Llibertat d’expressió

Com que hem tingut la transició que hem tingut, no estem acostumats del tot a la llibertat d’expressió en aquest país perplex, confús o desconcertat. Poseu l’adjectiu que més us agrade. Malgrat que la nostra llengua és oficial o cooficial, els valencianoparlants no ens hem pogut —no ens podem—expressar en les mateixes condicions que els castellanoparlants. Només hem de fer una ullada als mitjans de comunicació per veure en quina llengua s’expressen les coses. I en la llengua està també la manera de veure i entendre el món. I cada pas que els nostres governs han fet i fan cap a la normalització lingüística la dreta carpetovetònica i la que diu que és moderna posen tots els entrebancs i... Ja ho sabeu: un altre pas enrere. I quina llibertat hem tingut si no hem pogut, si no ens han deixat dir, un fum de coses? Ni tan sols el nom acadèmic de la nostra llengua. I no només  la cosa va de llengua. Recordeu els temps de la transició: només tocava parlar de reconciliació. No es podia parlar de víctimes del franquisme i... Encara tenim molts dels nostres en les cunetes. S’han consentit massa coses i s’han demonitzat també moltes altres.

Ara mateix haurien de ser “normals” les manifestacions dels darrers dies contra la repressió a Catalunya i en suport als líders independentistes empresonats: a València, Vila-real, Xàtiva, Sueca, Elx, Alacant, Dénia... I no haurien de ser motiu de cap crisi de govern si es respectaren totes les opinions. Si les concentracions han rebut el suport de Compromís, que forma part del nostre govern, i de Podem, que li dóna suport, s’hauria d’entendre com un episodi senzill de la llibertat d’expressió. Com s’hauria d’entendre també que Ximo Puig pense i defense que sempre és censurable que es creme qualsevol cosa excepte les falles fent referència al fet que en una concentració es cremara una foto del rei. De la mateixa  manera que la vice-presidenta Mónica Oltra té dret a no veure-ho censurable perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans considera que aquestes actuacions són sota l’empara de la llibertat d’expressió. 

I jo tinc dret a pensar que els socialistes espanyols van molt perduts en el tema de Catalunya i la llibertat d’expressió. Diuen que a canvi del seu suport a l’article 155 els van prometre una reforma de la Constitució. Crec que, els van prendre el pèl i, pobrets, van com cagalló per séquia sense tenir cap alternativa que no siga anar del bracet del PP. No puc entendre com un dirigent de l’executiva federal conteste a qui diu que no li agrada aquest “estat” que se’n busque un altre.  Evidentment, això no és la resposta d’un socialista. La resposta d’un socialista hauria de ser que cal lluitar per modificar, transformar, per millorar l’estat. O, millor encara, que no li negue el dret a decidir, a anar-se’n.

Levante, 2 d'abril de 2018