Patriotisme caspós

Els mateixos que demanaven mà dura i repressió contra la “gosadia” dels independentistes catalans, ara els acusen de covards i traïdors. Es pensen que els independentistes tenen també la “caspa” que denunciava Joan Maragall del nacionalisme espanyol en la seua Oda a Espanya: “T’han parlat massa dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries i els teus records, records i glòries  només de morts: has viscut trista.” Voldrien que els independentistes catalans es feren els màrtirs i  pensaren més en l’honor i poc en el viure. “Oh trista Espanya!”. I com que intenten evadir la presó, com faria qualsevol persona que fóra “normal”,  els acusen de traïdors, porucs i covards: “La covardia manifesta dels colpistes catalans és esbalaïdora. Uns han eixit corrent a refugiar-se a Bèlgica, altres han callat en l’Audiència Nacional i la resta s’està engolint sense piular l’article 155”. Què volen aquesta gent? Una cosa és estar condemnat a mort i, abans que t’afusellen, quan ja no pots fer res, alçar el puny i cridar: visca la República! I una altra és, abans de ser condemnat, confirmar i dir que sí a totes les coses que t’acusen. Malgrat que ara, segons totes les veus del poder polític i mediàtic de l’estat espanyol, tenim presons de quatre o cinc estreles —les millors dels món—, hom fa tot el que pot per no anar a la presó. Si fóra necessari, fins i tot, ballaria o mentiria.  Com el poeta pensaria en la vida de l’entorn, aixecaria el front i somriuria als set colors que hi ha en els núvols i passaria d’aquells que, després de reprimir-ho tot, hipòcritament, es pregunten: “No van prometre que Catalunya seria una República Independent? On és? Com a nacionalistes que són, volen els independentistes catalans humiliats i derrotats.

Pitjor encara són els que van de “progres”, els que diuen que tenen ganes que passe tot per atendre els problemes “reals”. Un problemes que ells mateixos tenen desatesos després d’haver manat, fins i tot, en unes quantes legislatures. Diuen que són internacionalistes, republicans i socialistes, però van agafats de la mà de la dreta per defensar gran part del testament de Francisco Franco.  Volen que passe tot —tot és el problema català—, perquè estan incòmodes en el paper que fan. Però ho tenen molt clar perquè la majoria són “llanterners” que viuen d’empassar-se gripaus grandets. Pregunteu-li-ho a Miquel Iceta o a José Luís Ábalos, —aquest darrer, malgrat estar tota la vida amb càrrecs valencians, no sap dir ni “bon dia”—. El seu “no” a Rajoy ha sigut “sí”. Els seus eterns càrrecs fan  el paper dels diners d’Anselm de Turmeda: “Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. Vejats miracle!”

Levante, 20 de novembre de 2017