Un abril de llibres

Quan puc aprofite el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, per pujar a Barcelona per visitar vells amics i passejar-me per uns carrers de la ciutat envaïts per un personal obsedit en elegir llibres i roses per a regalar a la gent que estima. Columnes de compradors aturant-se en les parades de rambles i passejos escapant-se durant una llarga estona del seu treball perquè, malgrat les aparences, és un dia faener. Diuen que part de l’èxit de la festa es perquè no és un dia oficialment festiu. Sembla una paradoxa, però, si fóra festiu, segurament tothom s’escaparia de la ciutat a buscar un poquet de descans a la platja o la muntanya deixant buida la ciutat i els llibreters i escriptors (mediàtics i no tan mediàtics) amb un pam de nas. Però no, tothom es queda a casa i com de difícil es fa aturar-se al mig del carrer a fumar una cigarreta! Hi ha tanta gent! Malgrat això, sembla que et passeges per un carrer cèntric de València, perquè no pots evitar de topar-t’hi amb coneguts que et fan aturar. T’alegres de trobar-t’hi un Manolo Baixauli escoltat per l’eficient representant literària Cristina Mora que el fa signar el seu magnífic llibre, La cinquena planta, al costat d’Isabel Clara Simó i Judit Mascó. Li agrade o no a l’escriptor de la Ribera ja s’ha convertit en un mediàtic a casa nostra. Ara ja només li falta pegar el pas de les traduccions, que segurament farà un dia o altre. En tornar a casa, però, no s’ha acabat la història perquè m’espera la Fira del llibre de València on els llibreters, els editors i escriptors valencians conviuen alguna estona per a oferir-nos les novetats. Han estat també un dies preciosos per a passejar i pensar un poc que no tot està perdut i que la cultura resisteix malgrat tots els entrebancs. Aprofite per a manifestar-me contra totes les derrotes, esperançat que el proper abril siga el darrer d’un govern que s’ha passat un fum d’anys intentant destruir les poques coses que s’havien aconseguit després de molts anys de lluita i dur treball. Em passege un any més pel Jardí de Vivers de València i compre uns quants llibres per ajudar a resistir un sector cultural que és fonamental per a la nostra supervivència. I, com no, continue saludant els amics de sempre i comprove que estan tots preparats per pegar la darrera espenta per aconseguir el canvi polític necessari en aquest maltractat país. Enguany també, amb un poc de sort, signaré algun llibre, com he fet a Barcelona.

Levante, 28 d'abril de 2014

Que no siga un desastre!

Massa eufòrics veig els amics de l’esquerra que sembla que ja estan repartint-se el pastís abans de cuinar-lo. Que si governaran en solitari, que si serà un govern de dos i que l’altre ajudarà des de fora... Els partits polítics, ja ho sabem, es dediquen massa a mirar-se el melic i a veure que els convé com a organització, com a família, oblidant-se moltes vegades dels problemes reals i què interessa, de veritat, als pobres ciutadans. És llei de vida: la història és mou per interessos i els partits també en tenen. Encara com tot el personal que té certa influència política no ho viu d’una manera tant partidista. L’altre dia, no recorde a propòsit de què va ser, preguntava què li faltava fer a un amic que ha fet de tot en aquesta vida, com tots els de la nostra generació. L’amic que ha treballat en el camp, ha venut bombones de butà, ha sigut cantant, historiador, periodista, novel·lista, polític, professor de valencià i no sé quantes coses més, no dubtà a contestar-me a través del WhatsApp: “Què em falta fer? El més difícil: que guanyem i que no siga un desastre”. I crec que tenia més raó que un sant i que en això haurien d’estar ocupats i preocupats els tres partits de l’esquerra valenciana que segons les enquestes poden derrotar la gent aquesta del Partit Popular que, per al meu gust, estan governat massa anys el nostre país. Que guanyem i que no siga un desastre és l’objectiu  que s’haurien de fixar els qui aspiren governar aquest país. Per una vegada i per a una estoneta llarga, com a mínim de quatre anys, s’haurien d’oblidar de totes les diferències que els separen, de tots els interessos egoistes, de totes les misèries i personalismes per tal d’atendre totes les coses que cal fer, sobretot, les que es poden fer que en són moltes. Potser penseu que sóc ingenu i que demane un impossible i que cadascú em dirà que el seus són els bons i els malvats són els altres i tot això i allò... Per això li vaig contestar al meu amic que pensava que guanyar serà fàcil i que m’agradaria equivocar-me, respecte la segona part. Guanyar serà fàcil, perquè són els dels PP els qui segurament perdran. Perdran ells, si perden, perquè se n’han passat tres pobles i el personal està escaldat. Hi ha molts valencians que estan patint uns moments molts difícils i que donen menjar als seus fills amb moltes dificultats. Ja són molt pocs els que fan la vista grossa a totes les malifetes del nostre govern. En són tantes i tant grosses! Guanyar serà fàcil, però, que no siga un desastre cal treballar-ho i molt.

Levante, 21 d'abril de 2014

La Nau, el viatge en el temps

No vaig gairebé mai a València. Millor dit, només vaig a manifestar-me, a deixar constància que no estic d’acord amb cap de les malifetes que fan els que ens governen a casa nostra des de fa massa temps. A la meua edat s’està millor exiliadet al poble on puc passejar vora un riu que cal defensar cada dia contra les estupideses dels mateixos de sempre. Hi ha vegades, però, que no en puc fugir: la presentació del llibre d’un amic o una exposició d’un dels pocs personatges que ha lluitat sempre, a través del seu treball, de traure’ns de la grisalla provinciana en què ens havíem enfonsat en l’art plàstic valencià. Manolo Boix i uns pocs noms més ens vam traure de la pura congelació en què havia arribat l’academicisme més estantís i mediocre. Agafar el tren i anar a València per veure una exposició de Boix em commou, perquè no vull fer cas de les advertències d’un personatge de Contrapunt d’Aldous Huxley, que no vol que ens deixem impactar per l’art perquè no està adulterat amb totes les incongruències de la vida real: “És possible que siga massa veritable, pur, com aigua destil·lada”. Supose que voldrà dir que, malgrat la voluntat de realisme, els personatges que apareixen en les obres d’art no es recorden sobtadament de les factures que han de pagar o dels correus que han de contestar. Per això, em dic que m’anirà bé desconnectar un poc de la vida encara que haja de fer l’esforç d’acostar-me al cap i casal. I es converteix en tota una experiència entrar al Claustre de l’edifici de la Nau i topar-me amb les cinc escultures dels Borja: sant Francesc, el papa Calixt III, Cèsar Borja, Lucrècia i el papa Alexandre VI. De sobte, me’ls trobe com si els hagueren tret de la història perquè formen part de la vida quotidiana. Al mateix temps, però, em sent en una altra època, amb armadures, arnesos, cuirasses, corones, escuts d’armes i, sobretot, amb una Lucrècia que amb la seua mà dreta s’acarona el seu pit nu i, amb l’esquerra, els genitals rememorant la llegenda eròtica i sentimental que li han atribuït, mentre Sant Francesc sosté una Bíbia entre les mans. Després, entre ja en l’exposició i em trobe amb el protagonisme del color negre i l’estima de Boix per la literatura, la història, la mitologia, la filosofia..., però sense defugir la realitat que li ha tocat, ens ha tocat, viure. Com sempre, l’art que volia que m’allunyara dels problemes de cada dia, acaba acostant-me’n, perquè per molta metàfora i simbolisme, toque, encara que depurada i passada per la tècnica de l’artista, la dura terra...

Levante, 14 d'abril de 2014

Ser o no ser

Malgrat que prestigiosos homenots com ara els de l’escola cínica socràtica o filòsofs com David Hume o el mateix Nietzsche van combatre la metafísica i a casa nostra es va dir que era agafar la vaca pels collons, la “disciplina” continua en les trinxeres dels estudis universitaris i és matèria de diversió dels seus catedràtics i doctors. Encara estan en les barricades investigant els principis de la realitat a un nivell d’abstracció que transcendeix qualsevol disciplina, cercant les estructures més generals i el sentit i la finalitat de tota realitat i tot ésser... A València, però, com totes les altres coses i disciplines, sempre anem un poc més enllà en ultrapassar el domini de l’experiència sensible, de la ciència positiva, de realitat fenomènica i, per això, el Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València proporciona uns titulars metafísicament inversemblants a la premsa: “És impossible guanyar un doctorat amb sexe”, “Les acusacions d’una doctora a una altra d’haver aconseguit aprovar amb favors sexuals a un catedràtic no tenen cap sentit”. I el més distret de tots: “Existeixen suficients controls per a evitar aquests suposats casos de nepotisme”. Titulars de premsa que dedicats a un Departament de Metafísica i Teoria del Coneixement són, si més no, molt cridaners i donen un to que ajuda a comprendre les causes de l’absurditat del món en què vivim. És com si el Departament valencià de filosofia s’haguera adscrit de sobte a les teories més alegres de Nietzsche: “La potència intel·lectual d’un home es mesura per la dosis d’humor que és capaç de fer servir”. Potser estiga fent un gra massa de l’assumpte i només es tracta d’una campanya per modernitzar el Departament i posar-se a l’alçada d’antics dirigents de l’extingida televisió autonòmica o tal vegada simplement es tracte de canviar            la seua fama d’avorrit i volen tractar assumptes que no s’enlairen i que xafen la dura terra. O potser només siga que tot en aquest món va podrint-se poquet a poquet i el filòsof, pobret, ja no és un simple funcionari que exerceix la seua professió amb dignitat. Perquè ja m’explicareu com pot dedicar-se una persona a la filosofia sense la dignitat i la condició de funcionari. Una altra possibilitat és que es tracte tot d’una conspiració del poder per acabar i traure de l’ensenyament una disciplina que fa pensar les persones. Jo què sé? Pertorbada queda la tranquil·litat d’un món que funciona a part, la Universitat, quan una persona els acusa de mantenir el dret de cuixa.

Levante, 7 d'abril de 2014

El bipartidisme trontolla

Si els sociòlegs es posen a analitzar les causes de la desfeta del bipartidisme a casa nostra com pronostica una enquesta electoral, segur que trobaran explicacions de tot tipus. De la mateixa manera que els economistes i historiadors, són especialistes en trobar les causes i les conseqüències de les coses esdevingudes a bou passat. D’un passat que encerten el que encerten: només els fets, que són inqüestionables. Però el que interessaria, ara, seria saber què passarà després de la veritable enquesta: les eleccions autonòmiques. Com que es tracta de futur i ningú no ens pot dir què passarà, podem jugar a donar la nostra impressió, que val tant com la dels sociòlegs i els altres germans seus de ciència, i dir que, si els resultats de les urnes van en la tendència que diuen les enquestes, tindrem un govern tripartit o amb el suport del tripartit. I tindrem un govern progressista, perquè tenim la sort que aquestes eleccions es faran abans de les generals  en què, amb un resultat semblant, segurament, es farà una altra cosa. Desfet el PSC i algun altre partit germà seu perifèric, no m’imagine el PSOE formant un govern amb EU (que no en sumaran prou) i amb ERC, l’esquerra basca i... El PP tampoc no ho tindrà fàcil, perquè l’opció del PNV i Convergència tindrà un preu que no estaran disposats a pagar. Per tant, cada dia que passa, es veu més a prop l’opció de la coalició PP-PSOE a l’estil alemany, que són els que manen de veritat. Salvar l’economia, la Constitució, la “Nación grande i libre” −federada o no−, la Monarquia i... en seran l’excusa. I salvar el bipartidisme i el control de l’assumpte per perpetuar-se en un sistema que trontolla i que ja no serveix serà una temptació que no podran evitar. Per tant, pot ser que els valencians serem els darrers a tenir l’oportunitat de no cagar-la amb un Govern progressista i plural, com ha passat a Catalunya, però també a les Illes i a Galícia. Ximo Puig, però, no té ara l’opció de fer, com segurament faran, els seus germans del PSOE. No té cap excusa creïble per formar govern amb un partit que ha governat, i de quina manera, durant tant de temps i que té tantes causes pendents amb la justícia. Afortunadament, només té una opció: intentar no cagar-la i formar un govern d’esquerres en un país en crisi i sense un duro. I resistir, perquè haurà de suportar totes les envestides del govern de Madrid i del Rubalcaba de torn del seu propi partit. Si està en el govern, ho tindrà més fàcil, però s’haurà d’espavilar a tenir veu i partit propi. Perquè Valenciano, malgrat el cognom, no ens representa. Jo no la votaré.

Levante, 31 de març de 2014

El camp dels atmelers

Enguany el mes de març no només hauria de passar com uns dies festa fallera. Després dels trons de les mascletades, caldria recordar que fa 75 anys milers de republicans van esperar infructuosament, humiliats i derrotats, al port d’Alacant que es va convertir en l’últim refugi de la República i en l’única eixida possible cap a l’exili. El 30 de març culminaran quatre dies d’actes commemoratius del 75 aniversari d’aquells successos. Es posarà un monòlit en el port en el lloc on el 28 de març de 1939 va partir l’últim vaixell amb exiliats: l’anglés “Stanbrook”, un mercant amb capacitat per a només 24 tripulants que, gràcies a la heroïcitat del seu capità gal·lés Archibald Dickson, va se capaç d’endur-se fins a Orà 2638 persones. La majoria, però, no van poder fugir i es van haver de quedar estripant tota classe de carnets que identificaven la seua militància política: comunistes, socialistes, anarquistes... Molts no van voler caure en mans dels enemics i elegiren el suïcidi. Un dels casos que més m’ha impressionat és el de Francesc Oliver, alcalde d’Alzira: “Acabe de veure’l morir. Encara tremole. S’ha posat un puro molt gran en la boca, s’ha assegut tranquil·lament en un caixò, ha encés el puro i li ha fet dues xuclades ben fortes. Ha expulsat el fum, ha agafat una navalla i s’ha tallat el coll. Ha caigut mort en un moment. No s’ha deixat auxiliar per ningú. Si hagueres sentit els crits d’espant que ha fet una de les seues filles! No ho oblidaré mai!”.  La majoria, però, va preferir viure i va quedar en mans dels vencedors. Els soldats italians els van conduir a un camp de concentració improvisat, a les faldes de la Serra Grossa, a la Goteta, l’anomenat camp dels Ametlers. Max Aub li posà el nom a l’indret i a un llibre seu en què s’explica la humiliació i l’horror dels vençuts i on ara s’erigirà un monument format per un bloc de pedra i dues columnes retirades de l’estació de tren de la ciutat en la recent remodelació per a l’arribada de l’AVE. Allí podrem llegir la placa següent: “En aquest lloc, immortalitzat per Max Aub en la seva novel·la El camp dels Ametlers, van estar reclosos durant alguns dies l’abril de 1939 i en terribles condicions els milers de republicans capturats en el port alacantí al final de la Guerra Civil Espanyola. Posteriorment van ser traslladats a diverses presons i, especialment, al camp de concentració d’Albatera”. Haurien d’afegir les paraules de l’escriptor: “Passarà el temps que passarà (...) però el que és evident, el que ningú no podrà amagar ni esborrar és que en aquest indret es matà perquè sí”

Levante, 24 de març de 2014

Les mans de la deixebla

Fa temps que volia llegir la novel·la d’Anna Moner, Les mans de la deixebla (Bromera), però els llibres a casa meua fan el que els dóna la gana i apareixen i desapareixen quan volen. Són els amos. Finalment, quan em vaig posar, em va sorprendre l’interés d’Anna pels cossos deformes i pel costat més fosc de la recerca del coneixement i la perfecció. No me la imaginava en una isolada alqueria de l’horta de València en un ambient tenebrós obsedida en ficar el nas en els cadàvers, o els vius, que li portava Zacaries, un personatge primitiu sotmés a la seua voluntat. Després, però, em vaig adonar que Moner, a banda d’escriptora, és artista i historiadora de l’art i que, amb una història molt ben documentada, volia explicar com, des de Leonardo Da Vinci, havia existit la curiositat per saber com era el cos humà per dins. Aquest interés històric queda explicat molt clarament a través d’un personatge, Fabrizzio Scarpa, que tenia l’obsessió d’escodrinyar en els cossos vius i morts, sense cap dubte moral, intentant saber més. Un personatge que pertany a la generació que “mig posà fi a la tradició secular dels anomenats barbers-cirugians, professionals de nul·la o molt precària instrucció... Amb la reforma universitària s’aconseguí un important progrés en la cirurgia, car aquesta va començar a recolzar-se de forma sistemàtica en l’estudi de l’anatomia”. Brunel·la, la veritable protagonista de la novel·la, segueix el camí d’Scarpa com una deixebla aplicada. Anna veu Brunel·la com “una bella atroç hereva de les Gòrgones, de les Harpies, de les sirenes... figures mitològiques que representen la fusió de la dona i la bèstia, que són portadores de misteri”. Una bella bèstia, però il·lustrada, amb una perversió refinada que et porta a un món voluptuós i inquietant, en una història amb un cert sabor romàntic, històric, científic, gòtic?. Recorda el Frankenstein de Shelley? És una novel·la gòtica? Jo que sé! Un poc de tot si voleu, perquè també ens podria recordar El Perfum de Patrick Süskind amb l’olor de sang, de mort; la sentor de salvatgina  del Josafat de Prudenci Bertrana, amb els personatges que espien de reüll, a recer de la foscor, els silencis, el desig, la imperfecció. Però també el sabor de la terra i del làudan: “una dolça addicció que la proveïa de petits mossos de felicitat i l’ajudava a suportar la profunda tristesa en què l’havia submergida la desaparició inesperada del mestre”. I per què no també una historia d’amor?

Levante, 17 de març de 2014