Raimon

Per a tota una generació acudir a sentir Raimon és molt més que assistir a un recital. Si el recital és  al Principal, amb la presència de les noves autoritats, es converteix en una autèntica litúrgia. Sobretot, quan el concert es fa després de més de vint anys de boicot de les institucions governades pel Partit Popular a tota la producció en la nostra llengua,  ja siga escrita, recitada o cantada. La persecució de la dreta, la vella i la nova, al valencià ha sigut i continua sent una realitat indiscutible. Ciutadans, que van de purs i de regeneradors, van pel mateix vell camí que la caverna. Són també caverna. Com que no ens poden veure, als valencianoparlants, no han parat d’insultar-nos des de la seua existència com a partit, perquè preferirien que continuàrem no alçant un gat per la cua.

Raimon va ser un fenomen cultural de primer ordre durant la transició, perquè sabé cantar els nostres orígens silenciats fins aquell moment. Orígens de classe i orígens nacionals: “jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. Cançons amb potencial subversiu, però també cançons que popularitzaren els nostres clàssics. Des d’aleshores,  van ser molt més assequibles per a tothom els  poemes de l’obscur Ausiàs March, els de Jordi de Sant Jordi, els de Corella, els de Timoneda i els de Salvador Espriu. Avui, encara són un molt bon material didàctic per a les nostres escoles.

Quan el general Franco morí i s’inicià l’anomenada «Transició», es plantejà per primer cop el problema de saber si el moment de Raimon havia passat. Però el cantant va saber demostrar que la seua trajectòria també era artística amb nombrosos recitals pel món. Primer Japó, però després, Mèxic, Rotterdam, Frankfurt, Moscou, Glasgow, Lisboa, Liverpool... i enregistrà tota l’obra amb nous arranjaments. Com diu Xavier Serra en la biografia que li dedica en el seu llibre Biografies parcials (3). L’època crítica (Afers): “Vaticinar declivis artístics o ensorrades definitives és un esport molt practicat a tot arreu —no és, ni tan sols, una originalitat autòctona, encara que molts hagin arribat a pensar que ho és. En el cas de Raimon, però, els vaticinis han fallat reiteradament. Així, l’any 2000, Picap edità la «Nova Integral», amb més de 140 cançons.”

Potenciar les nostres cançons és una assignatura que encara tenim pendent. Els primers mitjans de comunicació en la nostra llengua, ni d’ací ni d’allà, no van saber ni cuidar ni potenciar la cançó. Una cançó que, malgrat tot, ha anant obrint-se pas i els nostres joves cada vegada coneixen més malgrat l’escàs suport institucional. Un error que el nou govern caldria que corregira. No es tracta només de Raimon, sinó de la nostra cançó.

Levante, 18 d'abril de 2016