dilluns, 24 d’octubre del 2016

Rotterdam, provisionalment




En el món dels oligopolis i de les grans indústries culturals és d’admirar com els petits editors resisteixen i com, fins i tot, n’apareixen de nous que volen posar en marxa microeditorials dedicades exclusivament a fer llibres en català. La veritat és que cal ser valent! Avui, però, vull referir-me només a un producte, al llibre d’Octavi Monsonís Rotterdam, provisionalment, editat per un d’aquests aventurers, Josep Martínez, de Pruna llibres.

Cal dir, primer de tot, que el llibre és un luxe d’edició sense paratext escrit. Només uns mapes parlen molt bé del contingut de l’obra sense parlar-ne. Un llibre que viatja, però que no és de viatges. En llegir-lo, et dóna la impressió que l’autor s’ha inspirat en unes anècdotes que li han passat en qualsevol racó del món i, a partir d’elles, ha construït les seues molt treballades ficcions en què la música sempre està present d’una manera o altra. Hi trobareu un bon ventall de psicologies molt diferents i de trossos de vida plens de tensió i moviment, com la mateixa música i els seus silencis.


 El llibre té dues parts: en la primera, una novel·la curta, Rotterdam, provisionalment, on podeu assistir al viatge com a final de l’amor amb la persona que t’espera, o no t’espera. Perquè, si et diuen: “el problema no és tenir-te prop o lluny, el problema sóc jo”, vol dir que tot s’ha acabat. La segona part,  La música exògena, que conté set petits contes, et permet, com he dit, fer una lectura seguida i unitària malgrat que es tracta de relats independents. La multiplicitat de punts de vista completen un únic joc narratiu manta vegades poètic. En Erika, concertino invitada trobareu un Mahler que només trau el cap quan la protagonista l’interpreta malgrat que té una relació molt freda amb el seu director. En El piano de l’arxiduc, podeu posar-vos l’opus 4, número I  de Chopin i imaginar-vos que sou davant d’un auditori de jubilats que fan gemegar i plorar les cadires en un dia de pluja. Us vindran bé uns cants gregorians per llegir Maria Laach i, agenollats, podreu resar un poquet a l’abadia de Santa Maria dels llacs i dels estanys. També us pot venir de gust un Rèquiem alemany de Brahms a La capella palatina. I encara us queden tres històries més on trobareu personatges una mica obscurs i misteriosos i escenes on l’orgue bruny  amb un jazz esbojarrat i juganer i, si voleu seguir, assistireu, encisats, a crepuscles de goma que s’estiren i estiren fins que ja no fa sol, però encara en queda, de claror.

Levante, 24 d'octubre de 2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada