Què saps de Vidal Palau?

Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Aquesta va ser la pregunta que va capgirar el rumb gris del periodista Eduard Penadés, el protagonista de la novel·la de Vicent Borràs en què va guanyar el 29é Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Vidal Palau és un poeta valencià nascut el 1935, però barceloní d’adopció, membre integrant de la coneguda Generació dels 50, mort d’accident l’any 1979. Eduard Penadés, però, haurà de completar una història que no s’acabà amb aquella mort, perquè el poeta Vidal Palau va morir com a mínim un parell de vegades. Eduard, perdut, es troba amb el regal d’una història sobre identitats confuses, la vida i les morts: “Pere March ho va clavar: al punt que hom naix comença de morir”. 

Borràs ens presenta una història en què l’allioli que lliga totes les vides, les històries dels personatges, és la identitat. Construeix un embolic en què ningú és, en principi, qui deu ser. Tothom oculta qui és, tothom s’amaga. Els personatges no són realment d’on diuen que són i, fins i tot, Manuel Vázquez Montalbán,  convertit en un personatge de novel·la, deixa per uns moments de ser periodista i escriptor culé i comunista per fer del millor tiet tutor del món, llegint la redacció d’una nena. “Pere em va dir en un to neutre: sóc valencià d’adopció, com tu, però francés d’adopció, i amb una filla que està fent-se catalana. Encara no sé si els catalans són uns francesos que van eixir malament o, si en canvi, els francesos són catalans que s’escaparen de ser espanyols”.

La novel·la decreta, amb un brindis de vi blanc, que la infertilitat literària cal passar-la “anant cada dia a regar l’hort de les paraules, llegint-ne, escrivint-ne, inventant-ne, dient-ne, dibuixant-ne, buscant-ne, temptant-ne.” I, com que les paraules no vénen soles, “cal anar a buscar-les. Cal convocar-les. Cal perseguir-les. Llimar-les. Ensabonar-les. Polititzar-les. Despolititzar-les...” Tot per construir la metamorfosi de personatges com Pierre en Pere, que va nàixer valencià i va morir francés. I la de la història central, la del poeta Vidal Palau que es va veure obligat a abandonar Barcelona, el seu far: “Hui és el meu Súnion. A penes fa tres mesos de la mort de Carles Riba i el far està orfe ‘ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur’”. I va decidir morir per donar vida a Art K. Logan escriptor de novel·les fàcils que ell mateix havia qualificat de subliteratura. Una història, unes històries que Eduard, el protagonista, ha d’aclarir, negant-se a mirar cap al propi passat marcat per una derrota personal amb nom de dona. L’Eduard abandonat és un periodista que haurà de fer una faena més pròpia d’un novel·lista o d’un detectiu privat. 

Levante, 9 d'abril de 2018