Ressaca electoral

Isabel Bonig ho va encertar de ple en voler presentar la candidatura del PP a la Muntanyeta dels Sants, el nostre santuari espiritual i de resistència. Sobretot, l’encertà en dir que els rics votaven als de Compromís. Mira si deuen haver rics a Sueca que ens ha tocat un diputat i una senadora fills dels aplecs de la Muntanyeta i del mestratge de Joan Fuster. Per cert, ara que ha eixit el nom del mestre, no podem evitar dir a Antonio Montiel que va haver de venir Iñigo Errejón, al míting de la Fonteta, a explicar-li que açò és un país on es pot parlar en valencià sense problemes. Va ser ridícul que el podemita d’ací fera el seu discurs en castellà, mentre que el xicon de l’altiplà es dirigira a l’auditori amb un català perfecte i citant Fuster.

José Luís Ábalos, que porta tota la vida fent política en aquesta terra, també va fer el ridícul en dirigir-se en castellà als seus companys socialistes de Sueca que se’l miraven com si fóra de Terol. Uns amics dirigents d’aquest partit em contaven que van estar a punt d’alçar-se i anar-se’n a fer-se’n una mentre parlava l’incombustible dirigent. I començaren a fer-se preguntes. Què deu tenir Àbalos per perpetuar-se en els càrrecs? Algú li coneix una obra bona a aquest personatge tan obscur i gris? I Anna Botella? De broma, un deia que era la dona d’Aznar. Un altre va explicar que ha tingut algun càrrec en la Generalitat i que és llicenciada en història i, per l’edat, deuria ser companya seua de classe en temps d’estudiants. Però qui és? Què ha fet? Insistien. I, com que demanaven lideratge, ho rematà un altre dient: “ningú dels tres que ha entrat per València arriben a la sola de la sabata de Ciprià Císcar que s’ha quedat fora. Un dels que manava més intentava argumentar que el temps de Ciprià Císcar havia passat, però li replicaven: “i el d’Àlbalos, que no passa mai?”.  Deixem estar aquestes ximpleries que ara tenim molta responsabilitat, va dir un que semblava espavilat. Primer cal consolidar el pacte de progrés en el País Valencià i, després, hem d’intentar ajudar Ximo Puig a explicar a Susana Díaz i Antonio Monago que ells són els autèntics nacionalistes, a l’estil de José Bono i Rodríguez Ibarra, perquè es fan la boca gran pronunciant Espanya, però sempre agranen cap a casa. I continuà: “el que vol de veritat Espanya és Pablo Iglesias, que, ingenu, la vol regenerar. Com si no s’haguera intentat mai. Ja veureu com ix d’escaldat, com Maragall...

Levante, 28 de desembre de 2015