Teatre i política lingüística

El dilluns passat dèiem que era necessari que, de manera natural, calia que convisqueren tots els dialectes de la nostra llengua, perquè, en el món en què vivim, la normalització lingüística només serà possible si és rendible a nivell econòmic. I, com que no hi ha molts duros per a la llengua, no ens podem permetre el luxe de doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les nostres  varietats geogràfiques.

Encara no havia acabat de fer l’article i m’arriba una programació de l’Institut Valencià de Cultura en què veig que ha preparat un febrer teatral excepcional tant pel que fa a l’ “escènic” com pel que fa a una “política lingüística” dirigida a incrementar els nous usos del valencià. Una llengua, el valencià, entés com el defineix la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer ...” Axí, en un mateix mes, podrem gaudir d’obres de teatre en tres de les moltes variants del valencià: Guium o la ciutat adormida −Premi Micalet de teatre− del balear Toni-Lluís Reyes, en mallorquí −o valencià de Palma−; El Test de Jordi Vallejo i L’electe de Ramon Madaula, en barceloní −o valencià de Barcelona−; Trio de Rodolf Sirera, que estarà tres setmanes en el Rialto, en valencià dels barris del Carme i de Russafa.  Tot això, sabent que es pot donar el cas d’una producció catalana on els actors parlen en formes verbals del dialecte meridional valencià i, fins tot, en formes apitxades, com ja s’ha pogut veure en El crèdit de Jordi Galceran i direcció de Sergi Belbel, una producció catalana, però amb els actors Joan Miquel Reig −de Petrer− i Tomàs Mestre −nascut a València, però ja alacantí reconegut. Obra que es va programar al Teatre Arniches d’Alacant i que prompte podrem veure al Rialto. De la mateixa manera que els mallorquins van poder veure i gaudir de la versió valenciana de Happy End de Bertolt Brech i que allí s’anuncià com a teatre en català, com diu la “nostra” Acadèmia que allí es diu el valencià. 

Aquesta política lingüística, al meu parer encertada, s’hauria d’aplicar també en la nova ràdio i televisió valenciana −si és que alguna vegada les tenim−.  Amb la promesa de la reciprocitat, ací podrem veure TV3 i allà es podrà veure la nostra. I caldria establir acords i convenis per estalviar recursos i ser més efectius a l’hora dels doblatges de les pel·lícules. Acostumar el personal de tot el domini lingüístic a sentir totes les variants dialectals és una tasca necessària per a la normalització. Tot això, sense fer cap renúncia. Ah! I, sobretot, no fent cas a la dreta que està en contra del valencià.

Dilluns, 6 de febrer de 2017