Totes li ponen

En Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel, em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gra importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes.

Només arribar al segon capítol et trobes l’explicació a tanta insistència. Conta que arribà el 7 de novembre de 1893 i els seus pares havien d’anar a la inauguració de la temporada al Gran Teatre del Liceu, una de les solemnitats tradicionals més sonades de la tardor barcelonina. El seu pare era un apassionat de l’òpera i comptava, per primera vegada, amb la seua mare, en aquella festa de la capital. L’obra anunciada per a la inauguració era Guillem Tell de Rossini.

La mare ja feia dies que estava en mans de la modista. Però aquella vesprada va passar alguna cosa estranya. Havent dinat, el pare va eixir a donar un tomb, i la mare a fer la darrera visita a la modista. Gaziel, que era petit, aprofità per anar al carrer d’Aragó a veure passar trens acompanyat de la cambrera. En tornar a casa, a l’hora del berenar, tot havia canviat i pres un aire dramàtic. La mare, en vindre de la modista, s’havia tancat a la seua cambra. No hi havia dubte: plorava. De què havia de plorar? Més aviat que de costum comparegué el pare, que venia tot content a sopar d’hora i vestir-se per anar al Liceu. I, en trobar-se solet i a les fosques, demanà tot seguit per l’esposa. La cambrera corregué a encendre les tulipes vermelles de llum on el gas, al començament, xiulava, mentre el pare, tot intrigat, es ficava de pressa a la cambra veïna. Què passava o què havia passat?. 

Quan la mare i el pare aparegueren ja era de nit. Ella tenia els ulls d’haver plorat força. El pare la seguia tot moix i contrariat: “Pensa-t’ho bé —deia ell, volent arreglar-ho—. Encara hi ha temps.” “No: ja t’ho he dit —feia la mare amb veu resignada—. M’estimo més quedar-me”. Després va vindre allò de “Quina sort hem tingut fillet!”. Al Liceu, hi han llançat dues bombes! ... Dorm, petit, dorm, que la mamà vindrà a fer-te companyia.”

Els seients que els pares de Gaziel tenien al Gran Teatre del Liceu eren a la mateixa banda del pati, on havien caigut les bombes, i no gaire lluny del lloc de l’explosió. Si aquella nit els pares de Gaziel hagueren anat a la  inauguració de la temporada, és molt probable que no hagueren tornat. Una bona discussió, una bona baralla, els va salvar.

Levante, 7 de maig de 2018