En la Font del Cirer

No recorde res d’aquell dia: ni la senda que seguíem ni cap on ens dirigíem. Sé que va ser en la Font del Cirer, a uns tres-cents vuitanta metres d’altitud, en un espai natural situat en el camí a les Foies, en un desviament entre la carretera de Simat a Barx. Aquell va ser l’indret que el meu cos va elegir per donar un bon ensurt als amics que m’acompanyaven. Un lloc ben elegit perquè hi podia arribar un cotxe. Diuen que vaig dir, a Voro Meseguer, que me’n passava una de ben grossa i, en un tres i no res, vaig caure. Vaig tenir una mort sobtada. Tenia taponada una coronària: una història d’aquelles per a no contar-la. No va ser així, però, perquè Manolo Conca sabia fer les maniobres necessàries. Em va fer un massatge cardíac amb el qual va aconseguir mantenir les constants vitals fins que pogué arribar una patrulla de la Policia Local de Simat que portava un desfibril·lador. I, tot seguit, el metge amb les injeccions d’adrenalina punxades directament al cor. En aquella microreserva de flora amb valuoses espècies protegides i sentint el soroll de l’aigua que ix de la roca calcàrea, Manolo insistí en una reanimació que semblava impossible. Insistí i ho va aconseguir.

El més lamentable de tota aquesta història és que jo no em vaig assabentar de res. Avui mateix el meu amic Jeremies Barberà, que també venia a l’excursió, m’escriu un WhatsApp que diu: “Ja va passant la por?” I jo que li conteste: “La por que passàreu vosaltres. Jo no recorde res”. I és veritat que he perdut uns quants dies de la meua vida, perquè se m’han esborrat. I veig en les xarxes socials l’amic i alcalde de Simat Víctor Mansanet content de la faena ben feta de la seua policia municipal. I la quantitat d’amics que s’interessen per mi: les telefonades, els missatges... I m’assabente que he tingut molta sort. I recorde allò que vaig escriure sobre l’atzar referint-me al llibre Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel: “Em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gran importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes”. En el meu cas, vaig tindre, molt oportunament, un amic que en sabia de massatges cardíacs.  Em van pondre totes. Merci a tots.

Levante,16 de juliol