Un llibre dels Pirineus

Com que aquestes falles no he pogut pegar a fugir i, segurament, aquestes Pasqües tampoc no podré, el meu amic Vicent Olmos m’ha regalat un viatge que puc fer sense eixir de casa: Un llibre dels Pirineus de Kurt Tucholsky (Afers). Ja ho sabeu: “Els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc no supleix els llibres.” El llibre és un viatge de dos mesos que va fer Tucholsky el 1925 per les dues bandes dels Pirineus. Kurt Tucholsky (1890-1935) va ser un dels assagistes més interessants i més notables durant l’anomenada República de Weimar, la primera democràcia parlamentària a Alemanya (1918-1933). Va ser un dels primers desterrats del règim del Tercer Reich, acusat de jueu, esquerrà, pacifista i —com no podia ser d’altra manera— d’antialemany.

He tingut la curiositat de llegir el seu llibre sobre els Pirineus i no m’he trobat només amb un llibre de viatges, sinó que més aïna m’he vist davant d’un assaig en què l’autor opta pel relat subjectiu i personal de les coses que veu i sobre les quals reflexiona amb certa profunditat. El relat comença a Baiona on ens explica com viu l’experiència d’una cursa de bous en què planteja un tema molt obvi com és el tracte cruel als animals. Des d’ací ens porta a visitar el luxe decadent dels rics de Biarritz i a visitar els monestirs de Loiola i Roncesvalls. Després de Sant Joan de Peu de Port, on trobem un capítol dedicat als bascos, ens preparem per al·lucinar a Lorda on trobarem molt del suc del llibre, després continua a Andorra i altres llocs per acabar a Albi, amb un emotiu homenatge a Tolouse-Lautrec.

Amb el seu singular humor que m’acompanya durant tot el viatge, l’autor assaja sobre temes com el militarisme i la guerra, l’administració de la justícia, la política, la societat i la literatura. M’he trobat amb tota una barreja de formes i estils —hi ha, fins i tot, una carta personal a un amic— on els problemes i les contradiccions del primer quart del segle XX hi queden clarament reflectits, molts dels quals són encara de plena actualitat. M’he quedat de pedra en llegir el capítol dedicat a Lorda. Jo havia estat en aquell indret no fa molts anys, però la descripció que en  fa Tucholsky és brutal. La vida curiosa de la jove Bernadeta... Sobretot, però, l’explicació que en fa de tota aquella història amb una hipòtesi d’interpretació del fenòmen: “Lorda no és més que un fenomen de suggestió de masses”. Una hipòtesi que vol demostrar: “Hi ha una prova inequívoca que demostra que aquesta hipòtesi és certa i és l’hivern. A l’hivern no hi ha cap cas de curació; cap ni un. “No h’hi pot haver cap, perquè falta la massa, la massa en ebullició, resant, serpentejant, pressionant, cantussejant. El pelegrí es troba tot sol amb el seu Déu i amb la seua cova.” 

Levante, 26 de març de 2018