La matraca

Crec recordar que l’altre dia el Sant Pare es queixava que els cristians no vivien autènticament la religió. Té tota la raó del món aquest representant de Déu en la terra, perquè la Setmana Santa que representa el desenllaç, el moment culminant del nou testament, sembla que s’ha quedat com un ritual que té més a veure amb el folklore, amb les ganes de festa i de disfressar-se del personal que amb l’autèntica fe. No pretenc fer cap tesi doctoral ni cap tractat de sociologia, però la gent que conec que es col·loca una vesta i participa de les processons de Setmana Santa, són els mateixos que els agrada exhibir-se i desfilar vestits de fallers. Fins i tot, dubte que sàpien quin passatge del Nou Testament és el que representen les imatges de l’anda que suporten sobre els seus muscles. Res a veure amb la devoció en què Llorente va escriure: “Quant bé resplandien en andes llustroses/ la Verge divina o el Sant titular”. Aquests que us dic només que volen passejar-se pels carrers repartint caramels. Trobe molt més sa i menys hipòcrita això que fan molts joves: es boten la Setmana Santa i van directament a la Pasqua. Passen, sense saber-ho, dels dies de Passió. El dimecres passat, encara no havien acabat les classes i ja estaven tots en els supermercats comprant beguda i queviures per desaparéixer de casa i passar uns dies amb els amics en un apartament de la mar o de la muntanya. Potser el nom de les “andes” només els sone a través de l’explicació d’un professor sobre els versos d’Ausiàs March: “A tal delit los pechs no troben anda”.

Res a veure amb el silenci obligatori que havíem de passar nosaltres en la nostra joventut. Només la música clàssica a les ràdios i el so de les matraques en els carrers trencava aquell silenci obligat. Recorde encara com em sentia quan feia sonar aquell instrument de percussió que produïa un soroll sec i repetit. Tampoc no era fe: era por. La por que tenia clavada al cos, perquè sí que sabia que representava tota aquella història i que el so que feien aquelles fustes substituïa el so de les campanes Dijous i Divendres Sant: “Els escolans toquen matraques en lloc de campanes”. Com que no sóc polític i no he d’anar a les processons, no sé si encara fan sonar aquests instruments. Sonen encara les matraques?
(Levante, 24 d'abril de 2011)

La fira del llibre

Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)

Biografies parcials 2

Després de llegir Biografies parcials 2 (Afers) de Xavier Serra que porta com a subtítol Nascuts després de la guerra, la primera impressió que tinc és que em trobe davant d'una manera molt efectiva i personal d'encarar el gènere de la biografia, del retrat. Evidentment que té antecedents, però no hem de buscar-los en la literatura memorialística i enyoradissa tan de moda ara, ni en el gènere de l'entrevista llarga a personatges d'una certa rellevància que conreen alguns dels nostres escriptors. Per trobar els seus referents hem d'anar una mica més lluny, cal escorcollar entre les pàgines dels Homenots de Josep Pla, però també en les excel·lents Memòries de Josep Maria de Sagarra o en Tots els camins duen a Roma de Gaziel.
Sí, Serra coneix detalladament aquesta literatura i es nota en els seus escrits. La seua manera d'escriure, el seu estil, però, no beu únicament d'ells. També hi podem trobar, entre altres, la influència de Joan Fuster en la manera de raonar, d'adjectivar... Tot plegat conforma un estil molt propi i personal. En les biografies de Serra hi ha una única veu que conta la història i és la de l'autor que s'expressa amb el seu estil i que l'imposa als seus personatges fent literatura. I, així, a través de la literatura, coneixem els personatges biografiats, que en aquest cas són: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón i Vicent Rosselló. Amb ells obtenim informació de primera mà d'aspectes fonamentals de la nostra història, de la guerra, de la postguerra i de la transició a casa nostra. A través dels retrats anem trobant peces d'un trencaclosques: la visió dels vençuts, la de la resistència, l'escepticisme dels qui en un primer moment apostaren pels guanyadors i acabaren distanciant-se´n, l'ensenyament durant la guerra i la postguerra, la concepció de l'art i la literatura, el paper que jugaren durant la transició tant el partit comunista com l'església oficial i no oficial...
Assistim també a la transformació d´un paisatge amb oliveres, garrofers, ametlers, figues i raïm convertit en un amuntegament de ciment despersonalitzat per una l'explotació turística salvatge... Unint totes les peces reconstruïm el nostre microcosmos més immediat.


Salvador Vendrell
Levante-EMV (11-IV-2011)

Els fills dels aqueus

La col·lecció Bernat Metge va fer una tasca fonamental en la traducció dels clàssics. La seua actuació ha estat imprescindible per alguns que ens mantenim cabudets en voler gaudir d’una llengua totalment normalitzada. Gràcies a aquesta tasca podem llegir: “Arribaren plegats a la tenda i les naus dels mirmidons i van trobar Aquil·leu amb el so harmoniós d’una lira, bella i artitzada, que dalt tenia un claviller de plata; se l’havia enduta com a part del botí quan va arrasar la ciutat d’Ecció”. A través de la literatura i de la bellesa de la música que escoltaria Aquil·leu, nosaltres, pobres lectors mortals, podem constatar que, des dels nostres remots orígens, els tambors de guerra han estat presents permanentment. I la Bernat Metge, amb més de 370 volums, ens subministra un material sense el qual no podrien identificar les nostres arrels i burxar en el botí literari de les ciutats arrasades.

Barcelonesa d’edicions està intentant tapar un altre dels forats que teníem: la publicació de materials d’estudi i de treball. Per això vaig assistir a la presentació de la traducció d’Harold Roig d’un llibre fonamental de John Burnet, L’aurora de la filosofia grega, que es feia a les Tertúlies de ca Fuster a Sueca. Un llibre que és una “narració” del naixement d’una cosmologia “científica” que faria dels pensadors, que Burnet no volia anomenar pre-socràtics, els pares de la ciència europea: “El meu desig ha estat mostrar que una cosa nova vingué al món amb els primers mestres jonis”. Mestres que van obrir el camí que Europa sempre ha seguit i que ens porta a definir la ciència com “el pensar sobre el món a la manera grega”. Vaig tindre el gust de xarrar i fer-me alguna copa amb els professors Josep Montserrat i Jordi Sales, que van fer una presentació molt interessant i amena d’aquest text tan influent en la primera meitat del segle XX en llengua anglesa. Però jo em vaig quedar amb un parell de frases del professor Jordi Sales que no tenen res a veure amb el llibre. Va dir insistentment que calia reflexionar sobre la violència a Europa. “Ah, home cec! ¿Et penses de veres que els fills dels aqueus són tan poc aguerrits i tan covards com dius?”. I que el millor argument contra l’escepticisme és la tafaneria.

(Levante, 14 de març de 2011)

D’Algemesí a Glasgow

Hi ha cançons que no saps per què, però se’t queden gravades en el cervell i no fas més que repetir-les de manera inconscient i persistent: “arbres del nord que acompanyen les hores”. Això m’ha passat, aquesta vegada, amb Glasgow, la primera cançó del darrer treball Andanes de Rafa Xambó: “núvols i pluja incessant com un sostre de marbre”. Des que em va regalar el CD, el dia de la Trobada d’escriptors de la Ribera, que no ha parat de sonar en el meu cotxe i en el meu cervell: “llàgrimes d’un planeta que es mor”... M’agrada assistir cada any a l’encontre d’escriptors perquè, a banda de retrobar-me amb els vells amics, sempre m’enduc algun bon regal. “Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure”. Enguany ha estat el CD de Rafa i el llibre d’Enric Lluc, Després del silenci (Onada), que tan amablement m’ha donat la seua dona.

Em vaig acostar a la trobada acompanyat per Francesc Vera i pel jove filòsof Xavier Serra. Amb aquesta companyia es pot anar a la fi del món, però la nostra destinació, ara, era més casolana, al costat de casa, Algemesí. Enric Ramiro i Enric Lluc, que s’han encarregat enguany de l’organització de la festa, han estat molt a l’altura de les circumstàncies i aparquem el cotxe en un lloc que ens havíem preparat. Després d’assistir a l’església, on no escoltarem les paraules del senyor rector, sinó les erudites explicacions de Josep A. Domingo sobre el retaule major, manierista i tenebrista, de F. Ribalta, Xavier i jo ens perdem la foto amb els de la Muixeranga, perquè fem fugina a la visió d’un vídeo per a la UNESCO sobre la processó d’Algemesí. Som iconoclastes, ja ho sé. “Vaig carregat de no res, mentre els ulls em festegen”. Ell esmorza i jo em faig un rebentat d’anís. Evidentment, no fem tard al dinar de germanor, que és quan Josep Lozano llig cada any les obres publicades pel personal i ens intercanviem els obsequis oficials. Tampoc no ens perdem el gintònic d’un petit comitè en una terrassa: “sóc un racó d’un celler per si vols beure amb mi”. Allí, a la fresca, els majors rememorem velles batalles i Manolo Baixauli ens conta que està llegint La guerra i la pau, de Tolstoi. “Venen ocells africans a estiuar a la fresca, m’imagine que t’han vist vora mar” . Després, tornem a casa i “me’n vaig cap endins, cercant la solitud, amb una altra cançó...
(Levante 21 de febrer 2011)

Bon Any

Enguany els retalls en les estrenes en forma de paga extraordinària han deixat el personal acovardit. Et trobes qualsevol conegut pel carrer i, com a “Bon Nadal” o “Bon any”, t’amolla un discurs catastrofista i pessimista. “És com si fórem xiquets que hem abusat tant de tot, que ens pensàvem que ací tot el món lligava els gossos amb llonganisses. Per això, els reis d’Orient han decidit regalar-nos el carbó que ens mereixem”, em diu. I continua: “Set-cents euros menys que l’any passat i molta més faena. El treball que faig jo el fèiem entre tres i encara gràcies que sóc jo el que no han despatxat i calladet per si ara em toca a mi. De vagues generals, res de res. Feu-les els funcionaris que sou els que podeu. El problema, però, és que encara no he sentit cap sabut anunciant bons presagis per al 2011 que encetem. Ningú no pensa que puga passar alguna cosa que faça canviar aquesta marxa fatal que portem en tots els aspectes. I damunt volen que mirem com a enemic una cosa que se’n diu els mercats, que són com si foren cometes: presagis de grans dissorts. Damunt, el president Zapatero, en una declaració que potser intente justificar les mesures, que tanta gràcia fan als mercats i tan poca a nosaltres, diu que encara falten cinc anys perquè comencem a albirar l’eixida del pou on ens ha portat aquesta absurda manera de viure. Jo no sé tant per a saber si les mesures o retallades que està adoptant el Govern de Madrid són inevitables o útils per a la recuperació. I tampoc no vull entrar en la demagògia d’esmentar tantes coses que han costat molts diners i que sí que considere evitables i inútils. El que sé és que ho pagarem tot sempre els mateixos. I com que es tracta del govern de l’altiplà i els d’ací diuen que la culpa la té Zapatero em permetré, per una vegada i única, citar Ortega: “ Que no sabem el que ens passa: això és precisament, el que ens passa”. És clar: el nostre problema és la incertesa.” No vaig interrompre en cap moment el discurs del meu conegut. Intentava memoritzar-lo per a fer aquesta columna, però, quan acabà, no vaig poder evitar desitjar-li bon any.

Levante 3 de gener de 2011

Wikileaks

Amb la informació em passa com amb el tauler d’anuncis de l’institut: n’hi ha tanta, que no m’assabente de res. I, a més, no l’acabe d’entendre, perquè no sé d’on ve. Què és Wikileaks? Busque en la Viquipèdia i em diu que es tracta d’una empresa jove dedicada a l’enginyeria social. Poca broma! Diu que no dóna informació com Déu mana, sinó contingut especulatiu (rumors i política). I qui són els seus promotors? Diuen ser periodistes, matemàtics i dissidents xinesos. Toca ferro! Una combinació explosiva que tampoc no acabe d’entendre. El seu últim i voluminós lliurament de documents reservats ha portat de cap a tots els columnistes i opinadors professionals que, com sempre, no saben què dir. Ha provocat una mena de tsunami informatiu amb aplaudiments i recels com totes les coses que s’imposen en el mercat de la informació. Uns parlen de nous poders i contrapoders no estatals emergits del que volen anomenar societat civil global i tecnològica. Uns altres diuen que el periodisme s’endinsa en les entranyes de l’estat. N’apareixen d’altres, encara, que allò que els preocupa és l’advertència que representa Wikileaks: què passa amb la privacitat? I més quan es tracta de coses secretes. No ho sé. A mi, si voleu que us diga la veritat, l’únic que em sorprén és que ningú se sorprenga de les revelacions. A banda de les xafarderies del tipus que si aquesta pren pastilles per l’ansietat i l’altre és un manaire hiperactiu, que serien informacions que, si foren noves, vindrien molt bé a la premsa del cor, les informacions que s’hi han revelat són bastant òbvies. Qui no sospitava que Aznar volguera tornar a la política? Qui no creu capaç Aznar de dubtar de la capacitat de lideratge de Rajoy després d’haver-lo designat ell mateix? A qui li estranya el que s’afirma del cas Couso? O allò dels vols il·legals? Tot un guirigall d’obvietats que diuen que revolucionarà el periodisme. Jo, de moment, em compraré un diccionari on estiga definit això d’enginyeria social, societat civil global i tecnològica... i totes les ocurrències que improvisen els aprenents de sociòlegs que només veuen les coses a bou passat. I, sobretot, em llegiré un bon llibre...

Levante 6 de desembre de 2019