El màster

Conta Gaziel, mestre de periodistes, una anècdota que il·lustra de manera molt clara i “festiva” el tractament diferent que han tingut, i sembla que encara tenen, les diferents classes socials en l’educació. Un tema, que encara que parega antic, com veureu, és molt actual, evidentment actual. A Gaziel el van matricular, a finals del segle XIX, en el migpensionat que els jesuïtes tenien a Barcelona i va viure els fets, que ara contarem, en primera persona. 

Els bons pares rebien alumnes de dues maneres: migpensionistes i externs que compartien aules, però que mai no es mesclaven, sinó que es separaven en dos grups, en dos partits. Per a animar la perseverança dels xicots en els col·legis dels jesuïtes, els professors dividien els alumnes en dos bàndols acadèmics contraris i els anomenaven “Roma” i “Cartago”. Enemics tan inseparables gairebé com la “lluna” i el “sol” o el “blanc” i el “negre”. No eren equivalents. “Era com enfrontar gat i gos, amb l’agreujant de saber prèviament que un d’ells va ser el vencedor i l’altre el vençut.” De manera que aplicada la divisió a un aula de xicots, produïa, d’entrada, i abans d’iniciar la batalla, una diferència moral evident. Se sabia que els pobres cartaginesos serien, finalment, no ja vençuts, sinó “esborrats de la faç de la terra.”

El que era més “divertit” o “curiós” era que el partit “Roma” era sempre el del migpensionistes, i el de “Cartago”, el dels externs. Per tant, ser alumne extern volia dir formar part, sense remei, del bàndol que, històricament, representava la desfeta, la derrota. Com que els migpensionistes eren, generalment, fills de gent distingida o almenys econòmicament poderosa, i en canvi entre els externs hi havia força menestrals, no pocs xiquets humils i, fins i tot, algun francament pobre, aquella distribució fatal en “romans” i “cartaginesos” feia cruixir una mica les dents.

Les host de “Roma” i “Cartago” no restaven barrejades dins de l’aula, sinó enfrontades les unes amb les altres. Era tot un reflex de la lluita de classes. En les competicions acadèmiques sempre hi havia trampa. “Cada vegada que un “romà” doblegava el genoll o quedava rebolcat a l’arena, el pare professor, des del cim de la seua tarima olímpica, intervenia tot seguit, igual que els Deus ex machina de les tragèdies antigues”. No podem saber com s’ho feia, però el “romà” vençut, encara ple de pols, s’incorporava com si no haguera estat res i el “cartaginés” queia derrotat com no podia ser d’altra manera. Mentre els alumnes païen allò que veien i no creien, el pare professor declarava vençuts els cartaginesos que quedaven bocabadats i aterrats.

Levante, 16 d'abril de 2018