Veig les imatges i escolte les paraules de Francisco Camps en el Congrés dels Diputats de l’altiplà i, pobret, em fa sentir tristesa i pena per la seua fatxenderia, per la poca consideració i respecte que té per presentar-se d’aquella manera davant d’aquella atrevida comissió. Veure’l perdre els papers, en sentir les paraules País Valencià en aquestes alçades de la vida, seria colpidor si no sabérem que està fent el “numeret”. Com si no sabérem que feia el paper d’espantar-se com si haguera vist un vampir o un fantasma ben horrible. No deu ser tan fava per creure’s totes les ximpleries que diu. Deu voler fer creure que li han fet el pitjor dels insults, a ell i a tots els valencians. Com si no sabera que molts no pensem com ell diu que pensa i ens agrada sentir el nom de País Valencià que ell i els seus pretenen silenciar.
No em direu, però, que no té mèrit ser capaç de derivar la seua implicació en el “presumpte” finançament il·legal del PP en un debat sobre el terme País Valencià. No a casa nostra que podria ser més habitual, sinó allà dalt, lluny, on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot expressar en una sola llengua: l’única que defensa el president Camps. Un president que ha tingut en el seu govern un fum de casos “possibles” de corrupció.
Us imagineu que l’amo d’un camp de taronges pille a un furtant-ne i li pregunte: “Per què agafes les taronges que no són teues, que són meues”. I aquest li conteste que no li agrada que diga taronges, que són clementines i que si li diu que ha furtat taronges està insultant-lo a ell i a tot el poble. Veritat que ho trobaríeu absurd? I tant que ho trobaríeu! Aquesta gent li preguntes si han finançat il·legalment el partit i et contesten que és un insult dir País Valencià. I ha de vindre el “guarda”, el diputat de Nueva Canarias Pedro Quevedo, per a defensar el dret de qualsevol a referir-se, de la manera que més s’estime, al territori valencià.
Però el que va ser més divertit de tot i a mi em va emocionar profundament va ser la història d’amor de Camps amb Toni Cantó. Semblava un poema de Vicent Andrés Estellés situat en l’escaleta o en el portal de l’expresident: “Que vosté em diguera que jo havia sigut el millor president de la Generalitat em va arribar al cor”. “El vaig veure molt afonat”, va dir Cantó. “Com et trobes”, va preguntar Cantó recordant aquella nit valenciana en què es van conéixer i que es van comprendre l’un a l’altre. Sí, va ser una conversa molt agradívola la de Toni Cantó amb Camps. No només Camps es va enrotllar amb la bandera, sinó que va aconseguir cobrir també Toni Cantó que s’adonà de la maniobra de l’expresident quan ja era tard, quan ja l’havia embolicat en el blau que ho oculta tot.
Levante, 12 de març de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada