dilluns, 17 d’octubre de 2016

Les muixerangues




Malgrat que els himnes i les banderes em diuen poca cosa, sempre m’han emocionat les notes de la muixeranga. La vaig sentir molt abans de veure les mans, els braços i les cames fent pinya, construint un objectiu comú: una obra viva feta amb cossos. La vaig conéixer quan assistia a actes en què acabàvem sempre amb el puny en alt una bona estona, perquè havíem d’escoltar tots els nostres himnes: els segadors, la balanguera, la muixeranga i la internacional. 

La muixeranga, aquesta pesa dinàmica i transgressora, com no m’ha d’emocionar? Més encara quan descobrisc gràcies al llibre Les muixerangues valencianes de Joan Bofarull (Onada edicions) que les muixerangues, les pinyes, no s’alcen al ritme de la música, sinó tot el contrari. La música dels tabalets i de les dolçaines és la que s’adapta al ritme en què es basteix cada torre humana. És impressionant contemplar com, quan  els muixeranguers comencen a muntar la pinya, “els tabaleters donen l’alerta amb un repic d’alarma ben fort, que repeteixen de forma insistent i que posa en tensió el públic i els mateixos muixeranguers”. I, quan comencen a pujar, apareix el so viu i penetrant de la dolçaina. I comproves com de difícil és fer coincidir, amb una nota determinada, que el xiquet o la xiqueta ha arribat dalt de la torre i, encara més, el final de la baixada al final de la partitura. Ah! Si la figura cau, si l’objectiu no s’aconsegueix, la música para.

Quin himne pot ser millor que aquell que la música s’adapta a allò que fan les persones i no que les persones seguisquen “tots a una veu” les notes d’un himne? Què voleu més? Volem saber que aquestes construccions, aquestes torres humanes, que s’han donat a conéixer en les comarques catalanes, tenen un clar parentesc amb el ball dels valencians. Que no tot ve de nord a sud i que, molt probablement, la teoria que situa el naixement al delta de l’Ebre no es basa en cap document històric. Que, segurament, a principis del segle XIX, el ball de valencians de Valls evolucionà per convertir-se en els castellers. I que, el que és més divertit encara, és molt possible que el seu origen estiga relacionat amb els acròbates del Magreb, ja que la cultura musulmana va romandre molt de temps en les nostres terres.


El llibre de Bofarull fa un bon catàleg d’aquestes manifestacions folklòriques que tenen el curiós costum d’alçar torres humanes. Unes construccions que s’han aixecat des de fa molt de temps, però que, com diu Oreto Trescolí van tenint una mirada nova: “la muixeranga, la melodia, cada cop s’entén més com la icona de la identitat del país, de la terra i de la llengua”. No m’agraden els himnes, però, a aquest, m’apunte.

Levante, 17 d'octubre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari