Iglesias i Compromís

No he tingut mai excessiu interés per Pablo Iglesias. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a un xicot de Riola que em vaig trobar en el tren. “On vas?”, li vaig preguntar. “A una conferència de Pablo Iglesias”, em va contestar. “¿Vas a una sessió d’espiritisme?”. No, home, no! És un xicot nou que fa un discurs diferent. Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove amb coleta, “ment incisiva i voluntat bolxevic”, perquè va saber introduir-se en la televisió, que encara és l’ama de la superestructura i, fins i tot, vaig arribar a escriure: “Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en gairebé totes les institucions, en els partits polítics... El personal volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar.” Tots van voler innovar, perquè l’aparició de Podemos va irrompre en totes les agendes dels partits, sobretot, en els d’esquerres, però també propicià l’aparició de Ciutadans perquè algú, després de les malifetes del PP, va creure en la necessitat d’un “Podemos de dreta”. Fins i tot es veia Iglesias com el líder amb l’empenta suficient per vertebrar una nova esquerra capaç de substituir el PSOE com alternativa de poder. 

Iglesias, però, sembla que és fava i egotista. No ha aprés encara que en la història hi ha parelles inexcusables, necessàries i útils, com ara: el Geni i el Talent, Grècia i Roma, Marx i Engels, el Gros i el Prim, Tip i Coll, El PSOE i Podemos... I sense anar tan lluny: Ximo Puig i Mónica Oltra—en aquesta cas haguera pogut ser un trio, però Iglesias no va voler—, Joan Baldoví i Mónica Oltra, Compromís i Podem... El líder de Podemos no ha volgut formar la parella necessària i que molts desitjaven amb Iñigo Errejón i que era fonamental per a la consolidació de la seua organització com a alternativa. I demostra que és més fava encara, quan ve a casa nostra a voler posar discòrdia a la parella BLOC i Iniciativa que tants fruits està donant. Si Podemos no li ha guanyat la partida a Compromís és perquè no ha sabut veure que, al País Valencià, els drets socials i la democràcia van lligats als drets nacionals. Tan transgressors que volen ser i s’omplin la boca de dir, en castellà, Comunidad Valenciana, com els del PP. Ja ho vaig dir un dia: “Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si sap fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.”

Levante, 12 de juny de 2017

Nacionalisme inútil

Recorde el primer Alexis Marí quan era portaveu de les Corts valencianes i encara estava il·lusionat amb el seu nacionalisme espanyol, “eficaç i útil”. Com deuria tenir poca faena, un dia, es va  voler fer el graciós a través de les xarxes socials buscant els Països Catalans. La primera piulada —evidentment en castellà— la va fer a les vuit del matí: “Res, m’acabe d’alçar ací a Dénia del llit i buscant el cartell dels Països Catalans. I que no el trobe...” Un seguidor del seu compte de twitter i que deuria tenir la mateix faena que ell, li recomanà que parara en un bar i que preguntara. Marí, sense pensar-s’ho dues vegades, li va fer cas, però es veu que  tampoc no va tenir èxit i piulà: “M’acabe d’aturar en un bar per preguntar quina direcció prendre per trobar els Països Catalans i res... No els coneixen.”. En aquell mateix moment, vaig estar a punt de contestar-li amb una suecanada tan grossa que anava anant a soles: “els pots buscar...”, però vaig pensar que no pagava la pena, que, quan es fera fadrí, ja estudiaria un poc de geopolítica. A l’hora de dinar, encara continuava la seua història: “Seguisc buscant...”. I, fins i tot, diu que va anar a l’aeroport: “Res, ací a l’aeroport de Manises preguntant pels Països Catalans i res... que no hi ha manera.” I va seguir així tot el dia... Aquell dia, però, va tenir una rèplica premonitòria de Josep Nadal, diputat de Compromís i cantant de la Gossa sorda:  “Mira si preguntes pels diners dels valencians quan vages a Madrid, que això interessa més”.

Sembla que a Marí  li va tocar el tendre la piulada de Nadal i li ha a fet cas. Ha preguntat, a Madrid, pels diners dels valencians. I, d’una manera o altra, en la resposta, ha trobat allò que buscava aquell dia pel mateix camí per on anava de Dénia a València. Ja ho va dir Carod-Rovira: “els Països Catalans són allà on es paguen les autopistes”. I, ara, Marí ha canviat la direcció de les seues piulades: “Qui pot dir que estem defensant els interessos de tots els valencians? Quan puge a un ascensor i porte la carpeta de Cs, l’amague”. I: “PP i CS tomben l’ajuda de 37 milions per al transport metropolità de València. Tot en ordre. No, Albert Rivera?”. I ha de sentir les paraules del portaveu de Ciutadans al País Valencià, Fernando Giner, que li diu que qualsevol que represente els afiliats i votants de Ciutadans no ha de llançar missatges que puguen interpretar-se que són a favor del nacionalisme “ineficaç i inútil”. Potser, Fernando Giner ha fet tard i Marí ja ha comprés que, per als valencians, el nacionalisme “ineficaç i inútil” és l’espanyol. 

Levante, 5 de juny de 2017

Tornem-hi

Ja fa temps que sé que les lleis no s’han fet per defensar els meus drets. Més aïna s’han inventat per defensar totes les propietats, excepte la intel·lectual que és l’única a la qual puc accedir. I També, per exemple, per protegir l’espanyol: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.” Les altres llengües són de segona i no tenen ni el dret de poder-se usar al Parlament de l’Altiplà on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot exercir en llengua espanyola. El valencià només és reconegut del tot a Andorra on és llengua oficial segons la Constitució Andorrana de 1993, que és l’única que protegeix plenament els drets dels valencianoparlants —que s’ho anoten  aquells que volen reformar la Constitució en base a allò que diuen que Espanya és una nació de nacions. 

No m’immute quan els de sempre diuen que un gran nombre d’alumnes d’aquests país poden veure disminuïts els seus drets a causa de l’aplicació del Decret del conseller Marzà. Si no fóra perquè sóc gat vell i ja sé de què van, arrancaria a plorar o riure. Després, s’estranyen i no volen entendre, al·lucinen, perquè algú vulga dir adéu. No volen que te’n vages. Et volen a casa, però humiliat i derrotat sense que la teua llengua puga ser un instrument normal de comunicació per a tots els àmbits d’ús. Dir que l’espanyol té o pot tindre, amb el decret, disminuïts els drets, que el valencià té o tindrà avantatges, és una mentida tan gran que, si Déu existira, abocaria a l’infern a qualsevol que fera aquesta afirmació. 

La lliçò, però, d’aquests despropòsits, l’haurien d’aprendre sobretot aquells  nacionalistes que estan disposats a mantenir una certa equidistància entre l’esquerra i la dreta i que encara confien en gaudir d’una dreta civilitzada amb dos dits de front. No oblideu que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha ordenat la suspensió cautelar del decret d’ensenyament plurilingüe del Consell a instàncies de la Diputació d’Alacant governada pel PP.  ¿A aquestes alçades de la vida algú dubta que el PP està en contra de la normalització del valencià. “Ells” no tenen en compte, per exemple, que la Junta directiva de l’Associació de directors del País Valencià —que són els que veritablement en saben de la qüestió— manifesten que, sense entrar en el terreny jurídic, la gestació i aprovació del decret de plurilingüisme han estat presidides per la voluntat de consens i amb la participació dels agents socials educatius i s’ha fet des de l’escrupolós respecte de les normes, i particularment atenent la Llei d’Ús i Ensenyament, els informes de les universitats públiques valencianes, el marc comú europeu de referència per a les llengües i... És igual: els importa un rave.

Levante, 29 de maig de 1917

La dreta inútil

M’encanta veure els diputats del PP amb camisetes blanques, reivindicatives, demanant “llibertat” i  com el nostre govern els retruca dient que demanen “privilegis”. Preferisc que s’hagen de posar “ells” les camisetes que haver-me-les de posar jo. No tinc edat ja per portar-les ni tampoc no em queden bé. Em queden tant malament com als diputats del PP. Després de tants anys de prepotència, els trobe, simplement, ridículs. I no deixe de preguntar-me per què han elegit el color blanc que, per al nostre món, és símbol de puresa o innocència. Per l’amor de Déu! Ni que foren angelets! ¿Ara, la puresa i la innocència consisteix a cridar amb estridència com fa Isabel Bonig? No li tinc cap mania, no la conec de res, però em fa patir una dona que no parla, no argumenta, no fa propostes... Ella escridassa, esbronca, renya i és tan antivalenciana que creu que dient-nos catalanistes ens insulta, ens desautoritza o  ens desprestigia. I  crida amb més cara que esquena, després de totes les malifetes que han fet alguns, molts, dels seus companys “populars”, uns quants dels quals viuen en la presó on, a la marxa que van, prompte podran gaudir de majoria absoluta. Quan ella era consellera, els diputats imputats del seu partit eren la tercera força del parlament valencià. ¿D’on trau la força i la poca vergonya per cridar? ¿I de blanc?¿Purs i innocents? Vinga, va, que el personal ja no es mama el dit! Però, si el blanc no simbolitzava la innocència i la puresa, què simbolitzava? ¿La bandera blanca dels combats? ¿Volien rendir-se o negociar? ¿Buscaven la pau blanca del cristianisme o judaisme? Sembla que ni ells mateixos sabien per què anaven de blanc ¿S’haurien quedat en blanc i no sabien per on tirar? No, tampoc no era el blanc funerari del budisme. Ni tampoc crec que anaren de blanc, com les novies, com a símbol de la virginitat. O, potser, sí que anaven d’innocents i masoquistes i volien deixar-ho fàcil a Franc Ferri, perquè els poguera acusar de vestir-se de blanc en l’oposició per posar-se de “lladres de guant blanc quan estaven en el govern”. Sembla que, en aquell mateix moment, abandonaren les Corts. No volien discutir res, només volien muntar el “numeret” com  el muntaven els del govern quan estaven en l’oposició.

Tota aquesta història, com gairebé totes, és un joc d’interessos. I us dic molt sincerament que, si jo tinguera interessos en l’ensenyament concertat, no deixaria que me’ls defensara el PP, perquè han perdut la legitimitat i la credibilitat. Només heu de parlar amb els empresaris o, si voleu, observeu que han fet amb els pressupostos de l’altiplà que tots estan d’acord que menyspreen els valencians injustament. El Partit Popular valencià, amb camisetes o sense, s’ha convertit en la dreta inútil. No pinta fava ni allà ni ací. Els valencians que tinguen interessos de “dretes” s’ho haurien de fer mirar.

Levante, 22 de maig de 2017

Des de la marjal

Ha sigut un  gran encert de Vicent Flor encomanar a Emili Piera—home del fangar i especialista en “totes” les zones humides— dirigir la col·lecció Papers de Premsa de la institució Alfons el Magnànim. Per raons òbvies, perquè som el centre del món, Emili ha començat amb dos homes de la marjal: Vicent Aleixandre —del Palmar— i Joan Fuster —de Sueca—. Amb La inteligencia a sus pies de Vicent Aleixandre, Emili recull un bon grapat d’articles publicats a Jornada, Levante-EMV i la Cartelera Túria. Els llegirem conforme els va escriure Vicent, perquè Emili no els va voler traduir tal i com jo li vaig suggerir. Vicent deia que escrivia en castellà per potenciar la campanya “destrossem la seua llengua”, amb sintaxi catalana com Azorín. Però no era del tot veritat: la prosa de Vicent era impecable i, sobretot, divertida sense que les frases acabaren en forma de cua de peix. Fer-nos llegir articles sobre el València CF, a la gent que sóm del Barça, era un mèrit que ningú no podia qüestionar. Ho feia fàcil com és l’obligació dels escriptors. I t’atrapava, sobretot, si hi comparties el desamor al Madrid i a la caverna mediàtica. Però, si voleu que us diga la veritat, m’haguera agradat veure traduïts al català els articles de Vicent només per comprovar com sonen.

L’altre gran encert d’Emili ha sigut recollir els articles que publicà Joan Fuster en la cartellera Qué y Donde dirigida, aleshores, per Pilar López, que va aconseguir que els lectors habituals de la Cartellera Túria ens sentírem obligats a comprar també la que ella dirigia gràcies als articles de Fuster que eren detergents i saludables: ens deia allò que volíem sentir. A Notés d’un desficiós trobareu el Fuster més aproximat a les coses que et deia en les tertúlies que feia a casa seua. Un Fuster que no tenia pèls en la llengua i que es divertia denunciant tots els despropòsits de la transició dels quals ara estem vivint les conseqüències. Malgrat que parla de personatges que no són actuals, l’actualitat de les coses que deia és sorprenent. I això que parlava de l’efervescent València de la transició i dels inicis de l’autogovern, en concret entre 1979 i 1984. Un Fuster que s’havia compromès en les possibilitats que el canvi de règim estava obligat a obrir. Venia d’impulsar un projecte d’Estatut d’Autonomia per al País Valencià, l’Estatut d’Elx, que només va assumir el PSAN.  Enmig d’una campanya d’intoxicació brutal de la dreta contra tot allò que sonara a la normalització dels valencians, Fuster parlava amb una llibertat d’expressió que després ningú no s’ha atrevit o no l’han deixat expressar. Era la transició i no tocava, deien. Però pregunteu-vos si és actual aquesta frase: “verdaderament ser ‘anticonstitucional’ no m’importa ni poc ni molt. Com que no vaig votar sí a aquest paper, moralment me’n desentenc.”

15 de maig de 2017

Pierre Lemaitre

   

L’estiu passat, el meu amic Manuel Joan i Arinyó em va deixar dues novel·les de Pierre Lemaitre  —Irene i Alex (Bromera)— que em van entretindre i em feren passar moltes estones agradables. Molt més que els intents de formació de govern de Pedro Sánchez als quals assistíem com la crònica d’una mort anunciada. Mariano Rajoy tenia guanyada la partida des del principi perquè sabia que els “amics” del PSOE i Ciutadans passarien del no a l’abstenció o al sí: ¿per què no es fusionen tots tres en el Partit Socialista Liberal-Conservador que apareix en El jutge i el seu botxí de  Friedrich Dürrenmatt on es conta una història de suspens i assassinats que transcorre en un poble perdut de Suïssa? L’any passat, en compte de veure per la tele un Pedro Sánchez jugador de truc deprimit, vaig preferir concentrar-me en les recerques de l’inspector de Pierre Lemaitre, Camille Verhoeven, comandant de la Brigada Criminal de la Policia de París. El policia és fill d’una pintora que li posà el nom de Camille en homenatge a Pissaro.  Diuen que per culpa de la mare, que era una fumadora compulsiva,  el seu fill va sofrir hipertrofia fetal i, per això, en la seua edat adulta només arribà a 1,45m. I, als quaranta anys, amb el seu rostre llarg i marcat, calb com una bola de billar, interroga els sospitosos amb la seua veu seca. Camille llig poc, però, com jo, sempre té a mà novel·les de lladres i serenos d’Horace McCoy, Hadley Chase, Simenon, Ellroy...

Ara, gràcies a Josep Gregori, que els ha editat en català, dispose d’una bon grapat de llibres de Pierre Lemaitre. Uns llibres que m’aprofitaran, sobretot, per fugir de l’“espectacle” de la moció de censura que els de Pablo Iglesias volen fer a Rajoy. En compte de veure i sentir com tots els “poders” mediàtics i els aparells dels partits s’entretenen en desqualificar la iniciativa me n’aniré a fer un volt pel París de Lemaitre. Ja m’he llegit Rosy & John, on Camille ha de buscar unes bombes que ha col·locat un pobre xic, solitari, que té la mare empresonada i que ho ha perdut tot: la faena, la parella... Tampoc no m’he pogut guardar per a l’estiu Ens veurem allà dalt, en què, encara que no apareix Camille, visite tota una trama negra de corrupcions de personatges supervivents de la Primera Guerra Mundial. Molt actual. Ara estic amb Recursos inhumans, d’un personatge cascat per la crisi i sense recursos: “Passada una certa edat, la vida és una pura i simple repetició”. I a veure si puc reservar per a la calor Tres dies i una vida i Camille. Tot això sense poder evitar, malgrat tot, fer-li una ulladeta a veure com s’ho fan els nostres polítics. L’única cosa que promet una miqueta de morbo són les primàries del PSOE. Què farà l’ama carabassera, si perd?

Levante, 8 de maig de 2017

Moció de censura

Estic llegint tranquil·lament a casa alternant dos llibres molt diferents. Primer rellegisc un clàssic, La mort a Venècia, de Thomas Mann perquè, després, vull tornar a visitar la ciutat, però de la mà de la pel·lícula de Luchino Visconti i la música de Gustav Mahler. Arribe a: “Es llevava dejorn, com solia fer els dies que la faena l’apressava, i baixava a la platja abans que ningú, quan el sol encara no coïa i el mar descansava encegador en els darrers somnis de la matinada”. Com que plou a bots i barrals, deixe estar la novel·la i n’agafe una altra editada per David Vidal —el petit editor— a qui vaig conéixer l’altre dia, a Cullera en un homenatge a Paco Muñoz. El jove David Vidal és un doble heroi. “He muntat una editorial i una llibreria”, em va dir. “¿I de què vius?”, li vaig preguntar. Evidentment, va somriure. El llibre en qüestió és una novel·la, petita, d’Emili Piera que em va regalar fa uns dies en la fira del llibre. En llegir el títol, Quan la Xina vingué a València, em vaig quedar bocabadat preguntant-me de què anava Emili aquesta vegada. I va de dues-centes famílies que eixiren de de Xina per a repoblar l’Albufera al segle XV. “Eh, que dius? Xinos a l’Albufera? I a què venien, a plantar arròs?”, “Doncs, probablement, sí”, “Però si ja estaven els moros...”. 

No puc seguir llegint més perquè apareix un titular en la tele, que tinc en marxa sense veu, que diu: “Podemos presenta una moció de censura”. El primer que pense és que Podemos ha tirat “la falta” en aquesta dura i divertida partida de truc que juga amb el PSOE. I, com que sóc un viciós de la política, done veu a la pantalleta per escoltar com s’ho fan els polítics amb una prosa molt més prosaica que la que estava llegint. Primer, recorde que, el dia anterior, Joan Baldoví havia dit que calia presentar una moció de censura, que no cabien més motius en tot el que estava passant, que s’havia creuat una ratlla que no s’havia d’haver creuat mai, que estàvem assistint a la utilització dels aparells de l’estat al servei d’un partit. Avui, el dia de la moció, Joan Baldoví diu que se n’ha assabentat una hora abans de la presentació i que creu que, malgrat les formes, donarà suport a aquesta o a la que presentara qualsevol altre partit. Els arguments del POSE d’Antonio Hernando fan riure. Al mateix temps que diuen que la situació és insostenible objectivament, tenen molt clar que el “no” és “sí”, i que ara serà “no”, però a la moció de censura. La més divertida de tots, com sempre, és Susana Díaz, que és molt original: “L’operació ja la coneguem: és la mateixa. L’únic que volen són les poltrones, el poder”. Justament ho diu ella, que no ha fet altra cosa en la vida que viure “arrimadeta”  als que manen. Ho diu com si ella volguera vindre amb mi a llegir Tomas Mann o Emili Piera.

Levante 1 de maig de 2017