La dreta, dreta

La dreta, dreta, no  ha vingut per a quedar-se com diuen alguns analistes. No ha vingut perquè mai no se n’havia anat del Partit Popular i, per tant, de les nostres institucions. No es tracta només d’una opinió perquè ho diu sense circumloquis ni titubejos José Maria Aznar, un dels seus líders predilectes: “Jo vaig deixar el Govern en 2004 amb un espai electoral unit des de la dreta fins a la frontera del PSOE, més encara, el PP havia creuat el ring i s’havia endinsat en el terreny del PSOE. Avui, aquest espai està trossejat en tres: PP, CS i VOX, i això és molt mala notícia”. És a dir: no s’amaga de dir que els de VOX, amb els seus exabruptes eixelebrats, eren del seu propi partit i voldria que tornaren. I, ara, veu amb  Pablo Casado, que té el seu suport, una oportunitat de reconstruir el PP i tot el centre dreta. Ell parla de centre dreta, però jo només que veig que dreta, dreta. 

Veig dreta, dreta, i competició per qui la diu més grossa contra els enemics necessaris que sempre necessiten. Un dels enemics, un dels seus fantasmes més recurrents, és la llengua que nosaltres hem parlat des de menuts i a la qual no volem renunciar. Ells, però, els “ells” de sempre i els “nous” coincideixen i fan pinya atiant el foc de l’anticatalanisme per impedir que s’albire una certa normalitat cultural i lingüística. Mireu si ens vol Isabel Bonig: “Quan governem eliminarem el requisit lingüístic per l’ingrés en la funció pública”. I, si escolteu els crits que cridaven els feixistes que volien colpejar els manifestants el dia 9 d’octubre, comprovareu que molts són els mateixos  o pareguts als que crida Isabel Bonig en el parlament valencià. Ella no parla ni raona. Ella crida. I ben fort. Molt paregut va parlar Inés Arrimadas, a les Illes, contra la llengua acompanyada del català Xavier Pericay i del valencià Toni Cantó —reconeixent sense voler la unitat dels Països Catalans?— en un acte que deien que era en defensa de la llengua, però amb voluntat d’impedir que la llengua avance en els àmbits d’ús formals. Va dir que Balears està “exactament igual que Catalunya fa uns 15 anys”, i que caldria evitar que es cometeren els mateixos errors. I només faltava Pablo Casado, el del màster “polèmic”, que ve al nostre país a dir: “Se segueix amb l’Espanya ens roba i s’acaba adoctrinant els xiquets” per afegir que els Països Catalans són ofensa per als valencians perquè València i Balears són alguna cosa més que un apèndix de Catalunya”.  És a dir que José Maria Aznar té més raó que un sant. Encara que en són tres en poden ser un, com el misteri de la Santíssima Trinitat: des de la dreta, dreta, fins a la frontera del PSOE per intentar fomentar l’odi dels valencians i els balears contra el catalanisme. Evidentment, sense mesurar les conseqüències. Res de nou. Com sempre.

Levante, 15 d'octubre de 2018

Impuls

Amb Impuls Xavier Serra tanca la sèrie de Biografies parcials que considera ja una obra acabada i completa. No vol incloure la seua generació que seria la següent a la del volum que presenta ara. La seua voluntat era escriure sobre uns personatges molt concrets, de les generacions anteriors, que ha tingut la sort de conéixer i que havien tingut una positiva i eficaç repercussió en la cultura              —sobretot en la cultura—, la política o l’economia del País Valencià  en les darreres dècades. En conjunt són vint-i-quatre biografies —sempre parcials— agrupades cronològicament per generacions. “La sèrie està completa, si més no des de la meua parcialitat. Els lectors no es dedicaran a llegir els volums en ordre, ni a seguir l’ordre dins de cada volum. Cada lector començarà per on li plaurà.” Són quatre volums que començà a publicar l’any 2009 que han comptat, des de l’inici, amb els retrats fotogràfics de Francesc Vera i el disseny de les portades de Manuel Boix.    Es tracta d’unes edicions molt acurades marca de la casa —Afers de Vicent Olmos— i una magnífica literatura, entre l’assaig i la narració, que ens conta no només les vivències dels personatges, sinó, també, aspectes fonamentals de la nostra història.

Serra ha volgut fugir de la manera de fer molts llibres que s’acostumen a englobar sota l’etiqueta del retrat literari i que no són altra cosa que reculls necrològics. S’ha volgut apartar dels “discursos i escrits d’ocasió, improvisats, mediocres, banals i plens d’elogis excessius i injustificats”. Sempre ha tingut en compte el precedent de Josep Pla en què ha trobat un mestre que ha sabut oferir-nos unes magnífiques biografies de personatges fonamentals de la nostra cultura amb una prosa elaborada, impecable... En aquest darrer volum trobem els retrats literaris de l’actriu Pepa López que va nàixer a la Vila Joiosa en una època anterior a l’eclosió turística i que ens conta les peripècies de la seua família en el negoci del xocolate i la seua trajectòria professional en el teatre. El de Dominic Keown que ve de les tenebroses xemeneies de les nombroses fàbriques del seu país per a fer crítica literària en el nostre i enamorar-se de l’assaig de Joan Fuster i la poesia de Vicent Andrés Estellés i... El de l’amic Vicent Olmos amb la seua heroïcitat de crear i mantindre viva, tants anys, l’editorial Afers. El de Ferran Arasa que ha dedicat la seua vida a l’arqueologia valenciana. El d’Enedina Lloris que ens endinsa en el món de la música, concretament en el d’una soprano. I, finalment, el de Vicent Partal periodista i director de VilaWeb .

Levante, 8 d'octubre

Xúquer

Si els rius s’han considerat déus o éssers relacionats amb la divinitat, el cicle de la vida, amb les pautes de la fertilitat, la mort i la renovació —com diu Josep Lozano— el Xúquer és el nostre déu. Potser per això l’escriptor d’Alginet, després del seu poemari L'Albufera. Palus Naccarum, ens regala un bon grapat de versos dedicat al nostre riu: Xúquer, uns textos que aquesta vegada van acompanyats de les fotografies d’Albert March en una edició de Neopàtria.

El Xúquer naix en la província de Conca: “als ulls de Valdeminguete,/ naix nostre riu principal,/ ben a prop de Tragacete”/. Un riu que, en aquesta part oriental de la península, històricament, sempre havia estat frontera separant els diferents pobles que l’habitaven fins que Jaume I el convertí en l’eix del nostre país: “Fou Sucro amb els romans,/ Xuqr per als sarraïns,/ Júcar per als castellans,/ i Xúquer li diguem ací.” Jaume I s’estimava el Xúquer i va morir al seu costat: “Casa l’Olivera va ser son ostatge,/ quan la fi esperava sense cap reguard./ D’Alzira partires per al llarg viatge,/ d’Alzira partires per a mai tornar.”

El Xúquer ha acompanyat sempre la gent de la Ribera: “Com un bé que serpenteja/ des de Tous fins a Cullera/ formant nombrosos meandres,/ creua el Xúquer la Ribera”. Ha sigut fonamental per a la nostra subsistència regant els nostres conreus i donant-los l’aigua necessària per a la vida, però no ha tingut un lloc rellevant en el nostre imaginari col·lectiu —es queixa Lozano. Però diu que, tot i això, sí que hi podem trobar alguns autors que han escrit al nostre riu al llarg de la història. Els versos que hi dedicà Ibn Khafaja (Alzira, 1058-1138/9). Els que va fer Luís de Góngora y Argote, el 1603: Los pinares del Júcar. La riberenca novel·la de Blasco Ibáñez, Entre naranjos en què dedica tot un capítol a descriure una terrible riuada que, com la pantanada de Tous, va deixar petjada en la Ribera: “Mil nou-cents huitanta-dos/ fou l’any de la pantanà,/ en què la presa de Tous,/ mitja comarca inundà.” “Hi havia plogut per dalt/ com si s’acabara el món./ Tots els afluents i barrancas/ anaven de gom a gom”. També van escriure al riu Gerardo Diego, Pedro Bárcena, Antoni Prats i... Sobretot, però, els riberencs Josep Palacios amb magnífiques il·lustracions de Manuel Boix en La serp i el riu. I, ara, amb els poemes de Josep Lozano i les fotografies d’Albert March podem gaudir d’un nou homenatge al nostre riu, però també als pobles de la Ribera: “En l’hora suau del capvespre,/ quan el sol se’n va a ponent,/ i les aus van recollint-se/ per trobar un bon recer,/ amb plomes de color rosa/ passa un esbart de flamencs, sobrevolant harmoniosos/ el poble de Fortaleny.” Un llibre que és una autèntic regal.

Levante, 1 d'octubre de 2018

Bufar en caldo gelat

Com que vivim en un món que dóna més importància a la forma que al contingut, no seré jo qui aconselle els joves que no es matriculen en un màster malgrat que pense que, en la majoria de casos, són una estafa. Una enganyifa que manta vegades és un requisit per a poder exercir la professió que t’agrada i, per tant, no pots fer altra cosa que pagar i plorar. Fer-te fer un màster, generalment, és una manera com una altra de rascar-te la butxaca. Per això, els màsters “innecessaris”, perquè no te’ls exigeixen, són, en la majoria dels casos, una manera de decorar la pròpia mediocritat, sobretot, si no assisteixes a classe, no aprens res i només els vols per omplir-te de “formes” el currículum sense pensar que quan més temple no hi ha més religió. Com si els títols i els màsters universitaris foren garantia de fer-te menys burro de la resta dels pobres mortals. Una equivocació que, encara que sembla lògica i vàlida, es desmenteix completament quan passes llista del personal i comproves la quantitat de faves que els exhibeixen com si hagueren fet no se sap quina proesa. Només cal veure la cara i les coses que diuen els “acusats” en els casos de frau que estan de moda aquest dies per adonar-te de la “mediocritat” d’uns “senyorets” i d’unes “senyoretes” que bufen en caldo gelat.

Vinc d’un món en què els títols tenien importància, però només com a instrument per guanyar-te la vida d’una manera digna. Tinc uns quants amics que han exercit la seua professió admirablement sense el títol universitari corresponent, com ara, historiadors que han treballat de periodistes o que s’han dedicat a donar classes d’una altra matèria. El mateix Joan Fuster hagué de patir dels mediocres que li van posar dificultats per accedir a la càtedra de literatura de la Universitat de València —ell era advocat— i, fins i tot, hagué de fer una tesi doctoral quan ja havia demostrat, amb les seues publicacions, que sabia més que el personal que l’anava a avaluar. Mireu que escriu en un poema que volia commemorar que feia quatre segles i un dia de la mort de François Rabelais: “Ells ho faran al seu estil:/ amb tènues discursos,/ amb tesis doctorals,/ amb cerimònies cartilaginoses o trossos de pedra. /¿Hi ha res més trist que una tesi doctoral?/ Fes el favor de dir-m’ho!/ Som nosaltres que ens hi agradem, /nosaltres,/ la posteritat/ necròfila,/ necròfaga,/ canora. De fet, les tesis doctorals només serveixen,/ i encara!,/ pour se tourcher le cul,/ concretament culs doctorats”. De fet, quan Fuster es trobava davant un desconegut, que es creia important, el rebia amb un llenguatge procaç, irreverent i irrespectuós, però molt eficaç perquè li estalviava els adotzenats —perquè els espantava.

Levante, 24 de setembre de 2018

De veritats i mentides

De menuts ens ensenyaren a no mentir, sobretot, per una raó: perquè era una pecat mortal que ens abocava a l’infern. Ja ho va dir el nostre Ramon Llull: “Qui ven veritat per mentir, ven Déu”. Però, feta la llei, feta la trampa. Hi havia la confessió que t’absolia del pecat i que et deixava més nét i més pur que una patena. Només havies de procurar morir-te un moment després de la confessió      —que no et donara temps per fer més pecats— i anaves directament al cel com si no hagueres mentit o, en tot cas, al purgatori que era una opció raonable i més assequible per a la nostra manera de comportar-nos. Fins i tot, la confessió no era una càrrega insofrible. Hi havia rectors que t’ho feien molt més fàcil, perquè es conformaven amb eufemismes que  t’evitaven dir tota la veritat. És a dir: et permetien una altra manera de mentir.  Si sabies buscar, els trobaves de seguida: “He comés actes impurs”, els deies. I no es parlava més. El bon rector et deia: “Resa dos avemaries en el banquet del front”. I n’hi havia que era tan soca que se n’anava al carrer a resar en el banquet de la porta de la casa del front de l’església. Els senyors rectors no preguntaven més perquè es quedaven sense clientela.

De més majors, tinguérem altres mestres que passaven de preceptes moralistes i ens aconsellaven de no mentir o de mentir només per raons pràctiques, perquè fóra útil. El primer consell em va sorprendre molt —perquè jo era una xiquet molt “adoctrinat”, no com els d’ara— i me la va dir un home major que m’estimava: “No digues mentides, si no és per guanyar diners”. Més tard, en assabentar-me de les coses que hagué de fer per guanyar-se la vida aquell pobre home, en ple franquisme, el vaig entendre un poc millor.  Després, ja vaig sentir coses més elaborades, que també tenien una finalitat pràctica. Que s’ha de saber mentir, perquè si et pillen perds la credibilitat que és una de les poques coses que tenen els pobres. És a dir: o mentir bé —sense que et pillen— o millor dir la veritat. I mentir bé és molt difícil entre altres coses perquè “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”.

Ara, però, se’n passen de la ratlla, sobretot, els que es dediquen a crear opinió. Parle, és clar, de polítics i periodistes. Hom parla de “postveritat” i de “relat” que manta vegades són eufemismes de mentida. No es tracta de dir la veritat. Es tracta de dir allò que volen sentir els “teus”. Allò que els agrada de sentir perquè els emociona o els toca el tendre. I, com que “els teus” ho volen sentir, no importa que siga mentida. I, així, la cosa es degrada, perquè no és busca la veritat, sinó munició per al “combat”. Ara s’ha fet un pas endavant en això de la mentida i la veritat. Ara hom sap que menteixen, i no els pot creure, però no els retira la confiança. Els empenta perquè segueixen mentint per validar el relat en què es vol creure.

Levante, 17 de setembre de 2018

El moviment que parla

Torna setembre i torna la Mostra Internacional de Mim. I m’avisa mentre passege per vora mar: “La Mim a Sueca celebrarà del 19 al 23 de setembre la seua 29a edició sota el lema El moviment que parla. Per a oferir-vos tots els detalls sobre aquesta cita amb el millor teatre gestual us convoquem demà dimecres 5 de setembre a la roda de premsa seguida d’un menjar-còctel en l’Hotel Masia El Teular situat en un paratge incomparable envoltat d’arrossars”. Com que fa un dia de possible tronada que és un espectacle de veure en “la partida” —on sempre han passat coses estranyes—, em dic que no m’ho perdré. I hi vaig i escolte el Secretari Autonòmic de Cultura i Esport,  Albert Girona, que explica que ja són vint-i-nou edicions que fan que no calga ja parlar de consolidació de la mostra, sinó de normalitat. I té tota la raó. Els espectacles teatrals, en aquestes dates, són una cosa tan normal a la capital de la Ribera Baixa com la collita de l’arròs que, a hores d’ara, ja comença a presentar un paisatge cada vegada més daurat que anuncia les màquines per a la sega. Girona ens diu que la Generalitat ha duplicat la seua aportació econòmica a un festival que demana l’aportació del Ministeri de Cultura perquè, com diu el regidor de cultura de Sueca, Vicent Baldoví, estem parlant d’un dels més importants festivals de la seua especialitat. Un festival que l’alcaldessa, Raquel Tamarit,  diu que consolida la ciutat com un viver de cultura. I pose encara més atenció per sentir Joan Santacreu, el director del festival: “A voltes atribuïm el gest o el mim a l’expressió de la cara i en aquesta edició volem mostrar com els cossos es posen en moviment per a contar-nos diferents històries, traslladar-nos a universos desconeguts i inèdits, pròxims o propers”.

Ja en el còctel, m’acoste als fotógrafs Vicent M. Pastor i Francesc Vera i veig que parlen de la rivalitat entre Sueca i Cullera. Els recorde que els de Sueca diuen als de Cullera “matajutges”, perquè  el 1911 es va produir una vaga general a Cullera que acabà amb la mort del jutge de Sueca i els seus ajudants. Francesc, però, en contà una de més bona atribuïda al Padre Amado de Cristo Burguera que té una «Historia fundamental de Sueca y sus alrededores».  Diuen que el Padre Amado contava que un dia com avui, amb perill de tronada que feia por que pedregara i fera malbé la collita d’arròs, un llaurador se’n va anar corrents a la muntanyeta dels sants per resar als “benisants”. Va anar i va entrar a l’ermita. I es va estranyar que no eren els sants en la fornícula. Va eixir al carrer i en el cel es trobà amb una història sense paraules. Va veure Abdó i Senén que espentejaven els núvols cap a Cullera perquè soltaren allí la pedregada.  

Levante,10 de setembre del 2018

Josep Fontana

Vaig sentir parlar de Josep Fontana uns dos o tres anys abans que els companys del Partit Comunista d’Espanya ens volgueren fer empassar una Constitució que venien com si es tractara del Manifest Comunista. I ja veieu com ha eixit la criatura! Només heu de sentir qui i de quina manera avui defensa aquella Constitució sense voler reformar-la: els que no la volien per altres motius que nosaltres i ara la volen immutable, com la Bíblia, que no es pot canviar ni una coma. En aquells temps, tenia amics que contaven meravelles de les classes que Fontana impartia en la Facultat d’Econòmiques. Hi assistia tanta gent, fins i tot d’altres facultats, que molts es quedaven sense cadira i havien de seure en terra. 

Diuen que Josep Fontana es va fer historiador gràcies a les classes clandestines sobre llengua, literatura i història catalanes que s’impartien en el domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives, de la mateixa manera que alguns de nosaltres ho férem gràcies a les classes particulars de Joan Fuster, a Sant Josep 10, a Sueca, i a les classes que ens donava Juana Bravo a l’institut que avui porta el nom de l’escriptor. Recorde que Juana Bravo ens explicava en classe fets que estaven produint-se en aquell moment, com era el colp d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. Juana Bravo i Fuster eren també d’aquells professors dels quals parla Joan Romero referint-se a Fontana. Cite de memòria i traduïsc: “Fontana era un professor que no volia que els estudiants repetiren el que ell deia o pensava. Sinó que més bé era un professor que proporcionava als estudiants els coneixements disponibles, un bon estat de la qüestió respecte de tot el que s’havia dit, sobre les qüestions més rellevants de la matèria, perquè cada estudiant fóra capaç de comprendre en profunditat els processos en curs i d’extraure les seues pròpies conclusions. Però també de suggerir-los els camins i vies d’accés a informació variada i activitats que tenien o ocorrien fora de l’aula”.  

Com diu Pedro Ruiz, li interessava la història com a Antonio Gramsci. Aquella història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els ésser humans del món quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten per millorar-se a ells mateixos. La història que paga la pena, com diu Marc Bloch, és la que legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar “delectances estètiques” i erudició. La història ha d’ajudar-nos a viure millor. Fontana ho tenia molt clar i en la línia també del mestre Pierre Vilar ens deia: “Necessitem una història que ens ajude a interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per a entendre el món i ajudar a canviar-lo”. Descanse en pau.

Levante, 3 de setembre de 2018