Qui seu per parlar avui?

Detall d'una de les finestres de Ca Fuster, Sueca, 1984 (sèrie Arquitectura Modernista Suecana)

El meu amic Manuel Linares, que deu estar nostàlgic, penja darrerament en el seu Facebook fotografies de la transició en què alguns amics apareguem molt més joves. No només més joves, sinó en situacions que avui són irrepetibles com ara tertúlies a casa Joan Fuster on podem veure en magnífiques fotos en blanc i negre allò que conta Toni Furió en Nosaltres, els Fusterians: “De vegades, alguna nit, algú proposava anar a ca Fuster, que era el bar més barat i que més tard tancava de tota la comarca. Sèiem en segona fila, si tenia visita, i ens limitàvem a fumar, beure i escoltar, sense obrir la boca. Potser hi havia Bolufer, que tenia un supermercat a Cullera i conspirava contra el règim. Potser hi havia Max Cahner i Eulàlia Duran, i la cosa anava d’història i literatura. Per als visitants, érem invisibles, i això facilitava que parlassen sense reserves. Entre got i got, i una cigarreta darrere l’altra, Fuster parlava de tot –de llengua, de política, de cultura, de la Institució Patxot–, sense deixar d’abastar-nos amb la mirada, adreçant-se també al fons de la sala, a aquells que estàvem allí encara muts, escoltant només, aprenent. Ell hi veia alguna cosa de futur. O volia veure-la. Nosaltres érem encara joves, molt joves”. En llegir Furió jo no recorde que nosaltres ens comportàvem tan bé com ell diu. Nosaltres, atrevits i descarats, clavàvem cullerada en tots els temes que s’hi plantejaven amb permís o sense permís de l’amo de la casa. Nosaltres participàvem en la conversa. Vaig compartir una d’aquelles fotos de les tertúlies i no sé qui va escriure un comentari que deia més o menys així: “quan encara se seia per parlar”. I és veritat que moltes vegades es troba a faltar agafar un tema i pegar-li totes les voltetes que faça falta per esclarir-lo, o no.

Una altra foto interessant és un dinar “cultural” en la Muntanyeta dels Sant on apareixen també Joan Fuster i el primer alcalde de la democràcia a Sueca, Jaume Lloret, que va durar menys que una rosada en el càrrec segurament, entre altres coses, perquè els seus companys comunistes no podien admetre que un nacionalista dirigira la ciutat. Lloret ara es distreu col·laborant amb llibres com ara El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, d’Edicions del Jonc. Recorde que teníem la impressió que els “benissants”, Abdon i Senent, ens controlaven i vigilaven les coses que féiem perquè ells són els que manen de veritat en aquells paratges d’arrossars. Allí sant Isidre llaurador no ha arribat encara perquè no es menjaria un torrat. El sant de Madrid no crec que poguera entendre com “en la restituïda comuna de l’ermitori —ara vàter, inodor i asèptic— hi ha el títol sardònic i venjatiu de Can Felip V.”

Levante, 19 de març de 2018