Albert Rivera

Que descansats s’hauran quedat els “intel·lectuals” nacionals espanyols Félix de Azúa, Albert Boadella, Francesc Carreras, Xavier Pericany i tota aquella colla de gent que inventaren allò de Ciutadans. Han tirat la pedra (Albert Rivera) i han amagat la mà. No diuen ni piu i han deixat sol el xiquet, que no té ni idea, que no sap qui és Immanuel Kant, ni la seua Crítica de la raó pura, però, com s’ha  vist, tampoc no coneix bé la Constitució ni el paper del rei en el negoci que porten ara de la investidura. Em dóna la impressió que Albert Rivera només sap dir que no vol poltrones i que: “jo sóc espanyol, espanyol...” Un discurs molt pobre. En realitat el mateix discurs que tenien els intel·lectuals que muntaren el “tinglado” disfressats de progressistes, però fent olor a claveguera. Tenen raó els meus amics del nord quan diuen: “Ací ja sabem com són i de què van. Ara ho sabreu vosaltres”. I la veritat és que ja anem sabent-ho. No s’han apartat un pas de la vella i fastigosa caverna de sempre. Més que substituir-la, volen reforçar-la. No han vingut a regenera res, han vingut a portar renovada la vella malaltia de sempre, la de l’Espanya carpetovetònica. S’han  instal·lat a casa nostra per impedir allò que els corruptes ja no podien impedir: la nostra normalització com a poble. 

A l’altiplà, com que ja està el PP i no saben més, cada dia diuen una cosa i l’endemà la contrària. Del no a l’abstenció, i de l’abstenció al sí. Mireu quina bola: “No hi ha vet a Rajoy, ja ho hem dit, mai no l’ha hagut”. I Rivera es queda amb cara d’innocent i, en compte d’agafar el bou per les banyes, es deixa torejar per un Rajoy que hauria d’estar acorralat, però que marca el ritme de totes les jugades. Ridícules les sis exigències per a negociar: sis trampes per a justificar el sí. I, encara que sembla que van avant i arrere, des del principi han anat en la mateixa direcció. Té raó Pablo Echenique: “Confirmat: Ciutadans s’ofereix a llavar-li la cara al partit més corrupte d’Europa. Ara Rajoy només ha d’agafar sabó i la tovallola”. I tot això ho fan sense gràcia, sense posar res de consistent en la trama. Tot és previsible des del principi i ens avorreixen com una ostra. I acabem apagant la tele, passant de les notícies i llegim Irène o Alex de Pierre Lemaitre que, malgrat Ciutadans i gràcies a Bromera, podem llegir en català. Un inspector Camille Verhoeven que fa el que ha de fer: investigar. I capítols curts en què sempre passa alguna cosa i tot és rellevant. Intriga i incertesa i una història plena de sorpreses i girs. Res a veure en la farsa aquesta en què s’ha convertit la investidura del nou govern. Continuaran manant els mateixos de sempre. Encara com, a casa nostra, els hem pogut donar unes vacances. Que duren, per l’amor de Déu!

Levante, 15 d'agost de 2016