més sàvies del vell Horaci: “Els  vents batzeguen més sovint els pins enormes, les torres enlairades s’esfondren més feixugament, i és als cims de les muntanyes que cauen els llamps”. I ho comprovem quan sabem que tot ha estat una gran desil·lusió, perquè hem construït sense fonaments, sense pilars on aguantar tant d’apogeu fals: els quilòmetres d’alta velocitat, les edificacions en els racons més desolats, grans poliesportius per aldees de 300 habitants, carreres de cotxes per la gran ciutat i tota classe d’espectacles i esdeveniments que fa només una dècada ningú no qüestionava, com no es qüestionaven les institucions i els personatges que les hi habitaven, malgrat la fetor a podrit que ja s’endevinava. Els personal es pensava que ho havia aconseguit tot com en Mad Men, en què les coses materials que afecten la nostra manera de veure el món tenen molta importància. Ja no es tractava només que els personatges estaven molt ben caracteritzats, sinó que tot, els decorats, els objectes, la manera de fumar i de beure tenien vida pròpia. I, fins i tot, la manera de vendre tots els productes: els personatges protagonistes i la ficció que s’estava muntant. I, ara, només amb una ordre dels qui manen de veritat, amb l’eufemisme “control del dèficit públic”, volen dir que cal liquidar les classes mitjanes creades en l’època de la gran mentida en què passàrem, en una mateixa generació, de nadar en la sèquia a la sofisticació de la sauna. I vindran les conseqüències, perquè ja no queda ficció. Unes conseqüències que, de moment, pateixen els de sempre... Però que afecten ja unes institucions desprestigiades, uns polítics desacreditats, un Estat ineficaç... I no sabem si serem capaços de salvar la democràcia... Tot per culpa de la maleïda crisi?

 

Levante, 11 de febrer de 2013

Paella amb carxofa

Em diuen els amics que darrerament només escric de coses lleges i tristes, de tots els impresentables que es mouen pel nostre entorn dilapidant els nostres diners i... No perdes el temps, Voro,  hem de parlar. I, en sentir que hem de parlar, enyore les velles tertúlies llarguíssimes que féiem en qualsevol bar en un temps que teníem molta necessitat d’enraonar i molt de temps per a fer-ho. I com que estàvem ensinistrats, ho féiem tan bé que, moltes vegades, ens aproximàvem al sentit literal del mot tertúlia. I, sense saber-ho, imitàvem aquells desenfaenats i desficiosos que es reunien per comentar i descodificar els passatges més foscos i descoratjadors dels llibres de Tertul·lià. Com que no teníem ni idea, i érem uns joves intrèpids, moltes vegades no enteníem ni pruna del que llegíem: Karl Marx, Lenin... I acabàvem sempre discutint sobre la hegemonia del maoisme, el trotskisme o... Tant se me’n dóna, perquè la cosa degenerava en un autèntic seminari i les lectures que féiem dels textos podrien constituir una bona antologia de disbarats. Però teníem temps i il·lusió i no féiem com fan ara en les tertúlies radiofòniques que han convertit la discrepància en un verdader galliner esvalotat, en què tots volen ser pollastres. Ara no tenim el temps que teníem ni tampoc el d’aquells senyors de les tertúlies de l’Ateneu de Barcelona que tant ha rememorat Josep Maria de Sagarra i Josep Pla. Ja sabem que el ritme de vida que portem ho fa molt difícil, que no vivim de renda i no tenim temps per a matar-lo. Encara com tenim les noves tecnologies i a través del Facebook improvisem tertulietes els dilluns, com feia Joan Fuster,  però nosaltres sense eixir de casa i sense cap pretensió d’aclarir res. Molt bé, Voro, però la setmana que ve mira de parlar d’alguna cosa que  no siga una impresentabilitat, parla de mi... O de Cristina..., tot i que avui tampoc no ha arribat la primera...! O de les carxofes de Benicarló que ara són en temporada. Si faig una columna sobre tu pensaran malament... Xe, i ara això et preocupa? Doncs parla de Cristina... O de les carxofes...! La veritat és que tens raó, però darrerament no tinc ganes de parlar de coses boniques. Està tot tan podrit! Parla de les carxofes, diu Cristina, que són depuratives! I van molt bé per a l’arròs. I té raó Cristina, les carxofes les consumim des de fa més de dos mil anys. Ara són molt bones per fer una bona paella. Millor si, a més, posem unes bones i tendres faves i un poquet de conill i pollastre. Això dinaré avui, en el Llopis.

 

Levante, 4 de febrer de 2013