dilluns, 27 de juny de 2016

Mirant el nord






Escric el dia de la reflexió pensant que, quan em llegireu, ja sabrem els resultats electorals i estarem més a prop de saber què farà el PSOE, que molt probablement continuarà sent la clau que obri tots els panys: el de la gran coalició (clau activa o clau passiva), la del canvi amb l’esquerra, o la de les terceres eleccions que segurament tampoc no podrem descartar. 

Com que ja tinc el vot decidit, m’entretinc llegint una novel·la danesa que em va recomanar el meu amic Manel Joan i Arinyó: Els crims de l’escriptor imperfecte de Mikkel Birkegaard (Bromera). M’agrada la novel·la negra i el llibre de Birkegaard em vé com l’anell al dit per desconnectar d’una campanya electoral cada vegada més avorrida, dels tripijocs infames d’alguns polítics o de l’eixida del Regne Unit d’Europa i les seues conseqüències. Millor endinsar-me en la vida del personatge protagonista de la novel·la, un escriptor bastant boig com diuen que no és la gent de nord enllà, que indaga sobre els processos creatius. Reflexiona sobre la relació entre els llibres i la realitat. Un tema clàssic de la literatura universal: qui copia a qui? Ací es tracta de com se sent i què fa un escriptor de novel·la negra de fama internacional que descobreix que hi ha algú que li copia els crims en la realitat: la mateixa violència brutal, la mateixa crueltat insuportable. Sobretot, però, m’interessa alguna reflexió que fa del procés creatiu: “Mai no vaig prendre la decisió conscient de convertir-me en escriptor. És com si no hagués tingut opció, perquè recorde haver escrit sempre, fins i tot abans de saber-ne”. La novel·la de Birkegaard té els ingredients del gènere policíac; però, sobretot, els d’un best-seller que desenvolupa una intriga moderna i urbana.

És evident que la novel·la negra nòrdica s’ha posat de moda. Ens diuen que aquesta moderna literatura costumista ha arrelat en una societat de benestar en caiguda. Una caiguda, però, que no vé d’ara i, per tant, no podem culpar la maleïda crisi. El declivi de la societat del benestar del nord ja el descrivia, abans de la crisi, el millor dels novel·listes d’aquesta nova moda literària: Henning Mankell mitjançant el seu personatge policia Kurt Wallander. A banda de descobrir-nos els paisatges nevats de l’hivern suec, ens descobria també les debilitats, les contradiccions d’una societat que sempre ens havien venut, i encara ens volen vendre, com el paradigma de la societat del benestar. Amb Wallander vam veure com s’anaven retallant les conquestes socials i com les classes dirigents, com en tots els llocs del món, exhibien els pocs escrúpols, la hipocresia i la mentida. On és la socialdemocràcia?

Levante, 27 de juny de 2016



Cap comentari:

Publica un comentari