A l'ombra del temps

Un amic, que imparteix classe de valencià a la Vega Baixa, m’envia un manifest a favor dels professors de l’assignatura de valencià i enfront de la persecució que sofreixen per part, d’entre altres, d’alguna federació de pares i persones significatives del PP i de Ciutadans. Cal respectar l’estat de dret, diuen. I això sembla que, per a “ells”, significa que ensenyar valencià deu ser alguna cosa subversiva. El fet em fa recordar quan començàrem l’any 83 del segle passat a impartir classes de valencià als instituts i les escoles del país. La meua dona i els companys que els havia tocat Elda patien les manifestacions de les mares de la Plaça de Castelar que volien imitar l’Associació de les Mares de la Plaça de Maig que lluitaven per recuperar amb vida els detinguts desapareguts per la dictadura argentina i demanar justícia contra els responsables d’uns veritables crims contra la humanitat. A la plaça de Castelar d’Elda un bon grapat de dones amb un mocador blau al cap volien fer com aquelles dones argentines que patien de veritat. Elles no patien. Només protestaven contra el valencià amb cartells que duien eslògans com: no als dialectes, no a la imposició del valencià en les escoles d’Elda. Elles no només no volien que no s’ensenyara el valencià que era voluntari segons la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Elles volien que el valencià desapareguera. Encara recorde la gran manifestació que vam fer a Alacant i com el meu amic Josep Lluís Blasco em preguntà: què fas tu amb aquesta pancarta? Tenia raó em preguntar-m’ho perquè la pancarta deia: Elda amb el valencià.

Ara, més de trenta anys després i apunt de jubilar-nos, els joves docents que imparteixen valencià a les terres del sud tornen a patir la persecució dels mateixos de sempre que promouen pronunciacions judicials contra una llengua reprimida i dèbil. Com sempre, hem de tornar a signar manifestos en què en definitiva es demana que deixen fer la seua faena als professors. “Sí, Voro”, em deia el meu amic: “Ja contaria jo a Toni Cantó coses de llengua i de doctrina. Encara recorde com, sent un xiquet que no alçava un pam de terra, vaig rebre la primera hòstia per parlar valencià d’un capellà que portava una sotana negra que li tapava del coll als peus. Quan vingué la democràcia, la vaig encetar gairebé intentant ensenyar el valencià a uns xiquets d’Alacant amb tots els entrebancs que ens posava la dreta del moment i de sempre. I ara, que vaig a jubilar-me, tornem altra vegada a la mateixa batalleta. Encara com no em queda res, perquè, si no, abandonaria. No puc entendre com encara es pregunten perquè molta gent se’n vol anar i es vol quedar sol a casa. Algú entén alguna cosa?”.

Levante, 13 de novembre de 2017