La mata de jonc

Us diré la veritat: crec que no hauria d’haver fet aquesta columna. Si aconsegueixen que aquesta llengua en què us escric servisca només per parlar de les nostres misèries i de les nostres debilitats sociolingüístiques, la dreta −que està totalment en contra del valencià− haurà guanyat la batalla. Si aspirem a ser un país com cal i volem fer camí cap a la normalització, haurem de deixar de parlar de les coses de sempre i convertir la llengua en un vehicle útil d’expressió per a tots. I per parlar de tot: del puntal de canya en què s’ha convertit la gestora socialista per a sostindre el PP perquè no li caiguen les taronges; de la crisi, Assamblea, o com es diga, de Podemos; de literatura, de la nostra i de la de tots; de la vida; de l’amor; o, senzillament, de la mona de Pasqua. I no fer cas que el PP demane no sé què del valencià com a llengua autònoma...

Alguna cosa semblant haurien de fer també els “nostres” polítics: passar totalment de la dreta en aquests temes i seguir el recte camí d’accés a la plena normalització. Haurien de no escoltar les bogeries “il·legals” de la dreta. ¿Quantes sentències judicials caldrà que es dicten perquè aquest personal complisca la llei? El Tribunal Constitucional (TC/75/97) ha deixat ben clar on ha de situar-se el debat lingüístic: en l’àmbit científic i acadèmic, com el TSJCV (en nou sentències) ha determinat reiteradament la validesa tant de la denominació popular pròpia “valencià” com la internacional i acadèmica “català? ¿No s’omplin la boca, els de la dreta carpetovetònica, que cal complir la llei? ¿En què quedem? L’única cosa “positiva” d’aquesta nova i absurda polèmica és que els de Ciutadans sembla que s’han volgut desmarcar de la maniobra. La pregunta és molt evident: ¿fins quan podran resistir la temptació d’apuntar-se a la ignorància −o, i− maldat de jugar al secessionisme per un grapat de vots? Un grapat cada vegada més esquifit perquè la gent ja va a escola, en valencià, i comença a saber alguna cosa.

Repetisc: no havia d’haver escrit aquesta columna. I, sense parlar tant del tema,  hauríem de ser tots conscients que l’única manera en què podem sobreviure és seguir fent cas al vell  i gran cronista, a Ramon Muntaner, que demanava la unitat dels nostres pobles amb l’exemple de la mata de jonc: “I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.” No ho dubteu, el que volen és això: dividir-nos per aniquilar-nos.

Levante, 13 de febrer de 2017