Bromes de casino

Les bromes ja no es fan en directe, cara a cara, com es feien abans. Ara, si se’n fan, són virtuals i  moltes vegades sense substància i, inevitablement, esdevenen públiques. Comencen a ser perilloses perquè no només afecten el personal al qual anaven adreçades i transcendeixen l’espai, el context, on es vol jugar. No eren ni millors ni pitjors que les d’ara. Eren diferents. Hi havia moltes que eren innocents com ara quan un home gran li deia a un xiquet molt menut, que encara no havia anat a escola,  que en la tercera fila de tarongers de l’hort del senyor tal hi havia un niu de lleonets o de monetes. Avui els xiquets molt menuts saben que els lleons i les mones no fan niu i,  sobretot, no poden anar a cap hort per comprovar-ho. Moltes vegades, però, les bromes se n’eixien de mare i molt. Ho dic perquè acabe de tornar a veure la pel·lícula Calle Mayor (1956) de Juan Antonio Bardem. Una pel·lícula que conta com un grup de joves avorrits viuen l’ambient opressiu d’una ciutat de províncies i es distreuen fent creure a una fadrina de trenta-cinc anys, que se sent fracassada per no haver trobat nuvi, que un d’ells s’ha enamorat d’ella i vol casar-s’hi. Però el que comença com una broma ideada en una tertúlia de casino molt prompte acaba malament, en un carreró sense eixida. Els crítics diuen que les pretensions neorealistes de Bardem avui semblen banals, però hi podem trobar un retrat d’una societat on els prejudicis i la hipocresia és feien evidents.

Recorde que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula va ser, en plena transició, en un Cineclub que teníem a Sueca i que, en aquell moment, dirigien els meus amics Manolo Linares i Pep Marco. El dia en què projectàrem Calle Mayor va assistir-hi l’homenot Fermí Cortés, que era més gran que nosaltres, i, en el col·loqui, ens contà la importància de les tertúlies de casinos i les malifetes i bromes que s’hi preparaven. I com, moltes vegades, se’n passaven tres pobles. I en contà una que ens deixà bocabadats. En una tertúlia, un metge explicà que hi havia una malaltia que feia que el cap de la persona que tenia la desgràcia d’agafar-la es feia més gran i més petit segons dies. Un dia creixia i l’altre es feia petit fins que arribava el moment que rebentava. Evidentment, el metge s’havia posat d’acord amb uns altres que havien comprat uns barrets que eren igual que el que tenia el tertulià al qual li volien fer la broma, però de diferents grandàries: de més grans i de més petits. I cada dia li’l canviaven. Un nit li venia petit i una altra li venia gran o molt gran. Imagineu-se com es va quedar aquell pobre home fins que descobrí la veritat.

Levante, 25 de juny de 2018