El Quixot

No seré jo qui discutisca la qualitat del Quixot com a obra literària. No discutiré ni l’audàcia ni la genialitat de Cervantes de parir un personatge de poble, un matat, a qui li falta un bon regó, perquè encarne els ideals més alts: llibertat, justícia, amor... L’audàcia i la genialitat de construir un mite. Sí que diré, però, que en aquesta pell de brau no hi haurà autèntica democràcia fins que tot l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació tinguen encara que siga un poc de consideració dels autors més importants de les altres llengües que diuen que també cal estimar. 

Mireu si el Quixot ha tingut propaganda i suport que, sense cap mena de dubte, és el llibre que tots tenen a casa al costat de la Bíblia, però que molt pocs han llegit. I no el lligen, perquè a la majoria de lectors no els agrada que els herois caiguen sempre humiliats. Tothom prefereix els herois de pedra picada, l’Aquil·les, de peus lleugers, que derrota Hèctor o l’Ulisses que, amb astúcia venç el ciclop. Ningú no s’identifica amb el Cavaller de la Trista Figura que sempre s’emporta totes les hòsties i va per terra perdent les dents i arreplegant els vòmits dels altres. Ara, això sí, tothom coneix el mite dels dos personatges: don Quixot i Sanxo Panza que han eixit del llibre i van caminant pels carrers, per les places i televisions de tot el món. Són personatges de tal força i plasticitat que dibuixants, pintors, escultors, músics..., els han fet tan famosos, que qualsevol els coneix sense gaudir de l’extraordinària obra literària des d’on s’han escapat. Sí, el personal fa la ruta del Quixot, conviu amb l’univers del Quixot, menja la cuina del Quixot, però no coneix el llibre genial, l’obra amarga, burleta, irònica, cruel, cínica i depriment que els fa fugir de la seua lectura.

Ara que celebren els quatre-cents aniversari de la mort de Cervantes trobem cites del llibre sagrat pertot arreu. Cites com aquesta: “Amor y deseo son dos cosas diferentes; que no todo lo que se ama se desea, ni todo lo que se desea se ama.” Però ningú no citarà aquesta que a mi tant m’agrada citar dedicant-la a tots aquells que volen fer del Quixot un símbol de l’imperi. Deia Don Quijote, defensant la poesia: “El grande Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego, porque era latino. En resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las estranjeras para declarar la alteza de sus conceptos. Y siendo esto así, razón sería se entendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el viscaíno que escribe en la suya”

Levante, 25 d'abril de 2016