El poder dels diners

Em perd mig partit Inter-Barça de la lliga de campions, en què tots m’han dit que hi hagué futbol del bo, per assistir a la preestrena d’El jardí dels cireres, tot un clàssic d’Anton Pàvlovitx Txékhov, versionat per Manolo Molins sota la direcció de Joan Peris. Va ser una vesprada agradable amb molt bona companyia en què gaudírem d’un interessant espectacle que compta amb un repartiment de luxe: Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Berna Llobell, Laura Romero, Ximo Solano i Guille Zavala. L’obra ens conta la història d’una família aristocràtica que ha de vendre la finca familiar a causa dels deutes. Un tema d’extrema actualitat i recurrent en la literatura universal: el poder dels diners. Mira si és actual el tema que, mentre jo tornava amb el tren i veia a través del mòbil la segona part del partit, segurament el Tribunal Suprem deliberava o havia donat ja la notícia de la famosa i polèmica sentència perquè els diaris començaren a fabricar els titulars: “El Suprem rectifica per a donar la raó als bancs i carregar al client l’impost de les hipoteques”. I tothom escandalitzat com si no hagueren tingut un pare que, des de menuts, els explicara que “la banca sempre guanya”. O, un poc més majorets, un mestre que els diguera: “Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan.” O: “Per als pobres, els diners són un misteri. Per això es mantenen pobres.”

Ja som majorets per saber qui fa les lleis i per a qui les fa. He sentit contar a Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, que, en una reunió del comité central del Partit Comunista, en plena transició democràtica i debatent la possible reforma política, Santiago Carrillo va rebre una telefonada d’Adolfo Suárez i s’hagué d’absentar durant unes quantes hores. En tornar, li preguntaren: “què passa?”. “No res”, va respondre Carrillo. I digué alguna cosa així com: “La Monarquia ni tocar-la, innegociable”. I ja sabeu com va eixir la Llei de  la  Reforma política i tot el que va vindre després. De totes maneres jo m’he divertit molt avui sentint la demagògia “populista” —perquè deien el que la gent vol sentir— dels polítics espanyols qüestionant allò que fa tres dies era inqüestionable: la llei i els jutges. No havíem quedat que les sentències no es podien discutir? Com la sentència no els ha agradat, ara cal canviar la llei, però sense efectes retroactius perquè no perjudique a qui podria perjudicar. Crec que no tenia raó allò que es diu en el nostre Curial i Güelfa: “Qui justícia demana no fa tort a degú, e lo pretor no el condamnaria si abans no fos cert aquest haver-lo merescut”. Jo em quede amb el que m’ensenyaren de ben menut: la banca sempre guanya. 

Levante, 12 de novembre de 2012