Temps de silenci

Aquests dies m’ha pegat per veure Temps de silenci, una sèrie de la televisió catalana que va estrenar TV3 el gener de 2001. Com que la meua tele no té connexió a internet, l’he de veure com totes les coses que vénen de Catalunya, com si fóra La Pirenaica —ja sabeu aquella emissora clandestina del Partit Comunista d’Espanya que tothom creia que emetia des d’un lloc dels Pirineus, però realment emetia des de Moscou. Per a poder-la veure en la pantalla gran de la tele, he de connectar un cable hdmi a l’ordinador. Però paga la pena perquè, a través d’una bona família de Barcelona —senyorets del tèxtil—, es fa un repàs a la nostra història més immediata, des de poc abans de la Guerra Civil fins a gairebé acabat el segle XX: les conseqüències de la derrota republicana, la repressió, la clandestinitat, el 5 a 0 gloriós del Barça de Johan Cruyff  al Real Madrid, l’atemptat a Carrero Blanco... Una sèrie que sembla que va tenir molta recepció i que, pel seu èxit, es va haver d’allargar en més d’una ocasió. Escrita per Rodolf Sirera, Gisela Pou i Enric Gomà, els quals diuen que han abocat les seues pròpies vivències, com ara, l’anulació dels matrimonis i divorcis de la República, que segons diuen és un assumpte familiar del propi Sirera i que és un element molt important de la trama.

No em vull reconéixer en els joves radicals i “melenuts” dels anys setanta que apareixen en la pantalla. Els trobe una caricatura molt ben feta de la nostra manera de viure aquella època. I en ve al cap una altra cosa: l’èxit que deurien tenir les novel·les per entregues en el segle XIX i com molts escriptors es van guanyar la vida escrivint històries en forma de fulletons publicats en revistes populars i diaris. Pràcticament com ara passa en les sèries de TV. Penseu que una novel·la per entregues podia durar dos anys o més. Així, a cinquanta-dues entregues per any —una vegada a la setmana— es podia arribar a les cent entregues. En el cas espanyol, i a un real l’entrega, la novel·la es venia per cent reals. La mateixa obra, en forma de llibre, hauria costat deu o quinze reals. I et  preguntes quants més capítols allargava Charles Dickens les seues novel·les per cobrar més diners. O Alenxandre Dumas i Eugène Sue a França. Quantes versions se n’han fet de Els tres mosqueters i el Comte de Montecristo que es van publicar, inicialment, com a fulletó? També, però, Solitud de Caterina Albert, Víctor Català, va traure el cap en fulletons de vuit pàgines setmanals en la revista Joventut. O Blasco Ibáñez, a València, on en el El Pueblo publicà les seues novel·les de cicle valencià. Jo, de moment, estic en un capítol molt actual de Temps de silenci. En el capítol on els protagonistes brinden amb xampany per la mort del dictador.

Levante, 27 d'agost de 2018