dilluns, 3 de desembre de 2012

Vicent Andrés Estellés


L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de tant en tant, en fa una de bona. De la mateixa manera que, de forma indigna, mesquina i menyspreable, s’ha oblidat completament de la celebració del cinquanté aniversari de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, ara ha preferit no oblidar-se del vinté aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés i iniciarà el pròxim dia 27 de novembre l’any dedicat al poeta de Burjassot amb la inauguració d’una magna exposició amb el títol “Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances”. És molt significativa la por que li tenen els membres de l’Acadèmia a l’assagista de Sueca. Sembla que, només en sentir el seu nom, s’espanten i obliden que es tracta d’un dels escriptors més importants i més influents d’aquest país. La covardia amb què els membres de l’AVL tracten l’assagista de Sueca passarà a la història de les vergonyes, perquè, sense el pensament de Joan Fuster, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua segurament no existiria. Dit això, cal dir que l’any Estellés és indispensable que se celebre, perquè es tracta d’un dels poetes més importants de la literatura catalana des d’Ausiàs March. I, per això, agraïm a l’AVL que tape el forat que havien d’omplir les més altes institucions de la Generalitat Valenciana. No renunciem a dir, però, que reduir l’any Estellés als quatre actes que puga fer la institució lingüística torna a ser, si més no, una poca vergonya. La Generalitat Valenciana, a través de les conselleries d’Educació i Cultura, hauria de ser la impulsora d’uns actes que haurien de reivindicar la figura de l’Estellés i divulgar la seua poesia. Una poesia que impressiona per la mirada a una realitat despullada. Una mirada que explica la vida de cada dia d’un temps i d’un país que ha passat per moments molt amargs. Moments amargs en què es passava fam, en què es necessitava sexe i en què hi havia mort... Molta mort en un ambient irrespirable. El poeta és testimoni de tot això, des de la seua pròpia vivència. I Com explica Joan Fuster perdó per la insistència─: “Jo no gosaria afirmar que això siga “realisme històric”. Però sí que és un testimoniatge o un ─testimoni─ de la “realitat”. I escrit des d’un angle molt precís: des d’una cantonada. L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, d’un “trenet” de València a Burjassot: un residu humà, vigorós, que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament...”

Levante, 3 de desembre de 2012

3 comentaris:

  1. Que a la Generalitat Valenciana se li demanen certes coses elementals és com esperar que un gat ponga un ou. Està molt més a tocar fer-los fora, ja d'una vegada.

    ResponSuprimeix