La caspa política

Ara aquest xicot, Pablo Iglesias, d’aspecte modern i discurs “clàssic” d’esquerres, fa servir la paraula “casta” per parlar dels polítics atrapats en un immobilisme actiu, lampedusià, a favor de l’statu quo, que practiquen el verb canviar perquè no canvie res. Com que el jove polític és una persona il·lustrada sap que no pot fer servir la paraula “classe”, perquè no encaixa amb el concepte marxià de què encara mamem tots quan ens referim a les classes socials. Els polítics no són una classe social, però els podem denominar “casta”? És veritat que durant molt de temps en la història solien allistar-se entre els membres d’unes quantes famílies molt concretes. Què podríem dir que és la Monarquia? I, si estudiàrem detingudament les relacions familiars entre molts dels polítics actuals, ens trobaríem  amb més d’una sorpresa. Trobaríem vincles de parentiu d’una evidència espaterrant. No vull dir noms. No, no diré noms. Tampoc, però, no hauríem de generalitzar. Sempre trencaré una llança pels milers de polítics que es deixen la pell defensant les seues idees treballant per la cosa pública. Molts a canvi de res. També és veritat, però, que a manta vegades trobem una excessiva complicitat entre el “grup” de polítics que tenen la paella pel mànec. Se’ls veu molt coincidents en una sèrie d’interessos de “grup social” o de “clan”. Què fan Rajoy i un Rubalcaba amortitzat, després de dir-se de tot de cara a la galeria, pactant coses fonamentals que només s’entenen com accions de supervivència, de “casta”. Defensen el tinglado. Ells saben que no són el poder, perquè el poder són els duros als quals serveixen amb docilitat, nocturnitat i traïdoria, perquè els interessa. Ells viuen d’això, de servir-los. Per això, quan acaben en la tasca política, continuen en altres llocs ben pagats, en qualsevol consell d’administració o d’assessorament on diuen que no hi ha tampoc dretes i esquerres, com en la Constitució i la Monarquia. S’ho reparteixen com a bons germans. De totes maneres, preferisc la paraula “caspa” per definir-los. Els analistes, que van de seriosos, acusen els minoritaris de populistes. I jo no diré que no ho són moltes vegades, però, què en diuen de la demagògia de Guerra, de Bono i de Rodríguez Ibarra?, per posar tres exemples il·lustres i d’ “esquerres”. Pura “caspa populista”. Ara va i resulta que els populistes són els altres, els que volen que es moga alguna cosa, que decidim, que votem els pobres mortals que paguem tots els plats trencats. Per cert, quin paperàs el d’Alfonso Guerra l’altre dia en la reunió del seu grup parlamentari! Com sempre: pura caspa!

Levante, 16 de juny de 2014

Azorín

Quan lliges també pots canviar de paisatge. Si et passeges pel terme de casa teua, vora riu, ho fas pel teu món −verd opulent, mig napolità− de les novel·les de Blasco Ibañez. I si et poses a llegir sobre els mots  d’Azorín i del paisatge que pinten, et trobes, com diu Ramon Ramon en Dins del camp d’herba ( Perifèric), en el fet que “l’àrida bellesa d’aquestes terres es mereix un bon pintor: no un paisatgista d’hortes i riberes, sinó un d’abstracte que espedace les muntanyes ja en si espellifades, que les trinxe en geometries inharmòniques, que les fragmente en franges de colors, que en resalte el matèric –un Tàpies o un Sempere”. Així, “els castells de Petrer, Sax i Villena serien andròmines surrealistes aparegudes de sobte com un estrany conegut entre la boira”. En un altre lloc, Ramon també parla de la riquesa  del castellà d’Azorín, de la precisió del seu vocabulari en la seua literatura memorística, evocativa, de poca acció i molta recreació, de la seua mirada descriptiva, del seu domini dels camps semàntics... I ho remata dient que Azorín féu del castellà una llengua adorable, culturalment irrenunciable. I això em porta a rellegir Joan Fuster que explica que Azorín s’hagué d’inventar un castellà “personal”: “un castellà que tingués “color”. Era una qüestió de vocabulari, però també de to i de gust. Pel cantó del vocabulari, s’exposava al risc permanent de la pedanteria; el to i el gust, sovint, eren cautelosos, irònics, i l’en salvaven”. Jo, què voleu que us diga, preferisc els mots naturals del vernacle a la manera de Voltaire: “Les mots familiers sont les ressorts du style”. Escriure una llengua que no és la teua, o que no és teua del tot, et pot portar a fer-ho de manera artificial o a males interpretacions com explica l’escriptor de Sueca: “D’altra banda, Azorín jugà de tant en tant amb referències al seu llenguatge. En Superralismo i en molts llibres més, el veiem divagar sobre el lèxic local. La seua mateixa sintaxi en guarda l’empenta: quan escrivia “he estado” en comptes d’“estuve”, “me he levantado” en compte de “me levanté”, no hi exercitava cap particular metafísica del temps, com creia Ortega i Gasset, sinó que cometia –probablement a posta– un calc semàntic flagrant.”  Em sent afortunat de no tenir la necessitat d’escriure en una altra llengua que la meua.

Levante, 9 de juny de 2014

Mirmanda

Fa molt de temps hi havia una ciutat anomenada Mirmanda. Els papers vells diuen que era més antiga que la ciutat de Barcelona i la situen en el terme municipal de Terrats, al Rosselló, a Catalunya, però a l’estat francés. Coses de la història. Amb la boca petita, els documents expliquen que Mirmanda era dominada per les fades i que, segurament, degué ser destruïda per l’aigua del mar que portà una mena de tsunami. Des d’aleshores, només la poden veure uns pocs pagesos que, potser, han aconseguit el privilegi d’aquells esperits de la natura. En aquells indrets encara queden restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Un espai ple d’encanteris i llegendes que evocà Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema èpic Canigó: “Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven”. Un espai que, si tinguérem un cinema com l’americà, seria més famós que el Far West.

Mirmanda, ara, és el nom d’un grup de pensament actiu amb gent del Nord i altres indrets del país i és també el d’una revista que dirigeixen l’historiador Òscar Jané (Barcelona 1974) i el gestor cultural Èric Forcada (Perpinya 1975). Es tracta d’una publicació anual que va nàixer el 2.006 amb un monogràfic dedicat al filòsof Joan Borrell. La revista s’ocupa d’aspectes relacionats amb el món del pensament i la cultura en general que es fa al Nord de Catalunya sobre temes de filosofia, història, ciències socials i història de l’art. És una publicació que vol trencar les muralles acadèmiques, però sense caure en l’estricta divulgació. En paraules d’Èric Forcada: “Mirmanda és un revista de reflexió i assaig que parteix de temes de reflexió local, però que tant es poden llegir a París com a Nova York o Tòquio”. De les coses locals a les totals, com ens va ensenyar el mestre Pierre Vilar. El dijous dia 12 de juny, a la llibreria Tres i Quatre, el Grup Mirmanda presenta el número 8 de la seua revista de cultura, dedicada monogràficament al tema “Els Països Catalans, Assaig”. Un tema que, com sabeu, va eixir de casa  nostra, de ca Joan Fuster, a Sueca. El lloc on vaig tenir el privilegi de conéixer la gent del grup Mirmanda. 

Levante, 2 de juny de 2014 

Dins el camp d'herba

Jesús Figuerola, editor, em va dir un dia, mentre dinàvem amb Xavi Serra i Manel Joan Arinyó, que m’enviaria un llibre que parlava bé de mi. Ara, m’acaba d’arribar i veig que es tracta de Dins el camp d’herba (diari 2009-2012), Perifèric edicions, de Ramon Ramon, un poeta que vaig llegir per primera vegada perquè Vicent Olmos me’l va recomanar: “A Simfonia per un estat de coma, Perifèric, apareix un Déu que no parla, un dimoni que parla massa, un Crist que es droga, un cec que també parla massa, la seua filla que plora, uns pinxos que no perdonen... Hi ha una violació, una venjança, una esperança, un dubte... Sobretot, hi ha un dubte, un tic-tac que ni dorm ni es desperta, com el so repetitiu d’un estat en coma... Ja ho vaig dir quan va sortir al carrer: és un dels bons llibres de poemes que s’han editat els darrers temps en català ací i allà...”.  Vicent tenia raó i vaig gaudir de la seua lectura. Després, com que havia de fer una antologia de poesia amorosa per a joves –que encara no s’ha publicat per raons que no venen al cas–, vaig furgar en els seus llibres, però, finalment, vaig optar per demanar-les directament a l’autor. La resposta em va divertir molt: “Bé que ja no en solc fer de poesia amorosa, en tinc algunes inèdites que no sé si t’interessaran de debò. Si no et fan el pes, ho entendré i t’ho agrairé molt. Si feres una antologia de la mala llet, potser tindria més material per oferir-te, que els temps nostres donen per això i més.” I tenia més raó que un sant, els poemes d’amor que m’havia ofert també tenien mala bava: “El nostre amor és un plàtan que es podreix a la fruitera àpat rere àpat. Mengem-nos-el forçats com les postres d’un banquet de noces. O bé llancem-lo ja al poal del fem”. Ara llig el seu dietari i gaudisc de les primeres entrades. Autoanàlisi literària? No ho sé, però el que estic segur és que m’incita a la reflexió. No és això l’obligació de l’escriptor? De moment em quede, meravellat, de l’entrada que li dedica al seu pare, que li dóna el títol del llibre i que parla d’unes terres com les meues: “Jo les recorde en color, rodejades de tarongers i séquies d’aigua clara. Avui són ermes, grises, pol·luïdes com un esparadrap brut en un genoll ple de repelons...”. L’entrada de la iaia també és magistral: “Tots els Tots Sants de la meua infantesa em veig recorrent els cementiris on la iaia tenia repartits els seus morts”... Un llibre que promet.

Levante, 26 de maig de 2014

Cañete-Valenciano

El fantasma de Felipe González guaitava per la porta de l’estudi de televisió en què s’havia de celebrar el “cara a cara” Cañete-Valenciano.  La gran coalició PP-PSOE, que havia plantejat l’expresident, es respirava en l’ambient i els mitjans de comunicació estaven pendents de com se n’eixiria la candidata socialista del fangar en què l’havien enfonsat. Va tenir sort, però, perquè els assessors electorals del PP no van estar a l’alçada. Es va evitar el debat de la corrupció, com si no existira, ja que tenien por que es fera massa avorrit jugar  a “vosaltres més...” I haurien necessitat tot un programa només per a passar llista. Tampoc no es parlà del problema territorial. Els cinc candidats a presidir la CE l’havien tractat feia uns moments i acabaven de deixar ben claret que la consulta i la independència de Catalunya no només és una qüestió interna d’Espanya, sinó que és d’abast “internacional”. Amb tota premeditació, la coalició Cañete-Valenciano volgué amagar el debat sobiranista. Parlaren els europeus i ells es callaren, “quasi millor, la veritat”, va ironitzar el president Artur Mas. “De Madrid podem esperar ja poques coses”, va dir el candidat republicà, Josep Maria Terricabras, enlluernat amb la candidata dels verds Ska Keller que va donar obertament el seu suport al fet que els catalans puguen celebrar una consulta i que una Catalunya independent puga continuar a la UE.

I Valenciano va tenir sort, perquè es va poder fer la progressista i s’hi va trobar amb un Cañete molt apagat i poc natural, atrapat pels seus assessors. Ara, bona part de la caverna culpa l’assessor àulic Pedro Arriola de dissenyar un debat decebedor: “A Miguel Arias Cañete, que és un prodigi de naturalitat, que es caracteritza per ser una persona espontània, l’han encotillat, li han marcat les directrius del debat fins al punt que l’han anul·lat, l’han deixat sense la seua manera de ser... Els assessors d’imatge li han tret l’essència de la naturalitat pròpia del personatge”. Potser per això, el personatge natural, ha reaccionat i ha volgut que tothom sabera quina és la seua manera natural de ser per donar molts bons titulars a la premsa: “el debat amb una dona és complicat; si l’acorrales, t’acusen de masclista”. I, com volia, ha aconseguit internacionalitzar el conflicte: “El Financial Times ironitza que el masclisme de Cañete aporta “per fi” interés a la campanya electoral”.

Levante, 19 de maig de 2014

A cara descoberta

Si jo tinguera una moral un poc més relaxada, admiraria el Molt Honorable Zaplana. Va vindre a la política del país a cara descoberta, amb una declaració de principis molt clara, que tothom sap, però que mai no se li ha tingut en compte i que sembla que ha complit al peu de la lletra. Ningú no recorda ja com va arribar a l’alcaldia de Benidorm, ni què ha passat amb Terra Mítica. Quants diners hem enterrat allí els valencians? De qui és ara aquell tros de terra? A Zaplana no li podrem reprotxar mai que no ha fet el que va dir que volia fer. I el personal li ho consentí sense cap tipus de problema. Sembla que en aquest país no abunden els puritans calvinistes i no s’ha tingut en compte una certa classe de pecats, sobretot, si al personal li arribava encara que siga un rosegó de pa de totes les torres que s’alçaven. Mai no se n’havien vist de tan grosses. Anem a més! Era l’eslògan que tots es creien. Ningú no ha fet encara el recompte de totes les víctimes d’aquelles polítiques, però a Zaplana li va eixir molt bé la jugada i dormirà en la cameta en alt. Va eixir per la porta gran que el portà a un ministeri i d’allí a.... ja ho sabeu: “A jugar!” Com un Felipe González o un J. M. Aznar qualsevol que, quan parlen d’economia, diuen que cal ser competitius, que vol dir que cal treballar més i cobrar menys. Tot el contrari del que ells fan. No com el pobret de Camps que ha hagut d’eixir per la portella i no podrà mai més anar pel carrer amb la cara ben alta. Zaplana no només se’n va anar per la porta gran, sinó que, a més, es permet ara donar consells i atribuir tots els mals que pateix el president Fabra a l’herència “endimoniada”. No li dóna la culpa a Zapatero com fan tots els companys del seu partit. Diu que Fabra ha rebut un nombre d’imputats elevadíssim, causes judicials obertes, una crisi econòmica ferotge, un endeutament espectacular i moltes dificultats en caixa per a les necessitat fonamentals. Ell, però, no té cap responsabilitat. Ho diu com si tot fóra cosa de Camps i ell no s’haguera gastat mai un duro ni fitxat a més d’un polític que ja tenia un passat més que qüestionable. Zaplana té més cara que esquena i s’atreveix a dir el que diu. Fa bé en dir-ho. Qualsevol dia li posaran una avinguda i un expresident dirà no sé quantes coses elogioses de la seua persona: “Zaplana va ser molt important, va impulsar... i va situar a València en el mapa”. De Camps no, pobret, no diran això. Diran que no es podia comprar ni els trages.

Levante, 12 de maig de 2014 

Recuperació per decret

Quan les coses van tan malament com ara, els polítics haurien d’estar a l’alçada i donar missatges realistes i no fer-nos creure que un burro vola. No ens haurien de voler vendre per decret una recuperació econòmica quan els humans d’aquest maltractat país no la podem apreciar de cap de les maneres. El govern de l’altiplà té molt clar i decreta que estem eixint de la crisi mentre, a casa nostra, la xifra d’atur arriba al vint-i-vuit per cent i passem de ser els primers del món mundial als últims de la fila. Les al·lucinacions dels presidents Zaplana i Camps amb totes les seues terres mítiques, aeroports i Palaus sumptuosos, que van caient a trossos o vendrem a preu de saldo, només serveixen perquè uns pocs, o molts, turistes vinguen a veure’ls, mentre que els nostres joves, dels quals el seixanta per cent estan sense ocupació, han de fugir a l’estranger per buscar-se la vida, de la mateixa manera que ho van fer els nostres pares quan anaven maldades. Vam viure una infància amb els pares exiliats a la Camarga i ara viurem el viatge dels nostres fills a l’Europa que tampoc no lliga els gossos amb llonganisses, però que els pot explotar miserablement, perquè ací no troben patró ni expectativa. El president Fabra no se si s’haurà d’exiliar després de ser el liquidador enviat per Madrid a casa nostra per a fer el ridícul intentant contar-nos històries que no es creuen ni els mateixos militants del seu partit. No m’imagine que tampoc tinga èxit la proposta de primàries d’Alfonso Rus per al seu partit, com no tenen èxit les seues reivindicacions en matèria de finançament. Madrid no ens ha respectat mai i així ens van les coses. Mireu si és així que ara que sembla que el tripartit té una possibilitat de victòria ja el volen retallar. Ja ho va deixar dit Alfonso Guerra: “Millor no faig servir la paraula tripartit. No m’agrada”. Ho diu un personatge, enemic de Canal 9, perquè no el volia, i que junt a Abril Martorell va fer més força per impedir que el nostre Estatut entrara per la via del 151. Per cert, no acabe d’entendre què feia el president Joan Lerma en la inauguració de l’avinguda dedicada a Abril Martorell. Aquest diari diu que ell i Joan Calabuig destacaren la figura d’Abril Martorell per “promoure el diàleg social en un moment de gran incertesa”. Deuen tenir poca faena i molt poca memòria els dirigents socialistes. El mal que va fer Abril Martorell a la convivència d’aquest país encara estem pagant-lo.

Levante, 5 de maig de 2014