Cañete-Valenciano

El fantasma de Felipe González guaitava per la porta de l’estudi de televisió en què s’havia de celebrar el “cara a cara” Cañete-Valenciano.  La gran coalició PP-PSOE, que havia plantejat l’expresident, es respirava en l’ambient i els mitjans de comunicació estaven pendents de com se n’eixiria la candidata socialista del fangar en què l’havien enfonsat. Va tenir sort, però, perquè els assessors electorals del PP no van estar a l’alçada. Es va evitar el debat de la corrupció, com si no existira, ja que tenien por que es fera massa avorrit jugar  a “vosaltres més...” I haurien necessitat tot un programa només per a passar llista. Tampoc no es parlà del problema territorial. Els cinc candidats a presidir la CE l’havien tractat feia uns moments i acabaven de deixar ben claret que la consulta i la independència de Catalunya no només és una qüestió interna d’Espanya, sinó que és d’abast “internacional”. Amb tota premeditació, la coalició Cañete-Valenciano volgué amagar el debat sobiranista. Parlaren els europeus i ells es callaren, “quasi millor, la veritat”, va ironitzar el president Artur Mas. “De Madrid podem esperar ja poques coses”, va dir el candidat republicà, Josep Maria Terricabras, enlluernat amb la candidata dels verds Ska Keller que va donar obertament el seu suport al fet que els catalans puguen celebrar una consulta i que una Catalunya independent puga continuar a la UE.

I Valenciano va tenir sort, perquè es va poder fer la progressista i s’hi va trobar amb un Cañete molt apagat i poc natural, atrapat pels seus assessors. Ara, bona part de la caverna culpa l’assessor àulic Pedro Arriola de dissenyar un debat decebedor: “A Miguel Arias Cañete, que és un prodigi de naturalitat, que es caracteritza per ser una persona espontània, l’han encotillat, li han marcat les directrius del debat fins al punt que l’han anul·lat, l’han deixat sense la seua manera de ser... Els assessors d’imatge li han tret l’essència de la naturalitat pròpia del personatge”. Potser per això, el personatge natural, ha reaccionat i ha volgut que tothom sabera quina és la seua manera natural de ser per donar molts bons titulars a la premsa: “el debat amb una dona és complicat; si l’acorrales, t’acusen de masclista”. I, com volia, ha aconseguit internacionalitzar el conflicte: “El Financial Times ironitza que el masclisme de Cañete aporta “per fi” interés a la campanya electoral”.

Levante, 19 de maig de 2014

A cara descoberta

Si jo tinguera una moral un poc més relaxada, admiraria el Molt Honorable Zaplana. Va vindre a la política del país a cara descoberta, amb una declaració de principis molt clara, que tothom sap, però que mai no se li ha tingut en compte i que sembla que ha complit al peu de la lletra. Ningú no recorda ja com va arribar a l’alcaldia de Benidorm, ni què ha passat amb Terra Mítica. Quants diners hem enterrat allí els valencians? De qui és ara aquell tros de terra? A Zaplana no li podrem reprotxar mai que no ha fet el que va dir que volia fer. I el personal li ho consentí sense cap tipus de problema. Sembla que en aquest país no abunden els puritans calvinistes i no s’ha tingut en compte una certa classe de pecats, sobretot, si al personal li arribava encara que siga un rosegó de pa de totes les torres que s’alçaven. Mai no se n’havien vist de tan grosses. Anem a més! Era l’eslògan que tots es creien. Ningú no ha fet encara el recompte de totes les víctimes d’aquelles polítiques, però a Zaplana li va eixir molt bé la jugada i dormirà en la cameta en alt. Va eixir per la porta gran que el portà a un ministeri i d’allí a.... ja ho sabeu: “A jugar!” Com un Felipe González o un J. M. Aznar qualsevol que, quan parlen d’economia, diuen que cal ser competitius, que vol dir que cal treballar més i cobrar menys. Tot el contrari del que ells fan. No com el pobret de Camps que ha hagut d’eixir per la portella i no podrà mai més anar pel carrer amb la cara ben alta. Zaplana no només se’n va anar per la porta gran, sinó que, a més, es permet ara donar consells i atribuir tots els mals que pateix el president Fabra a l’herència “endimoniada”. No li dóna la culpa a Zapatero com fan tots els companys del seu partit. Diu que Fabra ha rebut un nombre d’imputats elevadíssim, causes judicials obertes, una crisi econòmica ferotge, un endeutament espectacular i moltes dificultats en caixa per a les necessitat fonamentals. Ell, però, no té cap responsabilitat. Ho diu com si tot fóra cosa de Camps i ell no s’haguera gastat mai un duro ni fitxat a més d’un polític que ja tenia un passat més que qüestionable. Zaplana té més cara que esquena i s’atreveix a dir el que diu. Fa bé en dir-ho. Qualsevol dia li posaran una avinguda i un expresident dirà no sé quantes coses elogioses de la seua persona: “Zaplana va ser molt important, va impulsar... i va situar a València en el mapa”. De Camps no, pobret, no diran això. Diran que no es podia comprar ni els trages.

Levante, 12 de maig de 2014 

Recuperació per decret

Quan les coses van tan malament com ara, els polítics haurien d’estar a l’alçada i donar missatges realistes i no fer-nos creure que un burro vola. No ens haurien de voler vendre per decret una recuperació econòmica quan els humans d’aquest maltractat país no la podem apreciar de cap de les maneres. El govern de l’altiplà té molt clar i decreta que estem eixint de la crisi mentre, a casa nostra, la xifra d’atur arriba al vint-i-vuit per cent i passem de ser els primers del món mundial als últims de la fila. Les al·lucinacions dels presidents Zaplana i Camps amb totes les seues terres mítiques, aeroports i Palaus sumptuosos, que van caient a trossos o vendrem a preu de saldo, només serveixen perquè uns pocs, o molts, turistes vinguen a veure’ls, mentre que els nostres joves, dels quals el seixanta per cent estan sense ocupació, han de fugir a l’estranger per buscar-se la vida, de la mateixa manera que ho van fer els nostres pares quan anaven maldades. Vam viure una infància amb els pares exiliats a la Camarga i ara viurem el viatge dels nostres fills a l’Europa que tampoc no lliga els gossos amb llonganisses, però que els pot explotar miserablement, perquè ací no troben patró ni expectativa. El president Fabra no se si s’haurà d’exiliar després de ser el liquidador enviat per Madrid a casa nostra per a fer el ridícul intentant contar-nos històries que no es creuen ni els mateixos militants del seu partit. No m’imagine que tampoc tinga èxit la proposta de primàries d’Alfonso Rus per al seu partit, com no tenen èxit les seues reivindicacions en matèria de finançament. Madrid no ens ha respectat mai i així ens van les coses. Mireu si és així que ara que sembla que el tripartit té una possibilitat de victòria ja el volen retallar. Ja ho va deixar dit Alfonso Guerra: “Millor no faig servir la paraula tripartit. No m’agrada”. Ho diu un personatge, enemic de Canal 9, perquè no el volia, i que junt a Abril Martorell va fer més força per impedir que el nostre Estatut entrara per la via del 151. Per cert, no acabe d’entendre què feia el president Joan Lerma en la inauguració de l’avinguda dedicada a Abril Martorell. Aquest diari diu que ell i Joan Calabuig destacaren la figura d’Abril Martorell per “promoure el diàleg social en un moment de gran incertesa”. Deuen tenir poca faena i molt poca memòria els dirigents socialistes. El mal que va fer Abril Martorell a la convivència d’aquest país encara estem pagant-lo.

Levante, 5 de maig de 2014

Un abril de llibres

Quan puc aprofite el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, per pujar a Barcelona per visitar vells amics i passejar-me per uns carrers de la ciutat envaïts per un personal obsedit en elegir llibres i roses per a regalar a la gent que estima. Columnes de compradors aturant-se en les parades de rambles i passejos escapant-se durant una llarga estona del seu treball perquè, malgrat les aparences, és un dia faener. Diuen que part de l’èxit de la festa es perquè no és un dia oficialment festiu. Sembla una paradoxa, però, si fóra festiu, segurament tothom s’escaparia de la ciutat a buscar un poquet de descans a la platja o la muntanya deixant buida la ciutat i els llibreters i escriptors (mediàtics i no tan mediàtics) amb un pam de nas. Però no, tothom es queda a casa i com de difícil es fa aturar-se al mig del carrer a fumar una cigarreta! Hi ha tanta gent! Malgrat això, sembla que et passeges per un carrer cèntric de València, perquè no pots evitar de topar-t’hi amb coneguts que et fan aturar. T’alegres de trobar-t’hi un Manolo Baixauli escoltat per l’eficient representant literària Cristina Mora que el fa signar el seu magnífic llibre, La cinquena planta, al costat d’Isabel Clara Simó i Judit Mascó. Li agrade o no a l’escriptor de la Ribera ja s’ha convertit en un mediàtic a casa nostra. Ara ja només li falta pegar el pas de les traduccions, que segurament farà un dia o altre. En tornar a casa, però, no s’ha acabat la història perquè m’espera la Fira del llibre de València on els llibreters, els editors i escriptors valencians conviuen alguna estona per a oferir-nos les novetats. Han estat també un dies preciosos per a passejar i pensar un poc que no tot està perdut i que la cultura resisteix malgrat tots els entrebancs. Aprofite per a manifestar-me contra totes les derrotes, esperançat que el proper abril siga el darrer d’un govern que s’ha passat un fum d’anys intentant destruir les poques coses que s’havien aconseguit després de molts anys de lluita i dur treball. Em passege un any més pel Jardí de Vivers de València i compre uns quants llibres per ajudar a resistir un sector cultural que és fonamental per a la nostra supervivència. I, com no, continue saludant els amics de sempre i comprove que estan tots preparats per pegar la darrera espenta per aconseguir el canvi polític necessari en aquest maltractat país. Enguany també, amb un poc de sort, signaré algun llibre, com he fet a Barcelona.

Levante, 28 d'abril de 2014

Que no siga un desastre!

Massa eufòrics veig els amics de l’esquerra que sembla que ja estan repartint-se el pastís abans de cuinar-lo. Que si governaran en solitari, que si serà un govern de dos i que l’altre ajudarà des de fora... Els partits polítics, ja ho sabem, es dediquen massa a mirar-se el melic i a veure que els convé com a organització, com a família, oblidant-se moltes vegades dels problemes reals i què interessa, de veritat, als pobres ciutadans. És llei de vida: la història és mou per interessos i els partits també en tenen. Encara com tot el personal que té certa influència política no ho viu d’una manera tant partidista. L’altre dia, no recorde a propòsit de què va ser, preguntava què li faltava fer a un amic que ha fet de tot en aquesta vida, com tots els de la nostra generació. L’amic que ha treballat en el camp, ha venut bombones de butà, ha sigut cantant, historiador, periodista, novel·lista, polític, professor de valencià i no sé quantes coses més, no dubtà a contestar-me a través del WhatsApp: “Què em falta fer? El més difícil: que guanyem i que no siga un desastre”. I crec que tenia més raó que un sant i que en això haurien d’estar ocupats i preocupats els tres partits de l’esquerra valenciana que segons les enquestes poden derrotar la gent aquesta del Partit Popular que, per al meu gust, estan governat massa anys el nostre país. Que guanyem i que no siga un desastre és l’objectiu  que s’haurien de fixar els qui aspiren governar aquest país. Per una vegada i per a una estoneta llarga, com a mínim de quatre anys, s’haurien d’oblidar de totes les diferències que els separen, de tots els interessos egoistes, de totes les misèries i personalismes per tal d’atendre totes les coses que cal fer, sobretot, les que es poden fer que en són moltes. Potser penseu que sóc ingenu i que demane un impossible i que cadascú em dirà que el seus són els bons i els malvats són els altres i tot això i allò... Per això li vaig contestar al meu amic que pensava que guanyar serà fàcil i que m’agradaria equivocar-me, respecte la segona part. Guanyar serà fàcil, perquè són els dels PP els qui segurament perdran. Perdran ells, si perden, perquè se n’han passat tres pobles i el personal està escaldat. Hi ha molts valencians que estan patint uns moments molts difícils i que donen menjar als seus fills amb moltes dificultats. Ja són molt pocs els que fan la vista grossa a totes les malifetes del nostre govern. En són tantes i tant grosses! Guanyar serà fàcil, però, que no siga un desastre cal treballar-ho i molt.

Levante, 21 d'abril de 2014

La Nau, el viatge en el temps

No vaig gairebé mai a València. Millor dit, només vaig a manifestar-me, a deixar constància que no estic d’acord amb cap de les malifetes que fan els que ens governen a casa nostra des de fa massa temps. A la meua edat s’està millor exiliadet al poble on puc passejar vora un riu que cal defensar cada dia contra les estupideses dels mateixos de sempre. Hi ha vegades, però, que no en puc fugir: la presentació del llibre d’un amic o una exposició d’un dels pocs personatges que ha lluitat sempre, a través del seu treball, de traure’ns de la grisalla provinciana en què ens havíem enfonsat en l’art plàstic valencià. Manolo Boix i uns pocs noms més ens vam traure de la pura congelació en què havia arribat l’academicisme més estantís i mediocre. Agafar el tren i anar a València per veure una exposició de Boix em commou, perquè no vull fer cas de les advertències d’un personatge de Contrapunt d’Aldous Huxley, que no vol que ens deixem impactar per l’art perquè no està adulterat amb totes les incongruències de la vida real: “És possible que siga massa veritable, pur, com aigua destil·lada”. Supose que voldrà dir que, malgrat la voluntat de realisme, els personatges que apareixen en les obres d’art no es recorden sobtadament de les factures que han de pagar o dels correus que han de contestar. Per això, em dic que m’anirà bé desconnectar un poc de la vida encara que haja de fer l’esforç d’acostar-me al cap i casal. I es converteix en tota una experiència entrar al Claustre de l’edifici de la Nau i topar-me amb les cinc escultures dels Borja: sant Francesc, el papa Calixt III, Cèsar Borja, Lucrècia i el papa Alexandre VI. De sobte, me’ls trobe com si els hagueren tret de la història perquè formen part de la vida quotidiana. Al mateix temps, però, em sent en una altra època, amb armadures, arnesos, cuirasses, corones, escuts d’armes i, sobretot, amb una Lucrècia que amb la seua mà dreta s’acarona el seu pit nu i, amb l’esquerra, els genitals rememorant la llegenda eròtica i sentimental que li han atribuït, mentre Sant Francesc sosté una Bíbia entre les mans. Després, entre ja en l’exposició i em trobe amb el protagonisme del color negre i l’estima de Boix per la literatura, la història, la mitologia, la filosofia..., però sense defugir la realitat que li ha tocat, ens ha tocat, viure. Com sempre, l’art que volia que m’allunyara dels problemes de cada dia, acaba acostant-me’n, perquè per molta metàfora i simbolisme, toque, encara que depurada i passada per la tècnica de l’artista, la dura terra...

Levante, 14 d'abril de 2014

Ser o no ser

Malgrat que prestigiosos homenots com ara els de l’escola cínica socràtica o filòsofs com David Hume o el mateix Nietzsche van combatre la metafísica i a casa nostra es va dir que era agafar la vaca pels collons, la “disciplina” continua en les trinxeres dels estudis universitaris i és matèria de diversió dels seus catedràtics i doctors. Encara estan en les barricades investigant els principis de la realitat a un nivell d’abstracció que transcendeix qualsevol disciplina, cercant les estructures més generals i el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser... A València, però, com totes les altres coses i disciplines, sempre anem un poc més enllà en ultrapassar el domini de l’experiència sensible, de la ciència positiva, de realitat fenomènica i, per això, el Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València proporciona uns titulars metafísicament inversemblants a la premsa: “És impossible guanyar un doctorat amb sexe”, “Les acusacions d’una doctora a una altra d’haver aconseguit aprovar amb favors sexuals a un catedràtic no tenen cap sentit”. I el més distret de tots: “Existeixen suficients controls per a evitar aquests suposats casos de nepotisme”. Titulars de premsa que dedicats a un Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement són, si més no, molt cridaners i donen un to que ajuda a comprendre les causes de l’absurditat del món en què vivim. És com si el Departament valencià de filosofia s’haguera adscrit de sobte a les teories més alegres de Nietzsche: “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosis d’humor que és capaç de fer servir”. Potser estiga fent un gra massa de l’assumpte i només es tracta d’una campanya per modernitzar el Departament i posar-se a l’alçada d’antics dirigents de l’extingida televisió autonòmica o tal vegada simplement es tracte de canviar            la seua fama d’avorrit i volen tractar assumptes que no s’enlairen i que xafen la dura terra. O potser només siga que tot en aquest món va podrint-se poquet a poquet i el filòsof, pobret, ja no és un simple funcionari que exerceix la seua professió amb dignitat. Perquè ja m’explicareu com pot dedicar-se una persona a la filosofia sense la dignitat i la condició de funcionari. Una altra possibilitat és que es tracte tot d’una conspiració del poder per acabar i traure de l’ensenyament una disciplina que fa pensar les persones. Jo què sé? Pertorbada queda la tranquil·litat d’un món que funciona a part, la Universitat, quan una persona els acusa de mantenir el dret de cuixa.

Levante, 7 d'abril de 2014