La moció de censura

Com que tenia temps, vaig decidir posar-me els auriculars disposat a caminar per vora riu i empassar-me, sencereta, la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Era una d’aquelles poques vegades, en un debat d’aquests, en què el desenllaç era incert i, per tant, la cosa tenia molt de morbo. En política cada vegada les coses van més de pressa i es passa del blanc al negre sense cap tipus de problema. Volia veure com s’ho feia Pedro Sánchez per demanar el vot als independentistes catalans i com s’ho feien aquests per justificar el sí després de les darreres actuacions de Pedro Sánchez que havia volgut competir amb Rivera en alçar més alta la bandera espanyola. No feia massa temps havia ajudat el PP a intentar canviar el relat del que havia passat a Catalunya des de l’1 d’octubre. Van voler que s’haguera produït un delicte de rebel·lió que, internacionalment, encara ningú no ha volgut reconéixer. Com que la cosa no va eixir com volien, Pedro Sánchez en va fer una de xiquets i proposà que, com que no havien pogut canviar els fets perquè foren delicte, no tenien més remei que canviar la llei perquè ho foren. Un geni! Un geni perquè en la seua proposta admetia que no s’havia produït el delicte. I, si no havia hagut delicte, què proposava? Alliberar els presos? No, senyor. Tocava canviar la llei. Canviar la llei i criticar els republicans catalans per haver “avantposat idees racistes i supremacistes” i per haver fet Torra president. En definitiva, una estratègia totalment equivocada i que portava Sánchez a ser comparsa i còmplice de les idees i fets de Rajoy i Rivera. S’havia tirat de cap a fundar el partit únic: el Partit Socialista Lliberal Conservador Espanyol.

M’agradaria saber qui és el que ha assessorat Pedro Sánchez perquè fera un canvi tan radical d’estratègia. Pense que, en aquest viatge, algú l’ha assessorat molt bé i li ha explicat que sense Catalunya no podrà governar mai a Espanya i que, si no feia aquest pas, el de la moció de censura, que d’una manera o altra havia promés als seus militants, estava perdut i tenia garantida la derrota en les properes eleccions. I, sobretot, si volia ser un home d’estat, calia que obrira una porta al diàleg.

Amb aquesta perspectiva em vaig posar a sentir el debat. La cosa va començar malament per als meus gustos. Rajoy es va berenar el pobre José Luís Àbalos. Passà, però, que les coses que volia justificar Rajoy eren injustificables i, cal reconèixer-ho, Pedro Sánchez va estar bé. Mira si va estar bé que va aconseguir ser President amb els vots dels independentistes. Ah! No ho oblideu: Es va comprometre amb Joan Baldoví a millorar l’injust finançament nostre.

Levante, 4 de juny de 2018