Llançar el maó

En la seua darrera novel·la, 4 3 2 1, que transcorre a principis dels anys 70 del segle XX, Paul Auster diu una cosa de sentit comú en parlar de l’ofici de periodista: “Treballar en un diari comportava alhora un compromís amb el món i una retirada del món”. I és evident: si un periodista vol fer bé la seua faena, haurà d’acceptar aquests elements de la paradoxa i aprendre a viure en un estat de duplicitat: “l’exigència de submergir-se fins al moll de l’os de les coses i alhora de quedar-se al marge com un observador neutral”. Auster posa un exemple molt clar: “Ser periodista volia dir que no podies ser mai la persona que llançava el maó a la finestra que començava la revolució. Podies mirar com algú llançava el maó, podies intentar entendre per què l’havia llançat, podies explicar als altres la importància que aquell maó havia tingut en l’inici de la revolució”, pèrò el periodista no podia llançar el maó.

Dic això, perquè no sóc persona d’un sol diari, ni d’una sola ràdio ni d’una única televisió i veig llançar maons pels altaveus que haurien de contar i, en tot cas, explicar els fets. Parle d’informació, és clar, perquè l’opinió són altres gèneres periodístics. Si lliges o escoltes els altaveus de Madrid i de Barcelona, et trobes en dos relats —dues estratègies comunicatives—, dues realitats, diferents, fins i tot la premsa catalana contrària a l’independentisme veu les coses d’una altra manera a com les veuen els mitjans de comunicació de Madrid. El relat de l’altiplà és molt evident: Catalunya és Espanya, única nació des de fa molts segles; Catalunya practica una política excloent i adoctrina en l’escola i en els mitjans públics contra els espanyols, el Parlament català va donar un cop d’Estat... El relat català és totalment diferent: Catalunya és una nació, l’estatut mutilat pel Constitucional, reacció de la societat catalana i dret a decidir...

Quins periodistes tiren els maons? Una pregunta que responen els dos relats de manera diferent. Cal que feu l’exercici de comprovar-ho. Entre la realitat que es conta des de l’altiplà i la que es conta a Catalunya hi ha, però, una diferència fonamental. A Catalunya arriben els dos relats i, fins i tot, hi ha debats entre els partidaris d’un relat i de l’altre en les tertúlies dels mitjans de comunicació públics i privats. A la resta d’Espanya només arriba un relat, que es vol vendre com una veritat única. Mireu si és una veritat única la que es ven a l’altiplà que molta gent es pregunta: on és l’esquerra? Una pregunta que es formulen, fins i tot, a Madrid.  Perquè us la contesteu només heu de posar qualsevol televisió i escoltar parlar Gaspar Llamazares, o a qualsevol altre, tant dóna, i sentir-los dir: “Sóc republicà, però...” Com aquells: “Jo no sóc racista, però...”

Levante, 20 d'agost de 2018