La terra prohibida

Crec que la primera vegada que vaig llegir Manuel de Pedrolo va ser quan encara feia el batxiller i va ser alguna narració del primer volum de les obres completes que em deixà Emili Chaqués, un company de classe. Supose que voldria desintoxicar-me de l’obra obligatòria que havia de llegir en l’assignatura d’espanyol que era Niebla de don Miguel de Unamuno. No m’haguera estranyat que la intenció d’aquell professor, que era un feixista impresentable, fóra que avorrírem la lectura per a sempre.

Després, vaig continuar llegint Pedrolo i vaig descobrir un dels autors més prolífics de la literatura catalana que va tocar tots els pals de la baralla: poesia, teatre, assaig, però, sobretot, narració. En la narració Pedrolo va ser molt ambiciós i va voler conrear tots els subgèneres temàtics de la novel·la i també va fer l’esforç d’intentar introduir en la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.

La meua afició a la novel·la de lladres i serenos, que m’havia encomanat Joan Fuster, em portà a seguir-lo com a director de la col·lecció La Cua de Palla, d’Edicions 62, en què vaig poder gaudir, en la meua llengua, de mestres del gènere com Hammet, Chandler o Simenon i que contava amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Campmany. Pedrolo volia impulsar el gènere amb la intenció de guanyar lectors en català. No només, però, va impulsar el gènere, sinó que també el conreà amb dues magnífiques novel·les com  Mossegar-se la cua (1968) o Joc Brut (1965). 

Amb la mateixa intenció de buscar lectors, practicà el gènere de ciència-ficció amb una novel·la que es va convertir en un èxit de vendes entre el públic juvenil. Parle, és clar, del Mecanoscrit del segon origen que ha passat al cinema i a la televisió. 

No és el meu propòsit ara i ací parlar de manera exhaustiva de l’obra de Pedrolo que consta de més de cent títols. Només vull recordar que enguany celebrem l’Any Pedrolo perquè fa cent anys del seu naixement i que començarà amb la presentació de La terra prohibida (volum1),  l’obra de més valor històric de l’autor, imprescindible per a entendre les arrels socials del moviment independentista català. L’obra es va escriure el 1957 però no es va poder publicar fins el 1977. Una novel·la que ara té molta més vigència que en 1977 quan es va recuperar l’autonomia i no es volia, o no es podia parlar d’independència. Com diu la seua filla, que impulsa des de 2005 la Fundació Pedrolo, el seu pare “era radicalment ateu, radicalment anticapitalista i antiautonomista”. “Era un transgressor que molestava al sistema i vivia compromés amb la llengua i cultura del país. Posicions que defensava en la seua obra.

Levante, 22 de gener de 2018