Llegir avui

Bona part de les elits de la cultura es pregunten, amb preocupació: per què el personal no llig? Es refereixen als llibres i als diaris, és clar, perquè llegir i escriure ara ho fan més que mai. I, com que no se saben, encara, totes les conseqüències de la revolució digital, moltes vegades acaben culpant totes les pantalletes del mal de no llegir. I elaboren plans de lectura, manta vegada obsolets i, sobretot, dirigits a aigualir els continguts que es lligen amb l’excusa o l’objectiu que l’important és crear nous lectors. Una batalla perduda que no paga la pena lliurar. Més val veure una bona pel·lícula que llegir un llibre sense substància.

Modestament, pense que, si es vol tenir algun èxit, s’ha d’admetre la realitat, perquè, si li tanquem la porta, ens entrarà per la finestra: la revolució digital ha vingut per quedar-se i cal aprofitar els seus recursos. Hem de dubtar més i tenir menys conviccions i no veure-ho tan clar com Barak Obama quan va dir: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina per a l’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació”. No hi estic d’acord. Els instruments, la xarxa o els llibres, poden anar a favor o en contra de l’enriquiment i l’emancipació. A través de la xarxa, sense eixir de casa, he  llegit bons llibres, articles −que la mateixa maquineta m’ha traduït de qualsevol idioma−, diaris sencers o, simplement, un excel·lent comentari d’un amic virtual... i he escoltat conferències interessants. 

La revolució de la impremta, en el segle XV, va ser brutal. Més llibres i més lectors. I un canvi de relació entre el text i el llegidor. Com que hi havia més llibres, anava fent-se innecessari un intermediari que els llegira i els interpretara.  Creixia el nombre de gent que sabia llegir i, per tant, s’encarava directament amb els textos. Per això −o amb això i amb la crítica de textos i d’idees− vingué l’humanisme i la Reforma. Després, però,  com sempre, continuaren les relacions de poder, noves i velles: uns escrivien i altres llegien o qui tenia diners per muntar un diari tenia “llibertat” d’expressió. Ara, però, no sabem què passarà. A aquella revolució s’afig que tothom pot dir la seua. Hom pot fer un diari sense la inversió de capital i recursos que suposava, o una revista o una novel·la... Hi pot escriure coses brillants o parides a través del facebook o twitter. O, simplement, divulgar la informació que li ve de gust. Què  han de fer els editors? Espavilar-se. Adaptar-s’hi, si es vol subsistir. En els diaris emmarcant la informació i donant bona opinió; i, en els llibres, oferint qualitat. Escapar de la banalitat que qualsevol pot oferir.  Singularitzar-se entre tanta fotesa. I no oblidar que llegir coses de trellat, requereix un esforç. Requereix formació. Sense esforç i sense formació, un pla de lectura és garbellar aigua.

Levante, 16 de gener de 2017