dilluns, 17 de desembre de 2012

Veure la tele


Em va tocar molt el tendre el tancament de les emissions de TV3 i no precisament per motius ideològics o lingüístics, que també. Sóc ja una persona gran (si preferiu, major) i cada vegada tinc més manies i no m’agrada que alteren els meus bons costums.  Després de tot el matí de treballar, tenia l’hàbit de veure, cada vesprada, la telenovel·la que emetia la televisió dels amics de la comunitat autònoma del costat, o de dalt, tant se me’n dóna. I, així, descansava mitja horeta entretenint-me en les aventures dels seus personatges que pràcticament formaven part de la meua realitat quotidiana. D ‘El Cor de la Ciutat em seduïa, sobretot, el personatge d’Isabeleta (Maria Molins) que era una dependenta d’una parada no recorde ara de què. La bona qüestió és que es tractava d’una persona aparentment molt religiosa, però que li agradava molt la marxa i protagonitzava tot un festival de luxúria que venia molt bé a l’hora de la migdiada (o de la sesta). El cor de la ciutat va plegar veles i vingué La Riera que em contava la història d’una família que regentava un restaurant en un poble de la costa, sembla que molt a prop de Barcelona. Quan ja convivia amb els problemes d’aquests personatges, va i aquell president que teníem, que deia que li faltava un escalonet (jo crec que li faltava alguna cosa més), em talla l’emissió i no podia seguir les aventures d’una família que eren ja com els veïns de casa meua. Quina gràcia! I no em digueu que ho haguera pogut seguir per Internet o... No és el mateix seure en la poltrona, encendre la tele i ja està..., que posar-te en l’ordinador i un cable o no se què... Trenca l’encanteri de la tarda. En aquest país, estàvem ja curats d’espant i ja no ens estranyava cap dels despropòsits dels nostres governants. Però una cosa són les barbaritats que fan i que ens afecten i, una altra, és que entren dins de casa teua a dir-te que pots veure i no pots veure en la televisió. Ho vaig entendre com una violació de la meua intimitat, de la meua vida privada. Encara com el Tribunal Suprem ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià. No cregueu, però, que ha fet gran cosa aquest tribunal tan important. Simplement, ha donat la raó a una obvietat. Que un Govern tronat, en l’època de les megacomunicacions, tallara l’accés dels ciutadans a una televisió veïna era un despropòsit descomunal, com tantes altres coses. De totes maneres, cal estar alerta, perquè seguiran intentant dinamitar tots els ponts que construïm entre els pobles que tenim la mania de dir bon dia.

Levante 17 de desembre del 2012

Cap comentari:

Publica un comentari