La pedra de Luna

Tinc uns amics que circulen per l’òrbita socialista que no paren de fer-me retrets, perquè tinc la dèria d’escriure, de tant en tant, que Ángel Luna no sap o no vol dir “bon dia”. M’asseguren que és un bon home, una persona honesta i un magnífic parlamentari. No en tinc cap dubte, però tampoc no tinc la culpa de tenir les meues manies. Una de les primeres mesures que va prendre el primer Govern autonòmic va ser aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que té com a objectiu que tots els valencians puguen dominar les dues llengües oficials en situació d’igualtat. Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a treballar per aquest objectiu que, si es complira, faria que la nostra llengua no patira humiliacions ni restriccions, ni fóra moneda de canvi cada vegada que la dreta local té un problema. Ángel Luna, que s’ha passat més de mitja vida ocupant càrrecs en les nostres institucions, és un dels exemples més clars del fet que en aquest país la llengua pròpia no fa falta per a viure, que se la pot ignorar sense cap problema. Per això, Ángel Luna, volent o sense voler, té una posició antipedagògica de cara a una de les lleis més importants que va aprovar el govern socialista, perquè demostra que el valencià no és necessari per a poder parlar en la institució que representa a tots els valencians: les Corts. Sé que es tracta d’una postura completament legal, però jo parle de pedagogia, de respecte a la llengua pròpia del país, que, segons la llei, cal protegir i estimular. Per això, Ángel Luna m’haurà de perdonar que, si tira una pedra en aquella institució, no puga evitar recordar que, abans de la democràcia, en una escola de Sueca, donaven una pedra als xiquets que durant l’esbarjo parlaren en valencià. La pedra anava passant de mà en mà de tots aquells a qui se’ls escapava alguna paraula en la llengua materna. Ja sé que la pedra que llançà Luna no té el mateix sentit. O potser sí, perquè ell mateix va dir que la canviava pel Canal 9 que té silenciat els socialistes, de la mateixa manera que Luna silencia la nostra llengua en el lloc de màxima representació dels valencians.

(Levante 4 d'octubre de 2010)

La vaga del dimecres

Estic segur que, el dia 29, molts de nosaltres farem la vaga de la mateixa manera que si no la férem: sense ganes. Cal donar una resposta als retalls en els drets que s’havien aconseguit amb molt d’esforç, però no ens agraden els beneficiaris immediats de la protesta, si és que aquesta assoleix l’èxit que no s’espera. Si la vaga funciona donarem ales a aquells que entenen que l’ètica és un pes inútil que carrega l’home i sentirem, més fort encara, les veus que corrompen el llenguatge. Si la vaga fracassa, pot ser pitjor encara: faran el que vulguen de nosaltres, pobres mortals, que no tenim altra cosa per a viure que el nostre treball. I advertirem, una vegada més, allò que no volem veure: que el cos social està malalt. Ja som majorets per saber que la naturalesa no obeeix cap principi moral, però nosaltres no sabem anar enlloc sense principis i, per això, no entenem molts dels comportaments dels qui dirigeixen o volen dirigir les nostres institucions. I farem vaga contra tots els retalls que ha fet el govern espanyol a les nostres conquestes socials. Però, com que la vaga és política, la faríem més a gust encara contra tots els despropòsits del nostre conseller d’educació Alejandro Font de Mora, contra Rajoy i el PP valencià per presentar de nou Camps com a candidat a la Generalitat, contra Rafael Blasco per fer el paper que fa en una història tan trista com la que viu el govern valencià, contra Carlos Fabra perquè ja estem avorrits de la seua història en els jutjats, contra Joaquin Ripoll perquè va dir sobre Àngel Luna: “El que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra”, que és com dir que tots estan embrutits, contra Àngel Luna perquè encara no s’ha ensenyat a dir bon dia, contra Carmen Alborch perquè ha tingut por de perdre i s’ha retirat només ha olorat la derrota, contra Antoni Asunción perquè encara no sabem a què jugava en les primàries socialistes, contra els sindicats per no fer una mobilització a nivell europeu i buscar solucions més globals contra aquest liberalisme tan bèstia que ens volen encolomar. I contra l’esquerra en general per no saber llegir què passa en el món en què vivim i, per tant, per no saber donar una alternativa creïble a la forma de governar que consisteix a fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre.

Levante 25 de setembre de 20010

El cinqué en joc

Semblava que el PP i el PSPV tenien molt clar quins eren els seus candidats per a les properes eleccions autonòmiques, els actors principals de la batalla. Francisco Camps, malgrat tot el calvari, ple d’escalonets, ha anat imposant-se com el campió que es batrà en la lliça de les eleccions en nom del PP. Només el nom de Rita Barberà s’ha insinuat com a possible substitut del cartell electoral, en cas que el president no puga eixir amb la seua. Jorge Alarte, guanyador per la mínima en el darrer congrés socialista, era el campió d’aquesta formació. La temptativa estival de Ximo Puig només es podia entendre en clau interna. Es tractava d’ensenyar les dents, només mostrar-les, per tal d’acontentar els seus incondicionals i assegurar-los un trosset del pastís de la molt probable derrota. Res de nou: són els arranjaments a què ens tenen acostumats les famílies del PSPV. Aquests personatges eren els actors principals, els herois que entrarien en la lliça per dar la batalla i aconseguir el guardó del govern de la Generalitat. Però ha passat l’estiu i l’ardor ens ha portat, com en les antigues representacions de teatre i d’òpera, el cinqué en joc: aquell personatge que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat serà molt important per al desenvolupament de la trama. I aquest paper ha volgut representar-lo, per al nostre entreteniment, Antoni Asunción que ha eixit del bagul dels records amb la voluntat de convertir-se en l’Obama valencià. I ha entrat en l’escenari sense avisar i deixant bocabadats els actors principals, perquè creuen que els resta protagonisme i força. I venen, com sempre, les especulacions: Maniobra de la dreta? Pur desfici? Per què no deixen l’instint defensiu, que sempre és conservador, i, una vegada dins la lliça, els dirigents socialistes no aprofiten l’oportunitat per tal de donar a conéixer Jorge Alarte i el seu programa? Potser, aquestes primàries, ben treballades i sense colps baixos, siguen una oportunitat, un regal, perquè Jorge Alarte traga el cap de la invisibilitat a què el tenen condemnat els mitjans de comunicació controlats per la dreta i ens faça arribar el seu programa. Al cap i a la fi les primàries només són un risc que contemplen les regles del joc democràtic.
(Levante, 13 de setembre de 2010)

Sense un duro

Volia veure un partit de futbol, però la TV3 estava desconnectada. Com que tinc la mania de seguir la connexió en valencià, pose Canal 9 i resulta que no, que tampoc no el feien. Aquesta gent tindrà la santa barra de no emetre’l i, al mateix temps, impedir que un altre canal, que sí que el dóna, es puga veure? Efectivament, això és el que fan. I si vull veure’l, he de passar-me al castellà de la Sexta i posar-me en l’orella una emissora de ràdio que em parle en la llengua que vull sentir. L’endemà llig els diaris i m’ho expliquen: problema de duros. Sembla que no paguen. M’entretinc un poc amb la polèmica entre Canal 9 i Mediapro: qui dels dos és més morós o morosa? La veritat és que comence a preocupar-me, perquè ja no es tracta d’un retall en la sanitat o en l’educació, que són les primeres víctimes quan els governs són incompetents. Ara no es tracta que els nostres fills puguen anar a una escola pública més o menys digna, que tinguen els professors necessaris, que puguen tocar la flauta, el clarinet o la trompeta... O que puguen estudiar en la seua llengua. Retallar en aquests aspectes són les primeres mesures que solen prendre els governs incompetents com el nostre. Ara estem davant d’un problema diferent perquè afecta a la línia de flotació del nostre opi, el futbol, el descans necessari per a desconnectar de tant de fracàs en l'administració dels nostres diners. I em pregunte: si no són capaços de pagar i controlar el futbol, que ens té a tots entretingudets, què impedirà que no paguen la llum, el telèfon o les nòmines dels funcionaris...? Un professor, espantat m’ho preguntava: “Què farem, Voro, cobrarem?”. Me’l vaig mirar i, per animar-lo, li vaig contestar: “Home, crec, que fins a les eleccions ho tenim assegurat, després, aquesta gent, ja ho saps, són capaços de tot, perquè diuen que no tenen un duro...”. La cosa encara es podria arreglar si els nostres administradors se sentiren com a mínim fracassats, perquè podríem veure una mica de llum si seguiren al peu de la lletra una de les frases d’una novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria: “¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.

Levante (6 de setembre 2010)

don José

Cada any, per aquestes dates, ve l’amic Pau i em convenç perquè escriga quatre ratlles en el programa de festes del poble. Enguany m’ha volgut vendre la burra que escriguera sobre un tema polèmic del qual no tinc cap ganes d’escriure: sobre el catedràtic i insigne fill de Fortaleny Corts Grau. Pau em deia alguna cosa com aquesta: “Home, això de parlar del catedràtic té un poc de sentit quan ací a Fortaleny, el teu poble, hi ha sempre uns comentaris de com de bo que era i sabut i per què l’Ajuntament només li ha dedicat un carreret i no la plaça o l’avinguda. Quan ningú no ha llegit ni una paraula del que ha escrit”. Però jo no tenia cap ganes d’escriure sobre don José i precisament perquè sí que m’he llegit algunes coses de la seua obra. Si vaig escriure sobre ell en una columna del Levante va ser perquè s’ha publicat un llibre, Els reaccionaris Valencians. La dreta amagada, en què hi ha una biografia sobre aquest personatge i el seu editor va tindre l’amabilitat d’enviar-me el llibre a casa. Els amics són els amics. No crec que un programa de festes siga apropiat per parlar d’un personatge del poble que està vist segons la ideologia que cadascú té. Coses de la política i de la vida. Uns diran que va ser un personatge molt important i que era “molt sabut”; això era el que sentia jo en ma casa. Altres, però, diran que era un personatge nefast i que l’únic mèrit que va tindre és que va ser un col•laborador, un teòric molt mediocre de la creuada que va fer el general Franco contra la democràcia. Coses totes que divideixen l’opinió del poble. El que és cert, però, és que aquest personatge i altres com ell no els reivindiquen ni els seus. Els teòrics de la dreta d’avui i els seus estudiosos no en volen saber res, el tenen oblidat, perquè sembla que és un destorb per a ells. Per això el subtítol del llibre: La tradició amagada. No fan com ha fet l’esquerra amb els seus intel•lectuals, que ha reeditat els llibres de Maux Haub, de Miguel Hernández, de Renau, de Joan Fuster i de molts altres. Han editat els llibres i han omplert els país d’homenatges, d’exposicions... Els han reivindicat amb la cara ben alta i els han fet seus. Què passa amb la dreta actual que mana tant de temps a casa nostra que no vol saber res de Corts Grau i de la seua obra? Què passa amb Corts Grau? Poca cosa sabem. Ningú no vol estudiar-lo, ni reivindicar-lo. No el volen com a precedent, com a model de res. I han hagut de ser els intel•lectuals d’esquerres els qui s’han posat a llegir l’obra de Corts Grau i dels altres intel•lectuals de la seua ideologia o del seu bàndol per a indagar el seu pensament. I, ara, gràcies a aquesta biografia en sabem un poc més del personatge. I això és el que tenim. I això és el producte del llibre que comentava jo en el meu article del Levante. I tenim una concepció de don José des d’una visió oposada al seu pensament. I ens trobem en què s’arriba a la conclusió que aquests intel•lectuals conservadors estigueren dominats per una irresistible propensió a la mandra mental. I el que tenim de Corts Grau ho explica Xavier Serra en la seua biografia: “Josep Corts Grau va ser rector de la Universitat de València entre la darreria del 1951 i els primers mesos de 1967. Naturalment, aquesta circumstància ha fet que deixés molts mals records, per la funció repressora que tingué el seu mandat acadèmic (...) Amb motiu de la seua jubilació, ja clausurat el franquisme, la Universitat de València publicà una obra d’homenatge en dos volums: Filosofia i Derecho. Homenaje al profesor Corts Grau (1977). Gairebé tot el que hi ha escrit sobre Corts Grau, que no és gaire, és contingut en aquests dos volums”. Estic segur, per cert, que molt poca gent del poble que defensa el senyor Corts s’ha llegit algun dels llibres que va escriure i tampoc aquests dos volums que publicà la Universitat de València. Xavier Serra, que sí que se’ls ha llegit arriba a la seua conclusió: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seua trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat. L’editor i el curador d’aquest volum, però m’insistiren. Són amics. I no em quedà un altre remei que acceptar. Pots ser ells tenien raó: Corts Grau, malgrat la seua mediocritat ─o precisament, a causa d’ella─, és un tipus representatiu”. I a partir d’aquestes paraules, Serra reconstrueix la seua biografia i comenta, des de la seua perspectiva intel•lectual, l’obra de don José. Us recomane que ho llegiu, perquè comenta coses molt curioses. La por de Corts Grau durant la guerra, l’exageració de la seua por : “Com que estic vivint, segur, els meus últims dies, i, malgrat que sobrevisqués, en seria un altre, m’importa recollir fidelment aquestes impressions. Temorenc dels estranys, me’n vaig a tornar amb els meus? Els meus? Quan a distància, de segles potser, se m’aparegué l’església en flames, vaig sentir que un vincle primari se’m deslligava a l’ànima i la sang, i tal vegada era el d’aquella comunitat:els meus! I quan després en vaig veure les tristes ruïnes, i els carros carregats d’estelles i enderrocs camí del riu, i les restes.... el riu es queda quiet d’oronetes, i la nit va caient sobre els salzes de la riba i sobre les aigües. Corrent avall passen de tant en tant germans nostres... Una nit, aquesta potser, Senyor, vindran per mi.” La por és lliure, però concretament a Fortaleny, on Corts passà la guerra, no hi hagué cap assassinat: ni mentre durà el conflicte, ni quan guerra acabada, s’iniciaren les represàlies. Els uns als altres, amb independència de credos polítics, com a bons veïns, es protegiren. La imatge de màrtir de la creuada que Corts Grau es volgué donar, no es correspon amb la realitat del seu poble. De totes maneres, en aquesta biografia trobem la visió que Xavier Serra se n’ha fet del personatge després d’estudiar-lo i de llegir-lo. Caldria demanar, als altres, als seus defensors, que tingueren la santa paciència també d’estudiar-lo i de llegir-lo. Segur que es trobarien amb més d’una sorpresa i, potser, canviarien d’opinió... Però això ja ho he dit a principi de l’article: als estudiosos de la dreta actual no els interessa Corts Grau, per què serà?

La dreta mediocre

Em passen Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, (Afers), l'edició del qual ha estat a cura de Gustau Muñoz. Aquest llibre recull les biografies de set grans reaccionaris valencians. Els títols de cada una d’aquestes biografies permeten fer-se una idea molt clara del que ha estat la dreta al nostre país: Rafael Rodríguez de Cepeda. L’immobilisme catòlic, Vicent Gai. Un economista d’extrema dreta, Eduard Martínez-Sabater. La recurrència del problema valencià, Joan Beneyto. L’estratègia del camaleó. Del totalitarisme al postfranquisme, Rafael Calvo Serer. La connexió valenciana de l’Opus Dei, Diego Sevilla. Ideòleg falangista, Josep Corts Grau. Mediocritat plúmbia. Després d’haver devorat les Biografies parcials de Xavi Sierra de personatges que considere meus i que van tenir un paper fonamental als anys setanta, en la dura, però esperançadora transició, em fa una mica de mandra llegir les biografies d’uns senyors que, a hores d’ara, no reivindiquen ni els seus. I vet ací la primera pregunta: per què els volen amagats? Comence, evidentment, per la darrera biografia, la de Corts Grau, perquè, per circumstàncies de la vida, vaig viure, de menut, al costat mateix del catedràtic de dret natural ─mai no he entés com el dret pot ser natural─. A ma casa, en un primer pis, hi havia una galeria que donava al corral del catedràtic. I jo, que era un xiquet molt desficiós, m’entretenia tirant tota mena d’objectes al corral. Recorde que el corral tenia un gesmiler molt bonic que arribava fins a la meua galeria. Més punts de contacte: com que el senyor aquest era de missa diària i jo un escolanet, més d’una vegada li vaig posar la patena sota la barba, perquè no li caiguera ni una bocí de l’hòstia sagrada que li donava el senyor rector. Després, quan em vaig fer més gran, recorde que Joan Fuster es va enfadar amb nosaltres perquè vam posar en boca seua, en aquest mateix diari, una afirmació que va fer en una de les seues inoblidables tertúlies, quan Corts Grau encara vivia: “Tot el que ha dit Corts Grau es pot resumir en una frase: Ave Maria Puríssima”. Xavi Serra ho remata dient: “Hi ha tipus humans d’una grisor inenarrable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seua trajectòria és inenarrable”.
Levante (5 de juliol de 2010)

La lògica moderna

El nostre país no existeix només perquè diem “bon dia” o perquè hem de pagar les autopistes... Ara, gràcies a una tesi doctoral que ha eixit a la llum en forma de llibre Xavier Serra, Història social de la filosofia catalana. La lògica (1900-1980, Afers sabem que nosaltres i la gent de l’altiplà hem seguit uns camins diferents en la recepció de la lògica moderna. Encara que totes dues àrees han estat sotmeses a una mateixa superestructura estatal i unes mateixes directius academicoadministratives, les respostes han estat diferents. Els nostres, que s’han interessat pel nou desenvolupament de la lògica, han estat els filòsofs; els altres, han estat els matemàtics. En un moment determinat, però, els processos de recepció es van fondre, quan alguns filòsofs de l’altiplà es van poder desprendre de la crosta quixotesca unamuniana, orteguiana i començaren a interessar-se per la ciència, per la lògica matemàtica i per la filosofia analítica. I, aleshores, hagueren d’obtenir les orientacions a través dels nostres pensadors, que escrivien en la nostra llengua fins que aparegué la nova crosta franquista. Tot això s’explica en aquesta tesi doctoral que no és de les que el mestre diria que només serveixen “pour se toucher le cul, concretament culs doctorats”. No es tracta d’una tesi típica, tòpica i avorrida. No té la prosa descolorida i poc elaborada d’aquests tipus de papers, sinó que està plena de recursos per fer-se entendre amb precisió i amenitat. Amb una adjectivació molt concreta i símils imaginatius, com la dels seus mestres, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els escrits dels quals són utilitzats en aquesta obra per descriure l’ambient de la universitat del seu temps i per explicar-nos com eren i com es comportaven els professors de filosofia: “Professionalment el doctor Daurella era un fort comerciant de bacallà. Era, a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat d’afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per tant. Explicava els ossos del tomisme.” Com veieu, es tracta d’una història social de la filosofia.