dilluns, 31 de desembre de 2012

The Full Monty


Estic sindicat des que vaig cobrar la meua primera nòmina i, amb ganes o sense, he procurat participar en totes les vagues i protestes que s’han convocat. Un dia vaig decidir que no m’havia de calfar el cap i delegar la funció de defendre els meus interessos laborals en el sindicat. Per a bé o per a mal, el sindicat havia de dirigir les meues accions. Ja fa temps, però, que els dic als meus amics sindicalistes que caldria buscar noves formes de queixar-nos, perquè les protestes que fem habitualment ens porten a la derrota. Em dóna la impressió que moltes vegades ens hem quedat en formes d’expressió totalment decimonòniques i, per això, sembla que la vaga és l’única manera de fer veure que no ens agrada el que ens donen o el que ens lleven. Dic això, perquè veig que les mares de Montserrat amb el seu calendari eròtic-escolar han trencat en la manera de fer i, encara que no han inventat res,  no han tingut dubtes a l’hora d’expressar el seu desacord d’una altra forma: exhibir-se amb roba interior. I ha estat un èxit. Han recaptat els fons suficients perquè els seus xiquets puguen anar durant tres mesos a escola amb autobús, cosa que els nega la Conselleria que es diu d’Educació, però vosaltres, que teniu coneixement, podríeu anar pensant un nom més escaient que definisca millor això que fa, perquè la Consellera que tenim ara no és forense, però va en el mateix camí que el seu antecessor: enterrar tot el que havíem aconseguit durant molts anys de dur treball.  Però, si tornem al tema, us diré que les mares de Montserrat esperen aconseguir la resta de diners que els falta per acabar el curs. I faran el que siga necessari. Si cal continuar exhibint-se amb roba interior empentant un carret de bebè, subjectant un clarió amb el fons d’una pissarra, esgrimint unes tisores (símbols de tots els retalls) o portant unes ales per a poder sortejar la muntanya que els separa del col·legi, ho seguiran fent. I Caldria aprendre d’elles i del clàssic, de la pel·lícula The Full Monty. Ara que comencen a veure’s vides trencades, precarietat laboral, famílies dividides i circumstàncies difícils només ens queda fer alguna cosa nova. O potser no tan nova: ensenyar el que tenim: no res, nuets, en aquests pou sense fons en què ens trobarem molts si no fem alguna cosa innovadora i espectacular. Millor això que sentir-nos acabats o plantejar lluites que ens porten a la derrota.
 
Levante, 31 de desembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari