Ribó i els bous

Quan érem menuts jugàvem a coses que, encara que eren un costum de la terra, ara no passarien per correctes i ningú no les defensaria. Un dels entreteniments que teníem més bèstia era fer arca. Ja sabeu: lluita a pedrades entre nois o fadrins. Mira si és veritat que ho recullen els nostres diccionaris: “els xics del Cabanyal i els de l’Horta, sempre enguerrats, feien arca”.  La rivalitat entre els pobles o barris veïns era moltes vegades l’excusa d’aquest invent que no era altra cosa que voler imitar la guerra. A escala més petita ens divertíem entre nosaltres i ens dividíem entre dos bàndols: indis i vaquers, bandits i policies o... Quan estàvem en plena batalla sempre apareixia algú que no sabies de què anava. Tu per a qui vas? Li preguntàvem perquè no sabíem si tirava les pedrades contra els d’aquesta banda del riu o contra els de l’altra.

Conte això per l’ocurrència de Joan Ribó que no sap per a qui va o contra qui juga en aquesta “batalleta dels bous”. Millor dit: no vol mullar-s’hi del tot.  Després de la manifestació a favor de les “festa”, va voler ser com el rei Salomó en instar els aficionats a les curses de bous a plantejar-se la possibilitat de fer-les “a la portuguesa”, sense sacrificar els animals, alhora que ha destacat el rebuig del consistori que dirigeix al maltractament d’aquesta espècie. Vol fer una “síntesi” entre la “festa” i el “respecte a la vida”. 

Si us dic la veritat, veig molt bona intenció en la proposta de l’alcalde, però la considere una favada. Si jo fóra partidari dels bous, que no ho sóc, compararia la proposta al fet de beure whisky sense alcohol. I reivindicaria la tradició com fan els partidaris de torejar els animalets, diria no sé què de  la cultura i no sé quines altres coses més. Ribó, però, sap que tots els costums no són bons, com el que teníem nosaltres de petits quan féiem arca −encara conserve una bona cicatriu en el cap −, o com l’extirpació del clítoris que fan algunes “cultures”. A més, això dels bous, no era una pràctica exclusiva de la cultura d’ací. Fins al segle XVIII, tot Europa era bruta, supersticiosa i cruel. Es feien execucions públiques, es cremaven heretges i es torturaven animals. Només un exemple: Vicent Peris, cabdill agermanat, va ser decapitat i el seu cos arrossegat per València, i després portat a la forca del mercat, on el penjaren sense cap. Aquestes crueltats no són originàries ni d’ací ni d’allà. Eren la característica d’una Europa que encara no havia passat per la il·lustració, per la racionalització de les idees i la suavització dels costums fins ara entesos com a dogma. Algú haurà de portar la il·lustració a València. Si no es va a les arrels, millor callar.

Levante, 22 de març de 2016