Fer-se vell

                            Ateneu Sueco del Socorro, 2011

No vull perdre el bon costum de llegir novel·les de lladres i serenos, però cada vegada ho tinc més difícil: va passant-me com aquell home molt gran que no volia anar al casino perquè se li havien mort tots els amics i ja estava cansat de fer-ne de nous. Vaig començar, fa molts anys, aquestes velles amistats amb dos detectius que ja vivien als llimbs de La Divina Comèdia, però completament nous per a mi: Sam Spade i Philip Marlowe. Sam Spade, protagonista d’alguna de les històries de Dashiell Hammet, com ara El falcó maltés, i que, inaugurà la tendència har-boiled —dura— de la novel·la negra. Ja sabeu: realisme crític i sorneguer amb acció emocionant i diàlegs profunds i punxants, però amb un cert alé romàntic que inspira una engruna d’esperança. Després, vaig llegir Raymond Chandler on vaig conéixer Philip Marlowe, un personatge dur, sagaç, filòsof escèptic que s’enfronta al món conegut amb la seua dosi diària de whisky. Sam Spade i Philip Marlowe van tenir la sort de ser encarnats en la pantalla de blanc i negre per un Humphrey Bogart que no parava d’enrotllar cigarretes. Una sort que no van tenir els seus predecessors que han hagut de passar pel tràngol de les comparacions, com ara Pepe Carvalho el detectiu del nostre Manuel Vázquez Montalbán del qual s’ha dit que era el Marlowe espanyol. Un Pepe Carvalho que se n’anà d’aquest món, després de pegar-li la volta i un poc abans que el seu autor morira també en un dels escenaris de les seues novel·les. 

Ja no podré gaudir noves aventures d’aquests detectius com tampoc en podré gaudir del comissari Maigret de Georges Simenon que està fet d’una altra pasta, però que també és bona. Les converses amb la seua dona eren tan delicioses com els menjars que ella li presentava en taula i com els casos que resolia introduint-se en la vida de les persones que eren al voltant de l’afer que investigava. Ens assabentaven de les seues històries personals i dels pobles o ciutats on vivien. Després, va faltar també Kurt Wallander,  el policia suec  de Henning Mankell, que ens anuncià el desmantellament de l’estat del benestar. Es va acomiadar després d’una malaltia: “L’ombra s’havia accentuat. I, molt a poc a poc, Kurt Wallander va anar desapareixent en una obscuritat que, uns anys després, el va enfonsar en aquell univers buit que anomenem Alzheimer”. I per acabar-ho de rematar em trobe ara llegint una novel·la, El joc de pistes (la butxaca), del jove de noranta tres anys Andrea Camilleri que vol jubilar el seu comissari Montalbano: “Va sentir que el vòmit li pujava des del fons de l’estómac cap a la gola. Era el vertigen... Se li presentava, per culpa de la vellesa, en el moment més inoportú.”

Levante, 5 de març de 2018