Em sorprén que un ocell no fuja espantat quan li tiren una pedra. No m’estranya, però, que Fernández Díaz no escampe el poll en ser humiliat per partida doble pel Congrés dels Diputats. No em xoca que tothom el rebutge; que el Vaticà expresse els seus dubtes perquè puga ser ambaixador a l’estat Pontifici; que, malgrat no tenir domini de cap llengua estrangera i estar reprovat pel Congrés, el PP el propose per presidir la Comissió d’Exteriors de la Cambra Baixa. No em ve de nou que el PSOE i Ciutadans digueren primer que ho consentirien i que acabaren cedint anunciant que votarien que no, per por que Podemos els deixara en el cul a l’aire. No m’estranya que, just després, els del Partit Popular intentaren col·locar-lo al capdavant de la comissió mixta del Tribunal de Comptes i que l’exministre rebera la segona humiliació del dia. No em confon que Fernández Díaz, amb l’excusa d’estar al servei del partit, accepte qualsevol càrrec humiliant. El que de veritat em meravellaria seria que aguantara la desgràcia amb dignitat i que se n’anara a casa amb la seua gosseta, Lola, que li fa molta companyia i que l’estima molt.
No m’estranya que la jugada d’Adolfo Suárez de col·locar la monarquia en la Llei de Reforma Política li eixira redona. No em desconcerta que Rita Barberà acudira al besamà del rei; que Pablo Iglesias no anara perquè diu que li feia fàstic acompanyar l’exalcaldesa de València; que Susana Díaz declinara la invitació perquè asistia a una conferència de Felipe González a Sevilla; que Rafael Hernando qualifique d’enormement constructiu i positiu les paraules del monarca; que Alberto Garzón defense i diga que el símbols republicans que han exihibit alguns diputats i senadors de la seua formació són “actes pacífics” de rebuig a una institució que no ha sigut elegida pels ciutadans. El que em colpiria seria la unanimitat de sempre, com si els temps no hagueren canviat
No m’estranya que aquells que demanaven amb urgència un Congrés a Pedro Sánchez ara no tinguen cap pressa a celebrar-lo. Que Iceta lamente els càstigs als diputats del PSOE. Que es barallen Cristina Cifuentes i Susana Díaz per la pàtria i per la pela. Que Teresa Rodriguez vulga una organització autònoma de Podemos a Andalusia. El que m’admiraria seria que el PSC, PSIB i el PSPV plantaren cara de veritat al PSOE per tenir un projecte propi que els permetera, com ara, plantejar una candidatura unitària de l’esquerra al senat.
Levante, 21 de novembre de 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada