Escriure el país

En plena època d’eclosió de la literatura catalana −en els anys setanta del segle passat−, Joan Fuster va fer un crit d’alerta en una publicació amb un títol molt clar: “Una carència singular”, que es referia a la necessitat de novel·listes, de narradors, que parlaren sobre la societat valenciana. Fuster sempre es queixava de l’abundància de poetes i de la mancança de narradors i manava la faena.  Avui, que han passat més de quaranta anys de l’escrit de Fuster, podem dir que comptem amb una bona nòmina de novel·listes. Per això, la Universitat d’Alacant, a través d’una iniciativa del Departament de Filologia Catalana, ha pogut ajuntar un bon grapat de narradors dels nostre país que escriuen sobre la seua terra.

Una bona mostra d’aquesta iniciativa és l’antologia, Escriure el País, que ha publicat Onada Edicions. Un llibre que conté trenta-sis relats on trobem ficció, enyorança, història, memòria, però també actualitat. Les diferents visions dels narradors que conformen aquesta antologia ens porten a viatges al passat, a un present convuls, a experiències individuals i col·lectives, a paisatges d’horta i de secà, a rius, a muntanyes... I parlen de trens, de postguerra, de desenganys en la transició, de la infantesa, de la solitud en la gran ciutat...

 El llibre s’obri amb un Homenatge a Príam de Pasqual Alapont, en què el protagonista es queda admirat davant la imatge d’una cebera que es troba en una cruïlla de carreteres. A través d’aquesta construcció, que servia per secar i emmagatzemar cebes, el narrador evoca el passat i associa la construcció als camps de concentració o a un temple grec d’anar per casa; però, sobretot, recorda l’onanisme de la seua adolescència. Instint corregit per la cultura. Associacions que només pot tenir un fill de la terra que ha passat per la Universitat, com la majoria dels autors d’aquesta antologia que pertanyen a la primera generació de les classes populars que va poder estudiar.  I hi trobareu temes com: la infantesa,  en el relat de Xavier Aliaga, a Xativa; una rata penada que troba la seua cova, en el de Manel Alonso Catala; una visita surrealista al Palau dels Borja, en el de Manel Joan i Arinyó; la famosa novel·la inèdita de Joan Fuster, en el de Manuel Baixauli; una visió de la València urbana, en el d’Adolf Beltran; el mas, la serra d’ombria, la serra de solana, en el de Francesc Bodí; el mercenari de la ploma, en el d’Esperança Camps; la moixeta, en el de Vicent Borràs; una llegenda, en el de Bernat Capó; la visió de la transició com a derrota, en el de Toni Cucarella; tots els colors de la mar i de Sorolla, en el de Martí Domínguez; i vint-i-quatre relats  més.

Levante, 13 de juny de 2026