Miracles de la Verge

D’aquesta gent del Govern Valencià un ja no s’estranya de res. Lliges en la premsa qualsevol barbaritat que han pensat o fet i t’ho empasses sense cap problema. Ja ho sabem: són capaços de tot. Per això, quan t’assabentes que la Conselleria formarà mestres en “aparicions i miracles” de la Verge, penses que et volen presentar el fet com una cosa extraordinària i d’extraordinària no en té res. Com no en té el miracle de Mahoma que es va ajeure al sol i es va despertar a l’ombra o com el que va fer Sant Antoni de Gavarda: una vella caigué al riu i si no la trauen s’ofega. Qui s’estranya a aquestes alçades de la vida de les ocurrències del nostre Govern? Els fets del Govern Valencià són tan absurds que ja trobem d’una normalitat espantosa que un dels cursos que ofereix la Conselleria d’Educació per a reciclar coneixements i que els docents sumen punts per a uns sexennis que ja no paguen s’anomene “Aparicions i miracles de la Verge”. No han fet ja el ridícul amb el xinés mandarí i amb la famosa polèmica de l’anglés de l’Educació per a la Ciutadania? No recordeu totes les actuacions extravagants del Conseller forense? Què trobeu d’estrany que ara ens proposen que els professors estudien els miraclets de la Mare de Déu? L’objectiu diuen que és “presentar els elements que configuren la presència del cristianisme i reflexionar sobre la validesa del missatge de Jesucrist en el nostre temps”. I deu ser vàlid l’objectiu en un temps i un país en què es privatitza la sanitat i l’educació i es nacionalitza el futbol. O no? Hi ha alguna cosa més coherent? Mireu si és coherent que hi ha més demanda que oferta, perquè s’han presentat seixanta-nou  sol·licituds a un curs que només hi ha seixanta places. Segur que amb un petit miracle hi podrien cabre tots. No puc entendre com la diputada d’Esquerra Unida, Esther López, critique el fet que un organisme públic oferisca aquests tipus de cursos. La diputada pensa que en un moment de crisi i retallades tan greus per a la nostra educació pública no podem permetre retrocessos d’aquesta magnitud que fan confondre adoctrinament religiós amb formació docent. Sembla que la diputada no acaba d’entendre quines són les nostres prioritats, que la nostra educació el que veritablement necessita són miracles i dels grossos. A més,  el curs es presta molt a la interdisciplinarietat, com ara en l’assignatura de valencià es podria aprofitar per veure alguna cosa del Blaquerna de Ramon Llull: “En aquell libre fossen los miracles de ma dona santa Maria”

Levante, 28 de gener de 2013

 

 

Legal i decent

Tinc un grapat d’amics excomunistes que estan indignats en el personal que, ara, vol imposar la sagrada Constitució com si es tractara de les Taules de la Llei que Moisés baixà del mont Sinaí. I diuen que anar a un acte en commemoració de la Carta Magna fa por perquè et trobes a tota la caverna defensant una cosa que tant els costà d’assumir. Les banderes i els crits que escoltes, avui, defensant la Sagrada Llei, sembla que provenen del paleolític. Et trobes totes les olors de les coses podrides. I tenen raó: només heu de mirar les fotos. El que ja no volen recordar, els meus amics excomunistes, és que ells, durant la transició, defensaven també les Santes Escriptures com si es tractara d’un segon Manifest Comunista.  I a nosaltres, pobres dissidents, ens consideraven de moral relaxada i adoradors de la imatge d’un vedell amb l’or i la plata que havíem manllevat d’Egipte. Com si volguérem més festa que la que ells ens proposaven. I clar que volíem més festa. Volíem més democràcia i no haver d’assumir tota una sèrie de coses que no ens agradaven i que encara patim. Ara, el temps ha passat i ens volen vendre la burra de la legalitat. Això no és legal perquè no ho contempla la Constitució, diuen. Però ningú no es pregunta si és decent. Perquè si parlem de legalitat haurem de parlar de moltes coses. Era legal l’esclavitud, que les dones no votaren, que es fumara en les classes (alumnes i professors), que els homosexuals no es pogueren casar... I són legals tantes altres coses. Cal assumir que no només tenim una crisi profunda en el sistema econòmic, sinó que també la tenim institucional: des de la Corona fins a l’últim racó de l’Estat autonòmic, com deia Josep Ramoneda. Ja no queda credibilitat en les institucions, que per no fer no paguen ni als seus proveïdors; ni en la justícia, ni.... Els polítics s’ho han de fer mirar i pensar que és hora ja de canviar moltes coses que són obsoletes, que ja no aprofiten. Que prenguen iniciatives a tots els nivells i que no se senten incapacitats per a prendre mesures que no siguen estrictament ajustos i retalls... No val a dir que això no és legal. Cal pensar més en la decència. Rubalcaba i els seus companys ja no haurien de fer el mateix discurs que la dreta. No poden emparar-se amb lleis que ja són antiquades i predemocràtiques. Cal prendre la iniciativa. Encara sóc dels que pense que l’esquerra ha d’anar per davant de la societat per a dirigir-la en el recte camí, per avançar i no fer de fre a la democràcia excusant-se amb la llei. Si s’ha de canviar la llei, es canvia... Cal més democràcia. El més decent és poder decidir, no impedir que el personal decidisca.

 

Levante, 21 de gener de 2013

Marca Espanya

Si voleu saber, més encara, quina concepció tenen aquesta gent que ens governa de la història d’Espanya i quina imatge en volen projectar a l’exterior, només heu de posar en el Google Marca Espanya i, en compte de trobar aigua clara, que és el que diuen que volen vendre, hi trobareu brutícia i una trista foscor d’aigües podrides. I, tot això, en nom del consens i d’una iniciativa en què, diuen, volen incloure a tothom, però que no es traduirà a cap de les llengües cooficials de l’Estat com va explicar el responsable de la web, Carlos Espinosa de los Monteros, durant la seua presentació: “Un dels avantatges del bilingüisme en aquest país és que tots parlen espanyol”, per això és molt més interessant que el contingut de la web siga traduït al francés, al xinés o a l’alemany. Una definició molt clara del bilingüisme i del valor que li donen a l’espanyol i a les altres llengües. Marca Espanya és una iniciativa del govern per a millorar la imatge del país, tant a l’interior com més enllà de les nostres fronteres. I sembla que, per a millorar aquesta imatge, cal mentir amb una visió de la història d’Espanya que em recorda els meus temps de batxillerat durant el franquisme. Ja sabeu: els visigots, la Reconquesta i la sacralització dels reis catòlics com a eixos fonamentals. Paga la pena que escodrinyeu la web, perquè trobareu tots els tòpics més rancis del passat. Uns reis catòlics com a unificadors de la pàtria; uns Borbons que portaren la pau i el sanejament de la hisenda pública, que foren exemple del reformisme il·lustrat europeu; un Felip V victoriós que enderrocà els austriacistes durant la Guerra de Successió i que va ser l’autor del Decret de Nova Planta. I tot així fins arribar a una dictadura que s’ignora, que no apareix, com si no haguera existit. Es parla del convuls segle XIX, del segle XX, de la Restauració i dedica una part a la República i la Guerra Civil, que acaba amb la frase: “El 1 de abril de 1939 el último parte de guerra del general Franco da por cocluída la contienda”. En definitiva, tot un exemple, que utilitzen ja els professors per a explicar en què consisteix la manipulació de la història. El catedràtic d’història Borja de Riquer no ha tingut cap problema en qualificar aquesta mena de manual: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat”. I afegeix: “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.

 

Levante, 14 de gener de 2013

Ara ja som un país

Una vegada li vaig sentir a dir a Josep-Lluís Carod-Rovira que el país on es diu bon dia era un fet real, perquè era l’únic lloc de l’Estat on es pagaven les autopistes. Ara llig en els diaris que en el rànquing per comunitats autònomes amb polítics imputats per corrupció guanyen el governs de les Illes i el de casa nostra, seguits molt de prop per Catalunya. Es tracta d’una classificació de l’índex de presumptes, o no tan presumptes,  polítics xoriços que han posat les mans en els diners de tots per a benefici propi.  Les dades d’aquest estudi són interessants, perquè demostren que, a banda de la història, la llengua, els costums..., compartim una “classe política”, sobretot de dreta, que, en massa casos individuals, juga el mateix joc: a guanyar diners!  Per fi, també els veiem a tots unidets en la reivindicació de l’Arc mediterrani, del corredor, que sembla ara tan imprescindible, perquè ja han esgotat totes les maneres de depredar el territori. I, fins i tot, algun sector de l’empresariat d’ací, per fi, s’atreveix a demanar al Molt Honorable senyor Fabra que s’apunte al carro del Molt Honorable del nord en això del finançament. Els duros sempre uneixen molt més que la història i les reivindicacions identitàries.  La pàtria és la butxaca com va dir no sé qui. Us ho pot confirmar Gérard Depardieu. Però no només ens uneix una dreta depredadora que aplica tots els retalls que els ordena el seu déu liberal. En això, els de la dreta d’ací, també són els campions. Molta reivindicació contra l’enemic de fora, però a l’hora d’acabar amb totes les conquestes socials dels més desvalguts, també han sigut  els primers. Però, per acabar d’explicar que ja no només som un país únicament de llengua i de bandera pròpia, ens falta a dir que també ens uneix el fet que ja tots tenim el tripartit com a alternativa a tots els mals de la dreta. Un tripartit que va durar menys que un caramel a la porta d’una escola tant en el cas de Catalunya com el de les Illes i que, si no posa remei alguna ment de trellat, també fracassarà a casa nostra. L’experiència de l’anterior legislatura del Bloc i Esquerra Unida va ser lamentable. I la d’Alcoi, d’ara mateix, és tota una premonició. Si no deixen de preguntar-se qui de tots té el melic més bonic i no ens donen alternatives reals per a eixir del pou on vivim i tornen a fracassar, tindrem un element més per saber que tenim un país unit de veritat. Un element que, afortunadament o desafortunada, ja no és la llengua, la cultura, la història...

 

Levante, 7 de gener de 2013

The Full Monty

Estic sindicat des que vaig cobrar la meua primera nòmina i, amb ganes o sense, he procurat participar en totes les vagues i protestes que s’han convocat. Un dia vaig decidir que no m’havia de calfar el cap i delegar la funció de defendre els meus interessos laborals en el sindicat. Per a bé o per a mal, el sindicat havia de dirigir les meues accions. Ja fa temps, però, que els dic als meus amics sindicalistes que caldria buscar noves formes de queixar-nos, perquè les protestes que fem habitualment ens porten a la derrota. Em dóna la impressió que moltes vegades ens hem quedat en formes d’expressió totalment decimonòniques i, per això, sembla que la vaga és l’única manera de fer veure que no ens agrada el que ens donen o el que ens lleven. Dic això, perquè veig que les mares de Montserrat amb el seu calendari eròtic-escolar han trencat en la manera de fer i, encara que no han inventat res,  no han tingut dubtes a l’hora d’expressar el seu desacord d’una altra forma: exhibir-se amb roba interior. I ha estat un èxit. Han recaptat els fons suficients perquè els seus xiquets puguen anar durant tres mesos a escola amb autobús, cosa que els nega la Conselleria que es diu d’Educació, però vosaltres, que teniu coneixement, podríeu anar pensant un nom més escaient que definisca millor això que fa, perquè la Consellera que tenim ara no és forense, però va en el mateix camí que el seu antecessor: enterrar tot el que havíem aconseguit durant molts anys de dur treball.  Però, si tornem al tema, us diré que les mares de Montserrat esperen aconseguir la resta de diners que els falta per acabar el curs. I faran el que siga necessari. Si cal continuar exhibint-se amb roba interior empentant un carret de bebè, subjectant un clarió amb el fons d’una pissarra, esgrimint unes tisores (símbols de tots els retalls) o portant unes ales per a poder sortejar la muntanya que els separa del col·legi, ho seguiran fent. I Caldria aprendre d’elles i del clàssic, de la pel·lícula The Full Monty. Ara que comencen a veure’s vides trencades, precarietat laboral, famílies dividides i circumstàncies difícils només ens queda fer alguna cosa nova. O potser no tan nova: ensenyar el que tenim: no res, nuets, en aquests pou sense fons en què ens trobarem molts si no fem alguna cosa innovadora i espectacular. Millor això que sentir-nos acabats o plantejar lluites que ens porten a la derrota.

 

Levante, 31 de desembre de 2012

L'Acadèmia

Com no han d’estar desprestigiats els polítics, si en fan una darrera l’altra? En una situació tan al límit com la que patim, i més encara en aquest condemnat país invertebrat, els del PP i els del PSPV s’entretenen jugant a tant se me’n dóna en el tema de la llengua. Ara va i resulta que, per a retallar despeses, uns propugnen reduir els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, els altres, com a gran alternativa, proposen rebaixar el cinquanta per cent de les dietes. Una mateixa proposta, si bé es mira. Les dues confirmen el poc valor, la inoperància, l’escassa necessitat d’aquesta institució absurda que no va saber plantar-se ni defensar els seus criteris davant d’un Conseller forense que volia aplicar l’autòpsia a la Morta Viva. Si es tracta de reduir costos en funció de l’operativitat de les coses, tot és molt més fàcil: que la facen desaparéixer com haurien de fer desaparéixer el Consell Valencià de Cultura. I què han de fer per a traspassar les seues competències? També molt fàcil: no crear els problemes artificials que van nàixer i créixer gràcies a uns polítics irresponsables que, per interessos electorals, els importava molt poc arruïnar una llengua que començava a traure el cap. Si no creen problemes on no hi ha, si donen al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, no fa falta cap Acadèmia, ni cap Consell Valencià de Cultura. Quan hi ha un problema es consulta els especialistes i xim-pum! Encara recorde quan un amic em deia que la creació de l’AVL era el més important que s’havia fet en aquest país en matèria lingüística. Més important que la Llei d’Ús i Ensenyament, em va dir el paio. Li vaig contestar que, si deia mentides tan grosses, aniria de cap a l’infern, perquè, en aquest sentenciat país, l’única cosa que s’ha fet mínimament bé ha estat la introducció del valencià en l’ensenyament. Mireu si és així que, gràcies a la Llei, per primera vegada en tota la història dels valencians, l’idioma s’estudia de manera natural i normalitzada en les escoles. Un idioma que té els recursos suficients: gramàtiques, diccionaris, enciclopèdies... Instruments que funcionen de manera normal i sense cap problema. Però, si en volen més, que paguen als especialistes. Per a elaborar un Missal, un Diccionari o celebrar l’any Estellés (però no el de Fuster) no fa falta un grapat de gent cobrant dietes. Que cobren els que fan la faena i punt. I, sobretot, que la Generalitat faça per estendre la llengua en tots els àmbits d’Ús. Podrien començar els polítics mateixos i seguir amb les teles, els diaris...

 

Levante, 24 de desembre de 2012

 

 

Veure la tele

Em va tocar molt el tendre el tancament de les emissions de TV3 i no precisament per motius ideològics o lingüístics, que també. Sóc ja una persona gran (si preferiu, major) i cada vegada tinc més manies i no m’agrada que alteren els meus bons costums.  Després de tot el matí de treballar, tenia l’hàbit de veure, cada vesprada, la telenovel·la que emetia la televisió dels amics de la comunitat autònoma del costat, o de dalt, tant se me’n dóna. I, així, descansava mitja horeta entretenint-me en les aventures dels seus personatges que pràcticament formaven part de la meua realitat quotidiana. D ‘El Cor de la Ciutat em seduïa, sobretot, el personatge d’Isabeleta (Maria Molins) que era una dependenta d’una parada no recorde ara de què. La bona qüestió és que es tractava d’una persona aparentment molt religiosa, però que li agradava molt la marxa i protagonitzava tot un festival de luxúria que venia molt bé a l’hora de la migdiada (o de la sesta). El cor de la ciutat va plegar veles i vingué La Riera que em contava la història d’una família que regentava un restaurant en un poble de la costa, sembla que molt a prop de Barcelona. Quan ja convivia amb els problemes d’aquests personatges, va i aquell president que teníem, que deia que li faltava un escalonet (jo crec que li faltava alguna cosa més), em talla l’emissió i no podia seguir les aventures d’una família que eren ja com els veïns de casa meua. Quina gràcia! I no em digueu que ho haguera pogut seguir per Internet o... No és el mateix seure en la poltrona, encendre la tele i ja està..., que posar-te en l’ordinador i un cable o no se què... Trenca l’encanteri de la tarda. En aquest país, estàvem ja curats d’espant i ja no ens estranyava cap dels despropòsits dels nostres governants. Però una cosa són les barbaritats que fan i que ens afecten i, una altra, és que entren dins de casa teua a dir-te que pots veure i no pots veure en la televisió. Ho vaig entendre com una violació de la meua intimitat, de la meua vida privada. Encara com el Tribunal Suprem ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià. No cregueu, però, que ha fet gran cosa aquest tribunal tan important. Simplement, ha donat la raó a una obvietat. Que un Govern tronat, en l’època de les megacomunicacions, tallara l’accés dels ciutadans a una televisió veïna era un despropòsit descomunal, com tantes altres coses. De totes maneres, cal estar alerta, perquè seguiran intentant dinamitar tots els ponts que construïm entre els pobles que tenim la mania de dir bon dia.

Levante 17 de desembre del 2012