Cercant el genius loci

Sabíeu que en febrer de 1940 la Junta Central Fallera de València va decidir organitzar una cavalcada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Sí, ho va fer com a pregó de les festes josefines que reprendrien aquell mateix any. Joan Montañés Xipell ho arreplega de Pérez Puche: “Per a l’ocasió, els fallers van habilitar uns ninots que representaven uns hortolans jugant al truc sota un típic emparrat de barraca. El pobre monument de cartó pedra, senill i fusta el van pujar dalt d’un camió de l’exèrcit espanyol i van mamprendre aquella particular marxa triomfal per les terres catalanes. Però els voluntariosos propagandistes, en arribar al riu Ebre per la banda d’Amposta, es van trobar amb el pont enderrocat. Davant la impossibilitat de creuar a l’altra banda de la riba, i així prosseguir la ruta cap a Barcelona, van baixar els ninots i, amb la companyia de la munió d’ebrencs encuriosits que es van aplegar, els van pegar foc en una insòlita cremà, tot just abans de tornar-se’n al Cap i Casal”. Aquella va ser la manera tan berlanguiana, com diu Joan Montañés Xipell, en què la falla-fènix va cremar, alhora que renaixia de les seues cendres després de la guerra. Aquesta anècdota i moltes més són les que Joan Montañés arreplegava en la secció “Rabos de pasa” de Levante de Castelló que no són altra cosa que el fruit de les converses que setmanalment manté amb el seu amic Ferran Sanchis i que ara veuen la llum en el llibre Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis (Onada edicions).

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Es fan fonedissos com hagueren desaparegut si no s’hagueren escrit les històries de la Guerra de Troia, els contes de Les mil i una nit o les rondalles que ha arreplegat Enric Valor. La història va començar quan va brollar l’escriptura i, potser per això també Joan Montañés ha volgut deixar constància escrita de nombrosos successos de la Guerra Civil Espanyola o de la nostra postguerra que havien estat amagats o tergiversats pels mitjans de comunicació o que la documentació, si n’hi ha, ha desaparegut. Unes històries que parteixen d’un pacte previ subscrit entre el redactor i els lectors que consisteix a contar únicament fets certs. Uns fets que potser ajuden a comprendre millor el nostre genius loci,  l’esperit de casa nostra. Ferran Sanchis, protagonista d’algunes anècdotes, assegura que les històries que ha contat a Montañés, per més extraordinàries que pogueren semblar, eren totes verídiques.

Levante, 11 de juny de 2018