Els crits de Bonig

S’ha de tenir la cara folrada de baqueta per anar per la vida, com a portaveu del PP valencià, com va Isabel Bonig, com si ignorara els carruatge i el bagatge que condueix. No em puc explicar com una persona assetjada pels casos de corrupció i a qui no fan cas ni els militants ni els dirigents de l’altiplà del seu partit pot dirigir-se a l’oposició a base de crits i desqualificacions. Dic crits perquè és el que escolte per la ràdio quan ella parla. I sempre em faig la mateixa pregunta: després de tot el que ha fet el seu partit, no podria parlar de manera més humil? Que recorde Llull, que sabia més que ella: “Esser humil havent valor és major valor que neguna valor”. No es tracta que vaja amb el cap sota l’ala, ni que ens demane perdó cada dia ni que ens explique quina penitència pensa fer el seu partit. Tampoc, però, no està en condicions d’alçar el cap, d’escridassar i de renyar el nostre nou Govern, com si tinguera por que no la sentiren. Com si no sabera que no guanya qui més crida, ni que per més cridar no té més raó, ni li faran més cas. I, sobretot, que hi ha mals que no volen crits, sinó que l’haurien de fer callar. Mira si són així els mals que pateix el seu partit que, mentre escric aquestes ratlles, veig per la tele com un conegut empresari d’Alacant confessa els seus pecats de finançament il·legal del PP valencià. Ja pot cridar ous a vendre!, que es diu a aquell que crida perquè ningú no li fa cas. No li fan cas, perquè fa de portaveu d’una organització que no té credibilitat i li ho deixa fàcil a Mónica Oltra: “Bonig té una tasca ingent com Hèrcules en els estables, la de netejar el partit que presideix”

I tan gran com és la tasca que té encomanada! Una tasca difícil de fer per a una persona que s’ha criat, políticament, amb una gent que es creien els “amos” i tenien unes maneres impresentables de fer política.  Cal un canvi de persones i de maneres, si és que vol traure el seu partit de l’infern, dels dos inferns: “Lo primer ço és ió essencial, en lo qual no són sinó les ànimes d’aquells que són morts en pecat mortal; l'altre és lo moral, en lo qual se entén esser qualsevulla qui ha fet tal hàbit del vici, que no se'n pot remoure”. Si vol regenerar el partit, no ho farà com una xiqueta malcriada que crida, que no entén quan els pares li diuen que no. Netejar vol dir fer net, separar d’una cosa aquelles adherències que l’enlletgeixen, torben o corrompen. Vol dir separar el gra de la palla i de la polsegada, tallar o arrancar les males herbes, netejar la mar de corsaris... Tot, però, sense cridar, si us plau. Ah! i, si pot ser, sense invocar els fantasmes del passat que, encara que ja no fan por a ningú, ens avorreixen, però, sobretot, perquè no seria fer net i tornaria a regnar la brutícia. 

Levante, 4 d'abril de 2016