El desentierro

Tornant de València, del Centre del Carme, on vam assistir a la presentació del llibre Constantí Llombart de Josep Enric Estrela —acurada edició d’Alfons el Magnànim, ja en parlarem—, comentava amb el meu amic Abel Guarinos que, a través del cine, coneixem més el barris de Harlem, el Bronx, Queens i Brooklyn que no el del Carme o el de  Russafa. De la mateixa manera que ens és més familiar l’escarpada gola excavada pel riu Colorado, el Gran Canyó, al nord d’Arizona, que els magnífics paisatges del Penyagolosa o les encantadores sendes de la Vall de Laguar. En no sé quin moment de la conversa li vaig dir: “Els americans actuals tenen molt poca història, però el cinema els ha creat una mitologia, un imaginari, brutal”. Crec que va ser en aquell moment quan Abel em digué: “Vés a veure El desentierro i veuràs el mateix paisatge per on, en aquests mateixos moments, anem cap a Sueca. Ara estan passant-la en moltes sales de cine. És una pel·lícula que va arrasar en els primers Premis Valencians de l’Audiovisual”. I, com que sempre he sigut una persona molt disciplinada, vaig anar a veure-la a un cine de la Ribera amb molt bona companyia. Sí, era tot un privilegi poder veure-la en un lloc que forma part del paisatge  de la pel·lícula i amb persones que l’havien vista rodar.

Aquesta primera pel·lícula que dirigeix Nacho Ruipérez aporta uns paisatges de casa nostra al cine. Converteix en elements de ficció els interiors de les cases de camp tan conegudes per nosaltres i ens ensenya, des de dalt, les imatges dels arrossars amb les seues carreteres de pols que tant hem transitat. Així, la marjal  —amb la Ruta del Bakalao, la part més fosca dels clubs d’alterne, la tracta de blanques i el consum de drogues— forma part de l’escenari i de l’argument d’un thriller que podríem veure en una pel·lícula americana més o menys bona, o dolenta, amb les necessàries situacions de violència que impressionen i amb les imprescindibles històries d’amor. Em va agradar veure subtitulats, en castellà, els diàlegs en valencià que conviuen de manera natural i amb personatges que parlen castellà o anglés. No haguera sigut creïble el castellà en el món del trinquet, que forma part de l’escenari de la trama de la mateixa manera que el beisbol, el bàsquet o el futbol americà són protagonistes en les pel·lícules que veiem cada dia. I la corrupció que, ens agrade o no, com diu Nacho Ruipérez: “És un tema que els artistes han de tractar i contar des de perspectives diferents i entendre que és alguna cosa que ha estat present en el territori”. En definitiva, una bona dosi de cine negre amb referents nostres on el paisatge i, fins i tot, la llengua són protagonistes.

Levante, 26 de novembre de 2018