Nosaltres, els fusterians

Tenim un any molt “mogudet”, malgrat que els comunistes ja no volen ni fer, ni celebrar, el centenari de la Revolució (1917) i els socialistes de l’estat —els de casa volen semblar una altra cosa— s’han fet cosins germans dels de Ciutadans i dels seus companys del PP. Com els comunistes, Pedro Sánchez ha renunciat a fer la Revolució, en el seu cas la “revolucioneta” que ens havia promés de traure Mariano Rajoy del govern de l’altiplà. Per això, perquè els comunistes no volen celebrar el centenari de la Revolució russa i els socialistes es volen casar amb Rajoy o tocar la flauta, vaig decidir, a principi d’any, que enguany, ploguera o nevara, commemoraria l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. Recordeu que us ho vaig prometre. I ho he fet de la millor manera que he sabut: publicant una antologia dels seus textos Fuster per a joves (Onada Edicions) i coordinant l’edició junt a Josep Lozano del llibre homenatge en què participen més de vuitanta escriptors   valencianes, Nosaltres els fusterians (Perifèric Edicions).

En les col·laboracions del llibre Nosaltres, els fusterians trobareu apreciacions, anècdotes, sensacions, experiències o judicis de valor, d’homes i dones que d’alguna manera van conéixer personalment,  o no, l’autor de Nosaltres els valencians que donen la sensació d’un ventall, força interessant, de registres. Gràcies al llibre, podem conéixer un Joan Fuster inèdit, el de les converses interminables fins a les tantes hores de la nit, i podem compartir anècdotes que, a banda de ser força interessants, seran imprescindibles per a un estudiós de l’obra i de la vida de Fuster. Qui sabia que Fuster havia d’anar a fitxar a la caserna de la guàrdia civil com conta Josep Lozano de la seua primera visita: “Era un temps convuls. Franco ja no gastava massa salut. Altrament, el 20 de gener del 69,  l’estudiant Enrique Ruano havia “caigut” des d’un seté pis quan estava amb la policia. L’endemà, Madrid vivia una nombrosa manifestació estudiantil contra la dictadura. El 24, el govern decretava l’Estat d’Excepció. N’era ministre d’Informació i Turisme Fraga, i el justificava per: ‘... evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía.’ Fuster va dir-nos, aquell dia que, per l’Estat d’Excepció, l’obligaven a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil.”  O que Manuel Baixauli, que viu al costat de la casa de l’escriptor, vint-i-cinc anys després de la seua mort, encara sent la música de la màquina d’escriure:  “Sovint, quan vinc cansat de la feina, isc al terrat, m’assec i, mirant terrats veïns, antenes, depòsits d’aigua i les formes dels núvols, em bec, a petits glops, una cervesa. És la glòria. Encara sent, de tant en tant, la màquina d’escriure...” 

Levante, 6 de novembre de 2017