Un país sense política

Sempre he sintit a parlar de la mediocritat de la burgesia valenciana, no només com a classe dominant, sinó també com a classe dirigent, per això els intel·lectuals de la transició (per posar-ho en plural) es van veure en la necessitat de buscar un nou subjecte històric que pensara en termes de país. D’ací la famosa frase: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. I la veritat és que si s’ha fet o intentat alguna cosa, encara que tímida, per vertebrar el país (una incipient escola valenciana, infraestructures culturals, ràdio i televisió... i poc en l’economia, com l’intent de crear una banca valenciana o el Corredor mediterrani...) ha sigut de la mà d’una esquerra amb una certa sensibilitat autonomista. La dreta, sense pensar en el país, ni en les conseqüències que s’hi podien provocar, només ha sabut fer una política obstruccionista, demagògica i populista: el fantasma del catalanisme era un bon graner que els donà un bon grapat de vots per instal·lar-se en les institucions. Recordeu el pacte del pollastre? La classe dirigent, els empresaris, si no van ser còmplices de l’anticatalanisme, van callar, malgrat que ja tenien els catalans com a màxims clients i proveïdors. Aconseguiren les institucions, però per fer què? Quantes vegades s’oposaren des de Madrid i ací al Corredor mediterrani? No ho recordeu?  I tot el que han fet són bufes de pato, que van caient una a una com a conseqüència de la crisi, perquè no tenien cap fonament sòlit. Tot pur espectacle. I ens hem quedat sense un sistema financer, sense infraestructures sòlides... i, fins i tot, que Déu no ho vulga, ens podem quedar sense el València CF.

Ara, tenim un president, pobret, que instal·lat en una dura crisi i sense un duro, ha heretat també totes les calamitats d’una època de dilapidació i corrupció. Com que no sap fer altra cosa, fa de liquidador al servei de Madrid.  En aquestes alçades de la vida, hauria de saber de memòria allò que li recorden els empresaris: la política que no fem els valencians, la faran contra el valencians. I els empresaris tenen més raó que un sant: la política amb majúscula són els pressupostos de l’estat i, en això, no toquem bola. Ressuscitar el fantasma “català” és ridícul, perquè és tornar a una ideologia podrida. N’hauria de construir una altra que fóra més saludable o, com a mínim, que defensara els nostres interessos. No fa falta que siga independentista, ni federalista, però, com a mínim, hauria de ser un poc autonomista. Que aprenga de Rodríguez Ibarra, tan espanyol ell, o del Fraga president de Galícia, o de Bono..., si tanta por té als catalans... Que deixe, però, d’ofrenar, que ja no ens queda res...

Levante, 14 de juliol de 2014 

Regeneració a FAES

El resultat de les eleccions europees ha deixat bocabadats els dirigents dels partits que suporten el tinglado. Tots els partits han hagut de canviar l’agenda per intentar regenerar-se. El PP, que va vendre la burra que havia guanyat les eleccions, comença a veure la realitat, els números, i també està disposat a moure fitxa. Sap que són un partit guanyador, però ferit, perquè podria perdre molt del seu poder. I, per això, s’apunta també al carro de la “regeneració”, però, com sempre, fent trampa. Totes les brillants idees consisteixen a fer canvis en el sistema electoral per no perdre el poder que tenen: reducció de diputats, elecció d’alcaldes de manera directa... Amb el sistema que proposen d’elecció directa dels alcaldes el PP d’aquesta terra neutralitzaria el fracàs electoral del 25M i disposaria de l’alcaldia de 424 dels 542 ajuntaments valencians. Guanyarien les ciutats més poblades i recuperarien Benidorm. Negoci redó. La proposta, però, van més enllà. Alguns dirigents autonòmics del PP van demanar, en el campus de la FAES, que governen també en les comunitats autònomes els presidents més votats. El ministre d’Indústria i president del PP de Canàries, José Manuel Soria va ser el primer a defendre-la. Es va definir com a partidari que governe “automàticament” el cap de la candidatura més votada. Va destacar que Coalició Canària ve governant dues legislatures sense haver guanyat ninguna de les eleccions corresponents. Tot un programa “defensiu” i fet a mida per als seus interessos.

En aquesta mateixa línia “defensiva” i amb la impossibilitat de construir un discurs propi, el president Fabra va tornar a ressuscitar el fantasma del catalanisme. No ha sigut capaç d’aconseguir un nou model de finançament i no té cap alternativa ni projecte que puga oferir als valencians. I, per això, ha optat a l’única cosa que sap fer bé la dreta a casa nostra: demonitzar l’oposició i movilitzar un potencial electorat anticatalanista. Sabent que el tema sempre ha motivat una gran tensió social a València i sense importar-li les conseqüències, comença a fer por de nou amb la catalanitat del tripartit i amb el perill que implicaria la formació d’un govern (PSPV, Compromís i EUPV). Aqueta formació, sempre segons ell,  no només facilitaria  que s’encenguera més l’agitació indenpendestista a Catalunya, sinó que s’encendria també a València i les Balears, però també afectaria a Espanya i a Europa. Com veieu tot un programa de regeneració nou de trinca amb unes idees brillants i noves per al segle XXI.

Levante, 7 de juliols de 2014

Un teatre de províncies

No m’ha sorprés que el director Zubin Mehta anuncie que trenca la seua relació amb el Palau de les Arts de València per l’escàs finançament que el Ministeri de Cultura destina a aquest coliseu. Tornarà si la situació millora, diu. Una vegada més es demostra que quan més temple no hi ha més religió. Quan més local, no hi ha ni més ni millor programació. Amb els diners que ha costat el Palau tindríem òpera, teatre i no sé quantes coses més per a molts anys. Ara tenim el temple, però falta la religió. El fet em fa recordar una visita que va fer Santiago Rosiñol a València en què li van ensenyar el riu. En veure un llit tan gran i tan poc de riu, Santiago Rosiñol no es va poder estar de dir: “De moment vostés tenen el local, ara els falta el riu”. I això és el que està passant en totes les torres, palaus, i monuments que han alçat en el llit del Túria.

En l’última estrena de Mehta, al Palau de les Arts, amb Turandot de Puccini, el mestre indi va rebre una forta ovació per part d’un públic que també volgué escridassar i demanar la dimissió a la consellera de Cultura, María José Català. Tot un símbol! No m’haguera pensat mai que aquest Palau es convertiria en un lloc on es demanaria la dimissió d’una Consellera del PP. Mehta se’n va, però deixa un missatge claret: “Si van baixant el pressupost any rere any al Palau, acabarà sent un teatre de províncies”. I què es pensa ell que podia ser el palau amb el polítics que tenim a casa nostra? El més divertit de la dimissió, però, és que Mehta se’n va fent les reivindicacions que hauria de fer un polítc: per què segueixen donant 9 milios d’euros (que sembla que no són tants) al Liceu i només 400. 000 a València? Fins i tot sembla que va arribar a dir a la premsa de Barcelona que pot ser València hauria de muntar un moviment independentista com el de Catalunya per a rebre més diners. Després, però, va precisar, entre rialles, que era una broma absurda, que no tenia cap intenció de preparar cap moviment polític a València. Era una broma com ho són totes les demandes que fa el PP a Madrid. No els fan cas. Ells s’enrotllen amb la bandera, però no ensenyen mai les dents. A mi em fa molt riure quan el Conseller d’Hisenda i Administracions públiques amenaça amb votar en Madrid contra l’objectiu del dèficit i diu que l’incomplirà en 2015. Tot bufes de pato. Res. M’han dit que quan parlen per telèfon amb els que manen a Madrid s’alcen de la cadira i es quadren: “a les seues ordres!”. Com no anem a ser provincians, si som tres províncies?

Levante, 30 de juny de 2013

Joc d'espills

Sempre s’ha tingut por de mostrar la realitat tal com és. I, a manta vegades, s’ha intentat amagar-la, distorsionar-la, a través d’un joc d’espills qualsevol. Stendhal va expressar la voluntat de ser objectiu d’una manera molt simple, però que ell mateix no va saber complir: “l’espill passejat al llarg del camí”. I és que no hi hauria art si això fóra factible, perquè un artista no pot admetre la identificació metafòrica amb l’espill, amb un espill normal i corrent que reflecteix la realitat amb absoluta nitidesa.  Stendhal va posar l’estil com a sedàs, de la mateixa manera que altres han posat l’humor, el cinisme o la mala bava. L’artista ha de trucar l’espill per a adaptar la realitat  a la seua subjectivitat, als seus interessos,  a les seues manies, a la seua manera de veure el món. L’espill, però, ha estat, des de sempre, un mitjà molt utilitzat per vendre la realitat.  Espill és el títol d’un llibre que Jaume Roig ens regalà i que volia reflectir la forma de viure dels valencians del segle XV. Un Tirant vergonyós va fer servir l’espill per declarar el seu amor a Carmesina, però va ser la Viuda Reposada qui el va emprar per enganyar Tirant, per fer-li veure una mentida: que Carmesina li posava les banyes.

Ara tenim moltes classes d’espills que ens volen mostrar una realitat que no entenen ni els sociòlegs, que van com cagalló per séquia explicant fets que mai no havien previst. L’oficialitat mediàtica i política ens commou, cada dia més, amb la unanimitat en què explica el mateix conte de fades. Un relat que dura massa anys i que té atrapats polítics, periodistes, tertulians..., de tots els colors, des dels temps de la transició. No saben, o no volen, eixir-se’n del guió. S’hi juguen la seua supervivència. I a través dels seus espills, ja molt més sofisticats, s’esforcen perquè la càmera done un perfil inèdit de les coses, quan només es tracta d’una burra ja molt vella. Els altres espills, que ara en tenim tots (excepte el pobre Fabra que ha trencat el que tenia), els de les places, els bars o la “xarxa”, tenen el problema que no els veuen tots, com els oficials. Apareguem classificadets i agrupadets segons la tribu a la qual pertanyem. I veiem i sentim només allò que volem i que no conten els altaveus oficials, com ara que Felip V ha estat coronat el mateix dia que, fa molts anys, un avantpassat seu va socarrimar Xàtiva. Malgrat tot, d’una manera o altra, ja no només es veu reflectida una única invenció de la realitat, però cal estar molt atent a què i qui hi ha darrere de cada missatge perquè no ens venguen una burra cega.

Levante, 23 de juny de 2014

La caspa política

Ara aquest xicot, Pablo Iglesias, d’aspecte modern i discurs “clàssic” d’esquerres, fa servir la paraula “casta” per parlar dels polítics atrapats en un immobilisme actiu, lampedusià, a favor de l’statu quo, que practiquen el verb canviar perquè no canvie res. Com que el jove polític és una persona il·lustrada sap que no pot fer servir la paraula “classe”, perquè no encaixa amb el concepte marxià de què encara mamem tots quan ens referim a les classes socials. Els polítics no són una classe social, però els podem denominar “casta”? És veritat que durant molt de temps en la història solien allistar-se entre els membres d’unes quantes famílies molt concretes. Què podríem dir que és la Monarquia? I, si estudiàrem detingudament les relacions familiars entre molts dels polítics actuals, ens trobaríem  amb més d’una sorpresa. Trobaríem vincles de parentiu d’una evidència espaterrant. No vull dir noms. No, no diré noms. Tampoc, però, no hauríem de generalitzar. Sempre trencaré una llança pels milers de polítics que es deixen la pell defensant les seues idees treballant per la cosa pública. Molts a canvi de res. També és veritat, però, que a manta vegades trobem una excessiva complicitat entre el “grup” de polítics que tenen la paella pel mànec. Se’ls veu molt coincidents en una sèrie d’interessos de “grup social” o de “clan”. Què fan Rajoy i un Rubalcaba amortitzat, després de dir-se de tot de cara a la galeria, pactant coses fonamentals que només s’entenen com accions de supervivència, de “casta”. Defensen el tinglado. Ells saben que no són el poder, perquè el poder són els duros als quals serveixen amb docilitat, nocturnitat i traïdoria, perquè els interessa. Ells viuen d’això, de servir-los. Per això, quan acaben en la tasca política, continuen en altres llocs ben pagats, en qualsevol consell d’administració o d’assessorament on diuen que no hi ha tampoc dretes i esquerres, com en la Constitució i la Monarquia. S’ho reparteixen com a bons germans. De totes maneres, preferisc la paraula “caspa” per definir-los. Els analistes, que van de seriosos, acusen els minoritaris de populistes. I jo no diré que no ho són moltes vegades, però, què en diuen de la demagògia de Guerra, de Bono i de Rodríguez Ibarra?, per posar tres exemples il·lustres i d’ “esquerres”. Pura “caspa populista”. Ara va i resulta que els populistes són els altres, els que volen que es moga alguna cosa, que decidim, que votem els pobres mortals que paguem tots els plats trencats. Per cert, quin paperàs el d’Alfonso Guerra l’altre dia en la reunió del seu grup parlamentari! Com sempre: pura caspa!

Levante, 16 de juny de 2014

Azorín

Quan lliges també pots canviar de paisatge. Si et passeges pel terme de casa teua, vora riu, ho fas pel teu món −verd opulent, mig napolità− de les novel·les de Blasco Ibañez. I si et poses a llegir sobre els mots  d’Azorín i del paisatge que pinten, et trobes, com diu Ramon Ramon en Dins del camp d’herba ( Perifèric), en el fet que “l’àrida bellesa d’aquestes terres es mereix un bon pintor: no un paisatgista d’hortes i riberes, sinó un d’abstracte que espedace les muntanyes ja en si espellifades, que les trinxe en geometries inharmòniques, que les fragmente en franges de colors, que en resalte el matèric –un Tàpies o un Sempere”. Així, “els castells de Petrer, Sax i Villena serien andròmines surrealistes aparegudes de sobte com un estrany conegut entre la boira”. En un altre lloc, Ramon també parla de la riquesa  del castellà d’Azorín, de la precisió del seu vocabulari en la seua literatura memorística, evocativa, de poca acció i molta recreació, de la seua mirada descriptiva, del seu domini dels camps semàntics... I ho remata dient que Azorín féu del castellà una llengua adorable, culturalment irrenunciable. I això em porta a rellegir Joan Fuster que explica que Azorín s’hagué d’inventar un castellà “personal”: “un castellà que tingués “color”. Era una qüestió de vocabulari, però també de to i de gust. Pel cantó del vocabulari, s’exposava al risc permanent de la pedanteria; el to i el gust, sovint, eren cautelosos, irònics, i l’en salvaven”. Jo, què voleu que us diga, preferisc els mots naturals del vernacle a la manera de Voltaire: “Les mots familiers sont les ressorts du style”. Escriure una llengua que no és la teua, o que no és teua del tot, et pot portar a fer-ho de manera artificial o a males interpretacions com explica l’escriptor de Sueca: “D’altra banda, Azorín jugà de tant en tant amb referències al seu llenguatge. En Superralismo i en molts llibres més, el veiem divagar sobre el lèxic local. La seua mateixa sintaxi en guarda l’empenta: quan escrivia “he estado” en comptes d’“estuve”, “me he levantado” en compte de “me levanté”, no hi exercitava cap particular metafísica del temps, com creia Ortega i Gasset, sinó que cometia –probablement a posta– un calc semàntic flagrant.”  Em sent afortunat de no tenir la necessitat d’escriure en una altra llengua que la meua.

Levante, 9 de juny de 2014

Mirmanda

Fa molt de temps hi havia una ciutat anomenada Mirmanda. Els papers vells diuen que era més antiga que la ciutat de Barcelona i la situen en el terme municipal de Terrats, al Rosselló, a Catalunya, però a l’estat francés. Coses de la història. Amb la boca petita, els documents expliquen que Mirmanda era dominada per les fades i que, segurament, degué ser destruïda per l’aigua del mar que portà una mena de tsunami. Des d’aleshores, només la poden veure uns pocs pagesos que, potser, han aconseguit el privilegi d’aquells esperits de la natura. En aquells indrets encara queden restes de monuments megalítics i penya-segats d’argila roja que deurien ser les xemeneies de les fades. Un espai ple d’encanteris i llegendes que evocà Mossèn Cinto Verdaguer en el seu poema èpic Canigó: “Quan Barcelona era un prat ja Mirmanda era ciutat, forts gegants l’han aixecada, que de pedra amb glavi tosch quant los veyan dintre’l bosch, fins los roures tremolaven”. Un espai que, si tinguérem un cinema com l’americà, seria més famós que el Far West.

Mirmanda, ara, és el nom d’un grup de pensament actiu amb gent del Nord i altres indrets del país i és també el d’una revista que dirigeixen l’historiador Òscar Jané (Barcelona 1974) i el gestor cultural Èric Forcada (Perpinya 1975). Es tracta d’una publicació anual que va nàixer el 2.006 amb un monogràfic dedicat al filòsof Joan Borrell. La revista s’ocupa d’aspectes relacionats amb el món del pensament i la cultura en general que es fa al Nord de Catalunya sobre temes de filosofia, història, ciències socials i història de l’art. És una publicació que vol trencar les muralles acadèmiques, però sense caure en l’estricta divulgació. En paraules d’Èric Forcada: “Mirmanda és un revista de reflexió i assaig que parteix de temes de reflexió local, però que tant es poden llegir a París com a Nova York o Tòquio”. De les coses locals a les totals, com ens va ensenyar el mestre Pierre Vilar. El dijous dia 12 de juny, a la llibreria Tres i Quatre, el Grup Mirmanda presenta el número 8 de la seua revista de cultura, dedicada monogràficament al tema “Els Països Catalans, Assaig”. Un tema que, com sabeu, va eixir de casa  nostra, de ca Joan Fuster, a Sueca. El lloc on vaig tenir el privilegi de conéixer la gent del grup Mirmanda. 

Levante, 2 de juny de 2014