dilluns, 5 de novembre de 2018

Quan els burros volen





Emmanuel Carrère, en el seu llibre El regne, em recorda la famosa i immortal frase del camarada trotskista Gueorgui Leonidovich Piatakov: “Si el Partit ho ordena, un autèntic comunista ha de ser capaç de veure blanc el que és negre i negre el que és blanc”. Poca broma, perquè la frase és brutal. No diu que l’autèntic comunista ha de dir —mentint— allò que ordena el Partit, sinó que té l’obligació, fins i tot, de veure blanc el que és negre i... Santiago Carrillo, com que era eurocomunista i, per tant, revisionista, digué el mateix d’una manera molt més suau: “Mes val equivocar-se amb el partit, dins del Partit, que tenir raó fora del partit o contra el partit.” Jorge Semprún, dissident i víctima de la utilització d’aquest model, ho conta en la novel·la Autobiografia de Federico Sánchez: “Tindre raó contra el partit significava només que es posseïa una diminuta parcel·la de veritat, que, en veure’s arrencada de la Veritat global, històrica i concreta, de l’Esperit-de-Partit es transformava dialècticament en falsedat global”. El problema, però, és que aquesta visió només es pot tenir des del “poder” de l’organització. Quan Piatakov i Carrillo caigueren en desgràcia, van haver de prendre una bona dosi de la pròpia medicina. Piatakov va ser jutjat, condemnat a mort i executat per ordre de Ióssif Stalin i Carrillo, com que eren altres temps, només va ser expulsat del Partit. 

Dic això perquè, en política, com en l’església, sempre s’ha volgut fer creure que un burro vola. Avui seria possible que “una invenció tardana i rebuscada sense cap classe de fonament evangèlic com el misteri de la santíssima Trinitat” —com diu Carrère— s’aprovara com a moció de síntesi en un congrés de qualsevol partit d’esquerres o com un article inqüestionable de qualsevol constitució. I és que manta vegades els partits s’han convertit en esglésies en compte de simples instruments per millorar la societat. Els dirigents volen que els feligresos, baixant els ulls, s’empassen totes les mentides dels argumentaris que es fabriquen sense una engruna de discrepància. Us pose un exemple: fa quatre dies la majoria de dirigents d’esquerres i, fins i tot, del PSOE, però, sobretot del PSC i del PSPV eren teòricament partidaris del dret d’autodeterminació. Només cal fer una ullada als documents per comprovar-ho. Ara, però, només que existeix la Constitució i la legalitat. Per què? ¿Han perdut els principis? ¿Tenen por de ser desplaçats de la seua cadira com el camarada Piatakov o com el camarada Carrillo? ¿O continuen buscant la “Veritat global” que els ajudarà a guanyar les eleccions per fer el que es puga per la causa? A això darrer li diuen pragmatisme. I el defensen amb convicció: “Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible estàs fent el fava.”

Levante, 5 de novembre de 2018



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada