Junts pel no

No és veritat que el PP està penedit de la campanya contra l’estatut de Catalunya com diuen alguns. En aquell moment, com ara, al PP li importava ben poc Espanya. L’única cosa que volien, com també ara, era guanyar les eleccions sense que els preocupara el mal que feien. L’anticatalanisme li ha donat molts vots al PP i d’això en sabem molt en aquesta terra. Per a guanyar, no els ha inquietat mai fomentar l’odi, la incultura i la divisió. Com que no s’han menjat mai un torrat a Catalunya volien guanyar vots al preu que fóra en la resta de l’estat. La llàstima és que els del PSOE caigueren en la trampa de la por. I aparegué el bocamoll d’Alfonso Guerra: “a l’estatut català no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Després, el pobre Montilla plorava i advertia de les conseqüències: “la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i cap a les institucions comunes”.

I és que els únics que veritablement s’han estimat Espanya han estat els catalans, però han quedat tan escaldats, que han acabat demanant la independència. L’avi Maragall, regeneracionista ingenu, va fer de manera poètica una de les primeres propostes: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra, en aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra massa...”. Ho intentà també el seu net, Pasqual Maragall, i un primer Zapatero amb un projecte d’Estatut que defensaven, en principi, els independentistes. I... ja sabeu què passà.

Ara, de nou, el partit dels socialistes ha preferit lluir la bandera espanyola i sacrificar el PSC, el seu graner de vots. Per no fer cas, no li fan cas ni a Ximo Puig que sap de què va la cosa. En aquestes eleccions veurem si els socialistes formen part del búnquer troglodita del no o intenten l’Espanya plural, una nova fórmula regeneracionista, com proposa Pablo Iglesias.

I què farem a casa nostra? El PP valencià no compta, però el PSPV i Compromís tenen molt a dir en aquesta qüestió. El PSPV no pot elegir com va a les eleccions, però Ximo Puig pot explicar moltes coses a Pedro Sánchez. I quina deu ser la millor fórmula per a Compromís per a “decidir” més i millor? Amb un grup parlamentari propi, quant més millor, no? El personal està cansat de preguntar-se quin serà el vot més útil contra el duo de la caverna. O serà un trio?

Levante, 2 de novembre de 2015